tag:blogger.com,1999:blog-41167967471744537552024-02-19T16:38:51.759+01:00PersonaHe encabezado el blog con el título de unos apuntes de clase. Con él se editó el último curso que impartió la filósofa alemana Edith Stein antes de ser apartada de la docencia en 1933. La palabra "construcción" corresponde al término "Aufbau", que tiene un matiz tanto estático (estructura) como dinámico (proceso de construcción); por eso mismo, se ajusta admirablemente a la realidad del ser humano. Somos una "tarea infinita" (Kant). Como la realidad inasible de un blog.Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.comBlogger229125tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-58705442342388164672022-02-26T21:43:00.028+01:002022-02-27T16:52:45.168+01:00Putin a Ucraïna: com l'home del neolític<p style="text-align: left;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhSQ9cej26GbaIXzuSKOk689SfHOTKaU0WWdvXcDuV0DH7QcAdNB3gIKLot84Z4RaXnH-70493uhLCeY8RlioaraGizF-_SkYu2cyEJspYV8-CGtA7zjnKISJl6F6k1Y5InPhKIje8YwWqrvEwVTju6bsEXIHtqTclTboqTRoEUSifkJHHclttoTqoN=s4608" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3456" data-original-width="4608" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhSQ9cej26GbaIXzuSKOk689SfHOTKaU0WWdvXcDuV0DH7QcAdNB3gIKLot84Z4RaXnH-70493uhLCeY8RlioaraGizF-_SkYu2cyEJspYV8-CGtA7zjnKISJl6F6k1Y5InPhKIje8YwWqrvEwVTju6bsEXIHtqTclTboqTRoEUSifkJHHclttoTqoN=s320" width="320" /></a> <br /><br /></p><p style="text-align: left;"><br /></p><p style="text-align: left;"><br /></p><p style="text-align: left;"><br /></p><p style="text-align: left;"><br /></p><p style="text-align: left;"><br /></p><p style="text-align: left;"><br /></p><div><p style="text-align: right;"><i style="font-family: georgia;"><br /></i></p><p style="text-align: right;"><i style="font-family: georgia;"><br /></i></p><p style="text-align: right;"><i style="font-family: georgia;"><span style="font-size: x-small;"><a href="http://blogpjteruel.blogspot.com/2022/02/putin-en-ucrania-como-el-hombre-del.html" target="_blank">Traducció al castellà</a></span></i></p><p><span style="font-family: georgia;">El 2017, Itàlia participà al festival d’Eurovisió amb una cançó ben engrescadora: “<a href="https://www.youtube.com/watch?v=KieE_MLv-ZY" target="_blank">Occidentali’s Karma</a>”. La lletra feia la guitza a aquells que, tot i moure’s en la sofisticació digital, pensen amb esquemes primitius: “La intel·ligència ha passat de moda / respostes fàcils / dilemes inútils”. Junt amb Francesco Gabbani, l’autor i solista, a l’escenari hi pujava un gran mico, que s’hi posava a ballar vestit amb corbata de llacet: “Per a tots una hora d’ària, de glòria / la gentada crida un mantra / l’evolució ensopega / el mico nuet balla”. Tot molt modern: “Contemporani com l’home del neolític”.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">En la vida hi ha molt d’estira i arronsa. Volem aconseguir coses, volem viure millor, volem reconeixement. Aspirar-hi fa part de l’estructura psicofísica de l’ésser humà i de l’existència política dels pobles. En els primers estadis de la filogènesi i de la història humanes, eixes pulsions es resolen només amb la força bruta: amb la submissió i, si es possible, l’extermini de l’altre. Signe d’evolució cultural i de maduresa personal és aspirar a substituir la violència per l’intercanvi de bens, per la persuasió argumental, per consensos on guanyi tothom. </span></p><p><span style="font-family: georgia;">En la tensió Rússia-Ucraïna hi ha, és clar, interessos en joc: de tipus econòmic, polític, geoestratègic, cultural. La ubicació i riquesa natural d’Ucraïna –del carbó i el petroli al gas– en feren l’objecte del desig de Napoleó i Hitler. De l’esclat de la Unió Soviètica ençà, dita tensió ha conegut diverses fases: la independència d’Ucraïna (1991); el seu acostament a l’òrbita de la Unió Europea i de l’OTAN i la tornada enrere arran de les represàlies econòmiques russes (2013); l’annexió de la regió de Crimea a Rússia rere dubtós referèndum (2014); els disturbis a la regió prorussa del Donbass i la treva signada a Minsk (2015); i, des del 2021, l’enviament massiu de tropes russes a la frontera junt amb la intensificació de ciberatacs. El passat dia 21, Rússia reconegué l’autonomia de les províncies de Donetsk i Luhansk.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">Fins a aquesta setmana, les reiterades crides d’alerta de Joe Biden tot anunciant la imminent invasió podien semblar adreçades a calfar l’ambient a propi benefici polític. Els fets han mostrat que es tractava d’una estratègia d’exposició: tot publicant la informació secreta que el Pentàgon tenia a l’abast, es desemmascarava els propòsits del Kremlin. </span></p><p><span style="font-family: georgia;">I així hem arribat a les sis del matí de dijous. Vladímir Putin escenifica el seu moment de glòria: la seva ària. El text que interpreta no té deixalla. Al discurs, retransmès mitjançant totes les cadenes estatals russes, Putin es refà a exemples d’ús de la força en el món posterior a la desintegració de la URSS –com ara les actuacions internacionals a Iraq, Líbia o Síria– per a desembocar en un diagnòstic de “degradació i degeneració” del món occidental, una amenaça que posa en paral·lel a la invasió nazi, per a la qual la Unió Soviètica no es va preparar: “No cometrem aquest error una segona vegada”. </span></p><p><span style="font-family: georgia;">L’analogia sembla freudianament reveladora; sobretot si la invasió –més enllà de pretendre la desmilitarització– duu a eixamplar l’espai vital de Rússia. Amb raó ha dit Josep Borrell que “es tracta d’una de les hores més fosques per a Europa des de la segona Guerra mundial”. No hem de fer ulls cecs a les greus errades en l’ús de la força que s’han esdevingut en les darreres dècades per part d’actors occidentals; tampoc, al manteniment de la política de blocs en l’estratègia expansiva de l’OTAN. Tot això però no amaga que Putin ha fet una passa que podia haver substituït per les vies de la negociació. Es tracta d’una jugada sense trellat, amb cost de vides humanes i riscos impredictibles: una demostració de força sense seny.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">Moltíssimes de les persones que han seguit el missatge de Putin se l’han escoltat perplexes, esgarrifades. El mico nuet balla. Tanmateix no és un mico, ni un bon grapat que hi balla al voltant. Els micos conreen llaços d’afecte i d’odi a vegades tendres, d’altres esborronadors; no posseeixen però eines conceptuals per a dur a terme abstraccions teòriques i decisions deliberades. No poden persuadir amb arguments, ni arribar a consensos en ordre a un bé superior. L’ésser humà, sí: fa part de la seva glòria; quan hi fracassa, és la seva tragèdia. Contemporani com l’home del neolític</span><span style="font-family: georgia;">. </span></p><div><span style="font-family: georgia; font-size: x-small;"><br /></span></div><div><span style="font-family: georgia; font-size: x-small;">__________</span></div><div><span style="font-family: georgia;"><span style="font-size: x-small;">Article propi <a href="https://www.levante-emv.com/opinion/2022/02/25/putin-ucraina-com-l-home-63179730.html" target="_blank">publicat</a> al diari <i>Levante </i>(26/02/2022). En la imatge, un aspecte de la manifestació en suport a Ucraïna duta endavant el matí del 27 de febrer a la plaça de la Verge a València [fotografia pròpia].</span></span></div></div>Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-42081776275277560982022-02-26T21:43:00.023+01:002022-02-27T16:50:23.447+01:00Putin en Ucrania: como el hombre del neolítico<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiSJy7PvfYHg-LQzfkD57xyy5R7dh-VMzTimKcYg3z7GtdJ9khS9p6KfMn9SVoKf-g9vUmaEpx8evREChIU-aLCw7peSoBLyDbiV_PQNLIenzbxfHNpSWc7tCprllwo17s_xy9Kiui8uL-Ku8SjUyO5sJ3smGbpmOUl0aEQBiN-h7ZBj9cZ8lSzsBpk=s4608" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3456" data-original-width="4608" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiSJy7PvfYHg-LQzfkD57xyy5R7dh-VMzTimKcYg3z7GtdJ9khS9p6KfMn9SVoKf-g9vUmaEpx8evREChIU-aLCw7peSoBLyDbiV_PQNLIenzbxfHNpSWc7tCprllwo17s_xy9Kiui8uL-Ku8SjUyO5sJ3smGbpmOUl0aEQBiN-h7ZBj9cZ8lSzsBpk=s320" width="320" /><br /></a></div><div><p style="text-align: right;"><i style="font-family: georgia;"><br /></i></p><p style="text-align: right;"><i style="font-family: georgia;"><br /></i></p><p style="text-align: right;"><i style="font-family: georgia;"><br /></i></p><p style="text-align: right;"><i style="font-family: georgia;"><br /></i></p><p style="text-align: right;"><i style="font-family: georgia;"><br /></i></p><p style="text-align: right;"><i style="font-family: georgia;"><br /></i></p><p style="text-align: right;"><i style="font-family: georgia;"><br /></i></p><p style="text-align: right;"><i style="font-family: georgia;"><br /></i></p><p style="text-align: right;"><i style="font-family: georgia;"><br /></i></p><p style="text-align: right;"><i style="font-family: georgia;"><span style="font-size: x-small;"><a href="http://blogpjteruel.blogspot.com/2022/02/putin-ucraina-com-lhome-del-neolitic.html" target="_blank">Versió original en valencià</a></span></i></p><p><span style="font-family: georgia;">En 2017, Italia participó en el festival de Eurovisión con una canción muy estimulante: “<a href="https://www.youtube.com/watch?v=KieE_MLv-ZY" target="_blank">Occidentali’s Karma</a>”. La letra ponía el dedo en el ojo de aquellos que, aun moviéndose en la sofisticación digital, piensan con esquemas primitivos: “La inteligencia ha pasado de moda / respuestas fáciles / dilemas inútiles”. Junto con Francesco Gabbani, el autor y solista, subía al escenario un gran mono, que se ponía a bailar vestido con pajarita: “Para todos una hora de aria, de gloria / la multitud grita un mantra / la evolución tropieza / el mono desnudo baila”. Todo muy moderno: “Contemporáneo como el hombre del neolítico”.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">En la vida hay mucho de tira y afloja. Queremos conseguir cosas, queremos vivir mejor, queremos reconocimiento. Aspirar a ello forma parte de la estructura psicofísica del ser humano y de la existencia política de los pueblos. En los primeros estadios de la filogénesis y de la historia humanas, esas pulsiones se resuelven sólo con la fuerza bruta: con el sometimiento y, si es posible, el exterminio del otro. Signo de evolución cultural y madurez personal es aspirar a sustituir la violencia por el intercambio de bienes, por la persuasión argumental, por consensos donde gane todo el mundo.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">En la tensión Rusia-Ucrania hay, naturalmente, intereses en juego: de tipo económico, político, geoestratégico, cultural. La ubicación y riqueza natural de Ucrania –del carbón y el petróleo al gas– hicieron de ella objeto del deseo de Napoleón y Hitler. A partir del estallido de la Unión Soviética, esa tensión ha conocido varias fases: la independencia de Ucrania (1991); su aproximación a la órbita de la Unión Europea y la OTAN y la vuelta atrás a raíz de las represalias económicas rusas (2013); la anexión de la región de Crimea a Rusia tras un dudoso referéndum (2014); los disturbios en la región prorrusa del Donbás y la tregua firmada en Minsk (2015); y, desde 2021, el envío masivo de tropas rusas a la frontera junto con la intensificación de los ciberataques. El pasado día 21, Rusia reconoció la autonomía de las provincias de Donetsk y Lugansk.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">Hasta esta semana, podía parecer que las reiteradas alertas de Joe Biden anunciando la inminente invasión buscaban caldear el ambiente con miras al propio beneficio político. Los hechos han mostrado que se trataba de una estrategia de exposición: publicando la información secreta que tenía al alcance, el Pentágono desenmascaraba los propósitos del Kremlin.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">Y así hemos llegado a las seis de la mañana del jueves. Vladimir Putin escenifica su momento de gloria: su aria. El libreto que interpreta no tiene desperdicio. En el discurso, retransmitido por todas las cadenas estatales rusas, Putin se remite a ejemplos de uso de la fuerza en el mundo posterior a la desintegración de la URSS –como las actuaciones internacionales en Irak, Libia o Siria– para desembocar en un diagnóstico de “degradación y degeneración” del mundo occidental, una amenaza que pone en paralelo a la invasión nazi, para la que la Unión Soviética no se había preparado: “No cometeremos este error una segunda vez”.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">La analogía parece freudianamente reveladora; sobre todo, si la invasión –más allá de pretender la desmilitarización– lleva a ensanchar el espacio vital de Rusia. Con razón ha dicho Josep Borrell que nos encontramos en “las horas más oscuras desde la segunda Guerra mundial”. No hemos de cerrar los ojos a los graves errores en el uso de la fuerza que han tenido lugar en las últimas décadas por parte de actores occidentales; tampoco, al mantenimiento de la política de bloques en la estrategia expansiva de la OTAN. Sin embargo, todo ello no oculta que Putin ha dado un paso que podía haber sustituido por las vías de la negociación. Se trata de una jugada sin fuste, con coste de vidas humanas y riesgos impredecibles: una demostración de fuerza sin cordura. </span></p><p><span style="font-family: georgia;">Muchísimas de las personas que han seguido el mensaje de Putin lo han escuchado perplejas, horrorizadas. El mono desnudo baila. Ahora bien, no es un mono, ni un buen puñado de ellos que baila en torno. Los monos cultivan lazos de afecto y de odio que a veces son tiernos y otras ponen los pelos de punta; pero no poseen las herramientas conceptuales para llevar a cabo abstracciones teóricas y decisiones deliberadas. No pueden persuadir con argumentos, ni llegar a consensos en orden a un bien superior. El ser humano, sí: forma parte de su gloria; cuando fracasa, es su tragedia. Contemporáneo como el hombre del neolítico. </span></p><div><span style="font-family: georgia; font-size: x-small;"><br /></span></div><div><span style="font-family: georgia; font-size: x-small;">__________</span></div><div><span style="font-family: georgia;"><span style="font-size: x-small;">Traducción de un artículo propio <a href="https://www.levante-emv.com/opinion/2022/02/25/putin-ucraina-com-l-home-63179730.html" target="_blank">publicado</a> en el diario <i>Levante </i>(26/02/2022). En la imagen, un aspecto de la manifestación en apoyo a Ucrania celebrada por la mañana del 27 de febrero en la plaza de la Virgen de Valencia [fotografía propia].</span></span></div><div><br /></div></div>Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-930829349636148142022-01-09T15:43:00.009+01:002022-01-09T15:46:47.114+01:00Per què hi ha negacionistes?<p> <a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhdmRJt2oj2oNctQYC7DjTZlutXYKXKZYQ1uIRxhn8GMOwq9KQ8__GAK0aOk23iX8OIv8981ksWU9WfblsUP6oXsGof6xbVACEl0y4pfuSQkvEe58uKGCVZOIh-YShElzrfY9TSAYJbt_KaIwh3MbXVg7KH1j2w45q9FQpP2nCrkM09XkSj3bOgOzYK=s853" style="clear: left; display: inline; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em; text-align: center;"><img border="0" data-original-height="853" data-original-width="621" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhdmRJt2oj2oNctQYC7DjTZlutXYKXKZYQ1uIRxhn8GMOwq9KQ8__GAK0aOk23iX8OIv8981ksWU9WfblsUP6oXsGof6xbVACEl0y4pfuSQkvEe58uKGCVZOIh-YShElzrfY9TSAYJbt_KaIwh3MbXVg7KH1j2w45q9FQpP2nCrkM09XkSj3bOgOzYK=s320" width="233" /></a></p><div style="text-align: right;"><i style="font-family: georgia; text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"><a href="http://blogpjteruel.blogspot.com/2022/01/por-que-hay-negacionistas.html" target="_blank">Traducción al castellano</a></span></i></div><p></p><p><span style="font-family: georgia;">La persona amb qui parlava m’era coneguda d’un grapat d’anys ençà. És afable i encantadora. L’altre dia encetàrem conversa sobre les vacunes. Vaig adonar-me que no se’n refiava, li semblaven perilloses; s’havia vacunat només per a beneficiar-se del passaport COVID. </span></p><p><span style="font-family: georgia;">Al meu precedent article al <i>Levante-EMV</i> (“Vacunació i llibertat”) vaig abordar els arguments del negacionisme. Com sol succeir-nos quan treballem amb idees, pensí que amb refutar-los n’hi havia prou per a convèncer. La conversa de l’altre dia va fer-me reflexionar. </span></p><p><span style="font-family: georgia;">– Els experts reblen l’eficàcia de la vacuna, deia jo. – Muchos especialistas están en contra, deia el meu interlocutor. – Eixos pretesos especialistes són pocs; sovint no són pas experts. – Los que defienden las vacunas son voceros de los políticos. – A un país com el nostre, els polítics no censuren les dades sanitàries. – La gente se muere igual con las dos dosis. – En introduir-se la vacuna, les morts per coronavirus a les residències d’ancians cessaren. – Los ancianos no se morían por eso. – Els països amb baixos nivells de vacunació decreten nous confinaments. – La gente sale en tromba exigiendo la libertad de no vacunarse. – Sense vacuna, contagiar-se pot tenir efectes molt greus, amb la consegüent pressió hospitalària. – En países como Estados Unidos, con Trump, todo ha ido bien, etc.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">En dir-li que estava mal informat sobre les vacunes: tú tienes tu información, yo tengo la mía. No llegeix cap diari, no escolta cap radio ni veu televisió. S’informa només a les xarxes socials. </span></p><p><span style="font-family: georgia;">Un punt crucial. Els mitjans de comunicació posseeixen eines de control; allò que s’hi publica no és infal·lible, però ha passat filtres de qualitat. Substituir-los per declaracions sense filtre no té trellat. He constatat com vídeos pretesament informatius circulen per grups de whatsapp. Una vegada vaig prendre’m el temps d’analitzar-ne un, “The big reset”. Tots i cadascun dels seus arguments estaven refutats per autoritats en genètica i virologia, a més de pels efectes de la vacuna. Vaig exposar-lo al grup. L’endemà, la persona que l’hi havia remès va mantenir la seva opinió... com si sentís ploure. </span></p><p><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p><span style="font-family: georgia;"><b>Per al negacionista, allò fonamental</b> és que ningú no li imposi res. Una cridanera escissió: d’una banda, pretén de ser absolutament lliure; d’altra, pensa que la societat li està absolutament obligada. Vol rebre tots els beneficis que la col·lectivitat possibilita; eixa mateixa col·lectivitat que ell, sovint per por, posa en perill. </span></p><p><span style="font-family: georgia;">Front eixe capteniment, el passaport COVID em sembla una mesura encertada: molts negacionistes es vacunen; si més no, per interès propi. Quan llur percentatge és elevat, la vacunació obligatòria esdevé mesura de salut pública: altrament tenen lloc morts evitables, es fa trontollar el sistema hospitalari i s’arrisca nous confinaments, socialment i econòmica destructius. </span></p><p><span style="font-family: georgia;"></span></p><p><span style="font-family: georgia;">I tanmateix, hi roman un problema. El negacionista s’adhereix a visions individualistes, que bandegen el reconeixement dels deures envers l’altre; així, la societat s’afebleix front la demagògia. Els feixismes han aprofitat eixa feblesa. Per ço el negacionisme és el símptoma, disfressat d’aspiració a la llibertat, d’un perill per a la democràcia</span><span style="font-family: georgia;">. </span></p><div><span style="font-family: georgia; font-size: x-small;"><br /></span></div><div><span style="font-family: georgia; font-size: x-small;">__________<br />Article propi <a href="https://www.levante-emv.com/opinion/2021/12/30/per-hi-negacionistes-61130439.html" target="_blank">publicat</a> al diari <i>Levante </i>(30/12/2021). En la imatge, un cartell en el marc de la campanya de vacunació a la Comunitat valenciana.</span></div><div><span style="font-family: georgia; font-size: x-small;"><br /></span></div>Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-36036983526779273242022-01-09T15:43:00.006+01:002022-01-09T15:45:04.136+01:00¿Por qué hay negacionistas? <p> <span style="font-family: georgia;"> </span><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiqm8w08eabjkbSU4w74fEVrqgQG5-sX42wnQqM1HwuWHgkffodY5430zZhCLYizDrYuh6s_1tqxXzG3F7gD41-VbZM1T5oIwnjo63ukch3RaYpfD87BwcwTXjiBKcI0BO2sZmZS7FokxAG75XoAAgJWw1Sb3OFTcgg60FCpCK8IbteVkH9ndAnK9ii=s4608" style="clear: left; display: inline; font-family: georgia; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em; text-align: center;"><img border="0" data-original-height="4608" data-original-width="3456" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiqm8w08eabjkbSU4w74fEVrqgQG5-sX42wnQqM1HwuWHgkffodY5430zZhCLYizDrYuh6s_1tqxXzG3F7gD41-VbZM1T5oIwnjo63ukch3RaYpfD87BwcwTXjiBKcI0BO2sZmZS7FokxAG75XoAAgJWw1Sb3OFTcgg60FCpCK8IbteVkH9ndAnK9ii=s320" width="240" /></a><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="text-align: right;"><i style="font-family: georgia;"><span style="font-size: x-small;"><a href="http://blogpjteruel.blogspot.com/2022/01/per-que-hi-ha-negacionistes.html" target="_blank">Versió original en valencià</a></span></i></p><p><span style="font-family: georgia;">Conozco desde hace varios años a la persona con quien hablaba. Es afable, encantadora. El otro día empezamos a hablar sobre las vacunas. Percibí que no se fiaba de ellas, le parecían peligrosas; se había vacunado sólo para beneficiarse del pasaporte COVID.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">En mi artículo precedente en el diario <i>Levante </i>(“Vacunación y libertad”) abordé los argumentos del negacionismo. Como suele sucedernos a quienes trabajamos con ideas, pensé que con refutarlos bastaba para convencer. La conversación del otro día me hizo reflexionar.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">– Los expertos sostienen que la vacuna es eficaz, decía yo. – <i>Muchos especialistas están en contra</i>, decía mi interlocutor. – Esos pretendidos especialistas son pocos; a menudo, no son expertos en absoluto. – <i>Los que defienden las vacunas son voceros de los políticos.</i> – En un país como el nuestro, los políticos no censuran los datos sanitarios. – <i>La gente se muere igual con las dos dosis.</i> – A raíz de la introducción de la vacuna, cesaron las muertes por coronavirus en las residencias de ancianos. – <i>Los ancianos no se morían por eso. </i>– Los países con bajos niveles de vacunación decretan nuevos confinamientos. – <i>La gente sale en tromba exigiendo la libertad de no vacunarse.</i> – Sin vacuna, contagiarse puede tener efectos muy graves, con la consiguiente presión hospitalaria. – <i>En países como Estados Unidos, con Trump, todo ha ido bien</i>, etc. </span></p><p><span style="font-family: georgia;">Cuando le dije que estaba mal informado sobre las vacunas: <i>tú tienes tu información, yo tengo la mía</i>. No lee diario alguno, no escucha la radio ni ve la televisión. Se informa sólo por medio de las redes sociales.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">Un punto crucial. Los medios de comunicación cuentan con instrumentos de control; lo que se publica en ellos no es infalible, pero ha pasado por filtros de calidad. No tiene sentido sustituirlos por declaraciones sin filtro. He constatado cómo por los grupos de whatsapp circulan vídeos pretendidamente informativos. En una ocasión me tomé el tiempo de analizar uno, “The big reset”: todos y cada uno de sus argumentos estaban refutados por autoridades en genética y virología, además de por los efectos de la vacuna. Lo expuse en el grupo. Al día siguiente, la persona que había publicado el vídeo mantenía su opinión… como si oyera llover.</span></p><p><span style="font-family: georgia;"> </span></p><p><span style="font-family: georgia;"><b>Para el negacionista, lo fundamental</b> es que no le impongan nada. Una escisión llamativa: por un lado, pretende ser absolutamente libre; por otro, piensa que la sociedad le está absolutamente obligada. Quiere recibir todos los beneficios que posibilita la colectividad; esa misma colectividad que él, a menudo por miedo, pone en peligro. </span></p><p><span style="font-family: georgia;">Ante esa actitud, el pasaporte COVID me parece una medida acertada: muchos negacionistas se vacunan, aunque sea por propio interés. Cuando su porcentaje es elevado, la vacunación obligatoria deviene mesura de salud pública: en caso contrario, tienen lugar muertes evitables, se hace tambalear el sistema hospitalario y se arriesga nuevos confinamientos, social y económicamente destructivos. </span></p><p><span style="font-family: georgia;"></span></p><p><span style="font-family: georgia;">Y, sin embargo, persiste un problema. El negacionista se adhiere a visiones individualistas, que ponen al margen el reconocimiento de los deberes hacia el otro; así, la sociedad se debilita ante la demagogia. Los fascismos han aprovechado esa debilidad. Por ello, el negacionismo es el síntoma, disfrazado de aspiración a la libertad, de un peligro para la democracia</span><span style="font-family: georgia;">. </span></p><div><span style="font-family: georgia; font-size: x-small;"><br /></span></div><div><span style="font-family: georgia; font-size: x-small;">__________</span></div><div><span style="font-family: georgia;"><span style="font-size: x-small;">Traducción de un artículo propio <a href="https://www.levante-emv.com/opinion/2021/12/30/per-hi-negacionistes-61130439.html" target="_blank">publicado</a> en el diario <i>Levante </i>(30/12/2021). En la imagen, uno de los carteles colocados en un punto de vacunación en Valencia capital [foto propia tomada el 06.06.2021.]</span></span></div><div><br /></div>Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-34618031539849259272021-12-20T10:57:00.015+01:002021-12-20T11:06:30.950+01:00Vacunació i llibertat<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEic0jes2rQz3Jg0n3c08Bblvz6XX3IufrjNpgzzuG8qb6Un6Rqc8TPBHsJJfPs0yE3N3-3ZX6wB3x1kYxjhJd4pGgiEQ6jSnGlc3oAxcF941onRXtrMff-r3BfA8gHhyN_8Og-hBOYDL_pYHBEgm6LR2kJ0AKWwpT1OOouUoc2sjq6CbphxVdgI1yPd=s4608" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3456" data-original-width="4608" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEic0jes2rQz3Jg0n3c08Bblvz6XX3IufrjNpgzzuG8qb6Un6Rqc8TPBHsJJfPs0yE3N3-3ZX6wB3x1kYxjhJd4pGgiEQ6jSnGlc3oAxcF941onRXtrMff-r3BfA8gHhyN_8Og-hBOYDL_pYHBEgm6LR2kJ0AKWwpT1OOouUoc2sjq6CbphxVdgI1yPd=s320" width="320" /></a></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div style="text-align: right;"><span style="font-family: georgia;"><i><br /></i></span></div><div style="text-align: right;"><i style="font-family: georgia; text-align: left;"><br /></i></div><div style="text-align: right;"><i style="font-family: georgia; text-align: left;"><span style="font-size: x-small;"><a href="http://blogpjteruel.blogspot.com/2021/12/vacunacion-y-libertad.html" target="_blank">Traducción al castellano</a></span></i></div><p></p><p><span style="font-family: georgia;">La llibertat es dóna sempre dins de condicionaments: sociològics, biològics, biogràfics i de tota mena. Hi ha molts modes de viure-la i també d’entrebancar-la. En l’experiència humana, viure lliurement implica també tenir davant la possibilitat existencial del mal. Es pot discutir si triar de fet pel mal és una opció que pot acréixer la llibertat o si més aviat –així ho penso– la pot minvar fins al punt d’emmetzinar-la, de fer-la impossible. Es tracta de temes ben engrescadors, objecte de debats filosòfics amb pregones conseqüències pràctiques.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">Una conseqüència del mode d’entendre la llibertat la podem observar a hores d’ara, en el marc de restriccions establert arran de la pandèmia per COVID-19. No poques persones s’han manifestat a tot arreu contra la vacunació, al·legant la pròpia llibertat. El percentatge en sembla proporcional al tarannà polític de les societats: així, a països amb forta presència d’opcions liberals, com ara Àustria i el Regne Unit, un grup poblacional no majoritari però tampoc desdenyable ha rebutjat vacunar-se; n’ha seguit, en paral·lel al minvament de les restriccions socials, l’augment exponencial dels contagis, que ha dut a noves mesures restrictives (la més dura, fins ara, el nou confinament a Àustria). </span></p><p><span style="font-family: georgia;">Al nostre país el percentatge de negacionistes, o de persones segons les quals no vacunar-se constitueix un signe de llibertat, és sensiblement menor. Nogensmenys, han fet sentir la seva veu. Fa pocs dies, a un diari valencià es publicava un significatiu article d’opinió, signat per l’advocat Alejandro Álvarez: “Estoy vacunado, pero...” (<i>Las provincias</i>, 04/12/2021, p. 29). El text no té deixalla. </span></p><p><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p><span style="font-family: georgia;"><b>En la primera passa argumental, </b>l’autor posa en peu d’igualtat la vacunació amb l’objecció de consciència (com ara en l’actuació de metges i farmacèutics davant la possibilitat dels procediments abortius). Una i altra estarien arrelades a la llibertat de consciència. Dita objecció no entrebancaria el bé comú: “El hecho de que una persona o un grupo de personas se oponga no impide ni bloquea aquello que la norma pretende”. Front la possible objecció que ço sigui així de fet, recorda que “vivir en comunidad implica un peligro/riesgo en sí (y ya lo decía Locke): estamos a expensas de que una persona con SIDA o tuberculosis contagie a otro; o de que un fumador pasivo enferme por el tabaco de otros”. </span></p><p><span style="font-family: georgia;">Es tracta, rebla, de “poder decidir sobre algo tan íntimo como la negación o aceptación a que alguien inocule un cultivo extraño en el propio cuerpo”. N’extrau un corol·lari d’alta volada: mitjançant mesures restrictives, com ara impedir l’accés a espais públics tancats quan no es té el passaport COVID, “estamos actuando igual que en los peores regímenes”, eixos on s’imposa un poder totalitari. “Por todo esto”, clou, “yo –que estoy vacunado– defenderé la libertad de aquellos que no quieren vacunarse”.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">L’argumentació gira doncs al voltant de la garantia d’opcions: si vull ser lliure, també ho he de ser per a no vacunar-me. Tanmateix allò mollar, al meu juí, rau a la qualitat moral de l’acció. No vacunar-se, seria un acte neutral? No implicaria cap mal a la comunitat? Podria venir equiparat a una objecció de consciència que no posés en perill béns fonamentals...?</span></p><p><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p><span style="font-family: georgia;"><b>Al meu parer,</b> la resposta és negativa. Disposem d’evidències científiques a bastament sobre la transmissió del virus. No vacunar-se i pretendre accedir alhora a espais públics tancats sí impedeix i bloqueja allò que la norma pretén (combatre una malaltia destructiva per a la salut, l’economia i la lliure realització de les persones). Recórrer a l’afirmació que viure en societat ja implica un risc és, ras i curt, una fal·làcia. Parem esment als exemples: per a que una persona amb VIH contagiï a una altra cal contacte sanguini o sexual sense protecció; per a que algú emmalalteixi a causa d’un fumador calen condicions de convivència. En canvi, que una persona no infectada per COVID es contagiï a un espai públic no implica coneixement ni voluntarietat, ans al contrari: hi ha anat tot confiant en la bona voluntat de qui hi és al costat. </span></p><p><span style="font-family: georgia;">Potser existeixi una forma no fal·laç de defensar la compatibilitat entre la no vacunació i la salut pública. Ser responsable implica fer-se càrrec de les conseqüències dels propis actes. Com que l’acte de no vacunar-se adoba la propagació del virus, la persona en qüestió hauria d’abstenir-se durant la pandèmia d’anar a espais públics tancats, on el fet de llevar-se la mascareta i parlar impliqués un risc. No crec que fos suficient, però almenys seria coherent. </span></p><p><span style="font-family: georgia;">Tanmateix, el fet que les restriccions associades al passaport COVID hagin aixecat polseguera entre els negacionistes –i entre aquells que no ho son però se’n senten concernits, com ara l’autor de l’esmentat article– palesa que eixes persones no estan disposades a acceptar-les. És a dir: no volen renunciar a determinats beneficis que la societat els ofereix, tot i que estan posant en risc la mateixa societat de què volen beneficiar-se. </span></p><p><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p><span style="font-family: georgia;"><b>Rere un argument correcte</b> –ser lliure implica la possibilitat de fer el mal– s’amaga, conscientment o inconscient, que hom recolza una acció, sostinguda en el temps, contrària al bé comú. I es fa contra les evidències científiques. Malgrat que hom podria minvar el risc, tot renunciant als actes de socialització en espais públics tancats, reclama el dret a participar-hi: un benefici sense responsabilitat. Ara bé: contribuir a la preservació d’una societat que possibilita la llibertat individual en el marc col·lectiu, això és un bé, fins i tot un deure de l’individu (i així ho defensa, entre tants altres, el propi Locke!).</span></p><p><span style="font-family: georgia;">Vacunar-se és un acte de ciutadania. Tots i totes podem caure en actes insolidaris i a vegades ho fem. Un mode d’ajudar-nos-hi és cridar-nos l’atenció, els uns als altres, quan això succeeix. Més enllà d’això, un Estat democràtic ha de cooperar a protegir els béns més preuats. Una mesura com el passaport COVID mena eixa direcció. Més encara: té un efecte formatiu. Ens mou a adonar-nos que tenim responsabilitats els uns envers els altres. Ens ajuda a reconèixer l’altre, a curar-nos-en. En fer-ho, la llibertat i el bé comú es donen la mà. </span></p><div style="text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: x-small;"><br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: x-small;">__________<br />Article propi <a href="https://www.levante-emv.com/opinion/2021/12/11/vacunacio-i-llibertat-60549613.html" target="_blank">publicat</a> al diari <i>Levante </i>(11/12/2021). En la imatge: centre "Nou Benicalap", un dels espais públics habilitats a València com a centres de vacunació COVID-19 [foto pròpia presa el 06.06.2021.]</span></div><div><br /></div>Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-64598451629175752232021-12-20T10:57:00.014+01:002021-12-20T11:06:12.581+01:00Vacunación y libertad<p><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEg48nGV2i7SciGBcSoWSCc3PFq3bAxhod-98IJ94Zb_EXbBFuJxeg9NvJIParEeIibbAv2pP2_tuYsqL4lZ9l1GCBqZCSgTLFlG5i9zaLAWrXXPriC7aCOYUnOhWRMAKO7bHJmw6F8ZXY2KAYwixblq0emutL95qg3fk0h1FjlX2kCID-2iyvqVndzD=s4608" style="clear: left; display: inline; float: left; font-family: georgia; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em; text-align: center;"><img border="0" data-original-height="3456" data-original-width="4608" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEg48nGV2i7SciGBcSoWSCc3PFq3bAxhod-98IJ94Zb_EXbBFuJxeg9NvJIParEeIibbAv2pP2_tuYsqL4lZ9l1GCBqZCSgTLFlG5i9zaLAWrXXPriC7aCOYUnOhWRMAKO7bHJmw6F8ZXY2KAYwixblq0emutL95qg3fk0h1FjlX2kCID-2iyvqVndzD=s320" width="320" /></a><span style="font-family: georgia;"> </span><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p><br /></p><p><br /></p><p><br /></p><p style="text-align: right;"><i style="font-family: georgia;"><a href="http://blogpjteruel.blogspot.com/2021/12/vacunacio-i-llibertat.html" target="_blank"><span style="font-size: x-small;">Versió original en valencià</span></a></i></p><p><span style="font-family: georgia;">La libertad se da siempre dentro de condicionamientos: sociológicos, biológicos, biográficos y de toda índole. Hay muchas maneras de vivirla y también de ponerle la zancadilla. En la experiencia humana, vivir libremente implica también tener delante la posibilidad existencial del mal. Si puede discutir si elegir de hecho el mal es una opción que puede acrecentar la libertad o si más bien –así lo pienso– la puede menguar hasta el punto de envenenarla, de hacerla imposible. Se trata de temas estimulantes, objeto de debates filosóficos con profundas consecuencias prácticas.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">Estos días, en el marco de restricciones establecidas a raíz de la pandemia por COVID-19, podemos observar una consecuencia del modo de entender la libertad. No pocas personas se han manifestado en muchos lugares contra la vacunación, alegando la propia libertad. El porcentaje me parece proporcional al talante político de las sociedades: así, en países con fuerte presencia de opciones liberales, como Austria y el Reino Unido, un grupo poblacional no mayoritario pero tampoco desdeñable ha rechazado vacunarse; a ello ha seguido, en paralelo a la disminución de las restricciones sociales, el aumento exponencial de los contagios, que ha llevado a nuevas medidas restrictivas (la más dura, hasta ahora, el nuevo confinamiento en Austria).</span></p><p><span style="font-family: georgia;">En nuestro país, el porcentaje de negacionistas, o de personas para las que no vacunarse constituye un signo de libertad, es sensiblemente menor. No obstante, han hecho sentir su voz. Hace pocos días, en un diario valenciano se publicaba un significativo artículo de opinión, firmado por el abogado Alejandro Álvarez: “Estoy vacunado, pero…” (<i>Las provincias</i>, 04/12/2021, p. 29). El texto no tiene desperdicio. </span></p><p><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p><span style="font-family: georgia;"><b>En el primer paso argumental,</b> el autor pone en pie de igualdad la vacunación con la objeción de conciencia (como, por ejemplo, en la actuación de médicos y farmacéuticos ante la posibilidad de procedimientos abortivos). Una y otra estarían enraizadas en la libertad de conciencia. Dicha objeción no impediría el bien común: “El hecho de que una persona o un grupo de personas se oponga no impide ni bloquea aquello que la norma pretende”. Ante la posible objeción de que eso no sea así de hecho, recuerda que “vivir en comunidad implica un peligro/riesgo en sí (y ya lo decía Locke): estamos a expensas de que una persona con SIDA o tuberculosis contagie a otro; o de que un fumador pasivo enferme por el tabaco de otros”.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">Se trata, remacha, de “poder decidir sobre algo tan íntimo como la negación o aceptación a que alguien inocule un cultivo extraño en el propio cuerpo”. De ello extrae un corolario de altos vuelos: con medidas restrictivas como impedir el acceso a espacios públicos cerrados cuando no se tiene el pasaporte COVID, “estamos actuando igual que en los peores regímenes”, esos donde se impone un poder totalitario. “Por todo esto”, concluye, “yo –que estoy vacunado– defenderé la libertad de aquellos que no quieren vacunarse”.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">La argumentación gira, pues, en torno a la garantía de opciones: si quiero ser libre, también he de serlo para no vacunarme. Sin embargo, lo mollar se halla, a mi juicio, en la calidad moral de la acción. No vacunarse, ¿sería un acto neutral? ¿No implicaría mal alguno para la comunidad? ¿Podría ser equiparado a una objeción de conciencia que no pusiese en peligro bienes fundamentales…?</span></p><p><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p><span style="font-family: georgia;"><b>A mi parecer, </b>la respuesta es negativa. Disponemos de suficientes evidencias científicas sobre la transmisión del virus. No vacunarse y pretender acceder igualmente a espacios públicos cerrados sí impide y bloquea lo que la norma pretende (combatir una enfermedad destructiva para la salud, la economía y la libre realización de las personas). Recurrir a la afirmación de que vivir en sociedad ya implica un riesgo es, lisa y llanamente, una falacia. Fijémonos en los ejemplos: para que una persona con VIH contagie a otra hace falta contacto sanguíneo o sexual sin protección; para que alguien se enferme a causa de un fumador se precisa condiciones de convivencia. En cambio, que una persona no infectada por COVID se contagie en un espacio público no implica conocimiento ni voluntariedad, más bien al contrario: ha ido allí confiando en la buena voluntad de quien tiene al lado.</span></p><p><span style="font-family: georgia;">Quizá exista una forma no falaz de defender la compatibilidad entre la no vacunación y la salud pública. Ser responsable implica hacerse cargo de las consecuencias de los propios actos. Visto que el acto de no vacunarse abona la propagación del virus, la persona en cuestión habría de abstenerse durante la pandemia de ir a espacios públicos cerrados, donde el hecho de quitarse la mascarilla y hablar implicase un riesgo. No creo que fuese suficiente, pero al menos sería coherente. </span></p><p><span style="font-family: georgia;">Sin embargo, el hecho de que las restricciones asociadas al pasaporte COVID hayan levantado polvareda entre los negacionistas –y entre aquéllos que no lo son pero se sienten concernidos, como el autor del citado artículo– pone en evidencia que dichas personas no están dispuestas a aceptarlas. Es decir: no quieren renunciar a determinados beneficios que la sociedad les ofrece, aun cuando están poniendo en riesgo la misma sociedad de la que quieren beneficiarse.</span></p><p><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p><span style="font-family: georgia;"><b>Tras un argumento correcto</b> –ser libre implica la posibilidad de hacer el mal– se esconde, consciente o inconscientemente, que se está apoyando una acción, sostenida en el tiempo, contraria al bien común. Y se hace contra las evidencias científicas. A pesar de que se podría minimizar el riesgo, renunciando a los actos de socialización en espacios cerrados, se reclama el derecho a participar en ellos: un beneficio sin responsabilidad. Ahora bien: contribuir a la preservación de una sociedad que posibilita la libertad individual es un bien, incluso un deber del individuo (¡y así lo defiende, entre tantos otros, el propio Locke!).</span></p><p><span style="font-family: georgia;">Vacunarse es un acto de ciudadanía. Todos y todas podemos caer en actos insolidarios y a veces lo hacemos. Un modo de ayudarnos es llamarnos la atención, los unos a los otros, cuando eso sucede. Más allá de eso, un Estado democrático debe cooperar a proteger los bienes más preciados. Una medida como el pasaporte COVID sigue esa senda. Más aún: tiene un efecto formativo. Nos mueve a darnos cuenta de que tenemos responsabilidades hacia los demás. Nos ayuda a reconocer al otro, a cuidarlo. Al hacerlo, la libertad y el bien común se dan la mano. </span></p><div style="text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: x-small;"><br /></span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-family: georgia; font-size: x-small;">__________</span></div><div style="text-align: left;"><span style="font-family: georgia;"><span style="font-size: x-small;">Artículo propio <a href="https://www.levante-emv.com/opinion/2021/12/11/vacunacio-i-llibertat-60549613.html" target="_blank">publicado</a> en el diario <i>Levante </i>(11/12/2021). En la imagen: el centro "Nou Benicalap", uno de los espacios públicos habilitados en Valencia como centros de vacunación COVID-19 [foto propia tomada el 06.06.2021.]</span></span></div><div><br /></div>Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-30756678902927985712021-10-22T19:54:00.001+02:002021-10-22T19:54:18.810+02:00Jacinto Rivera de Rosales, el filósofo valiente<p> <a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg7NIbaYuGyRmj8QwL645GWucPGR4_wlHP4sS9VSAk6mAUc8f0J7pSxM8RF9tbL90_Pw8UGehmrKDFIIR6kUwQQkbmBvTEYxasoOdrww1dCl5S7mbHj1o7IISwyQgjQucEiC5OFF3nHbIE/s478/Jacinto+Rivera+de+Rosales+Chac%25C3%25B3n.jpg" style="clear: left; display: inline; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em; text-align: center;"><img border="0" data-original-height="478" data-original-width="320" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg7NIbaYuGyRmj8QwL645GWucPGR4_wlHP4sS9VSAk6mAUc8f0J7pSxM8RF9tbL90_Pw8UGehmrKDFIIR6kUwQQkbmBvTEYxasoOdrww1dCl5S7mbHj1o7IISwyQgjQucEiC5OFF3nHbIE/s320/Jacinto+Rivera+de+Rosales+Chac%25C3%25B3n.jpg" width="214" /></a><br /><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p><span style="font-family: georgia;">En la carrera de la vida importan mucho los compañeros de viaje. Al empezar nuestro recorrido académico, cuando es tanto lo que depende de la ayuda que se reciba, tuvimos la suerte de encontrar excelentes compañeros. Entre ellos se hallaba Jacinto Rivera de Rosales Chacón (Lorca, 1949-Madrid, 2021). Nos espoleó a salir de nosotros mismos, a exponer nuestras ideas, a realizar estancias de investigación en otros países: con la prudencia y el coraje de un padre, nos ayudó a crecer.</span></p><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><span style="font-family: georgia;">Su pensamiento hunde las raíces en la filosofía clásica alemana y busca superar las escisiones de la Modernidad. Seguidor de Kant en la centralidad que éste reconoce a la perspectiva trascendental y a la libertad, le corrige en aspectos relevantes. A veces lo hace desde Fichte, Hegel o Heidegger; otras, desde intuiciones originales. En este sentido, sus aportaciones sobre la subjetividad prerreflexiva y el cuerpo orgánico como <i>a priori</i> resultan cruciales. No tenía empacho en confrontarse con los grandes. </span></div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><span style="font-family: georgia;">Afrontaba deportivamente los retos. Ya su Tesis lo había sido: titulada <i>La realidad en sí en Kant</i>, fue dirigida por Oswaldo Market y defendida en 1987 en la Universidad Complutense de Madrid. Le valió el premio extraordinario de doctorado. Profesor ayudante en la UCM desde 1979, en 1989 ganó la titularidad en la UNED. Catedrático en 2008, de 2011 a 2015 decano de la Facultad, enseñó historia de la filosofía –de Descartes a Nietzsche– hasta su jubilación en 2019.</span></div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><span style="font-family: georgia;">Entre sus libros destacan <i>El conocimiento objetivo del mundo. Guía de lectura de la “Crítica de la razón pura”</i> (1994), <i>La “Crítica del juicio teleológico” y la corporalidad del sujeto</i> (1998) y <i>El punto de partida de la metafísica transcendental. Un estudio crítico de la obra kantiana</i> (2011). Su <i>Fichte </i>(2015) fue traducido al francés y al italiano. Algunos de sus artículos abren perspectivas rompedoras; como botón de muestra, “Cuerpo y libertad. El experimento neurológico de Libet” (2016). </span></div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><span style="font-family: georgia;">Era un políglota: conocía bien las lenguas alemana, inglesa e italiana y llegó a dominar el francés hasta el punto de ser tomado por hablante nativo. Disfrutaba comunicando. </span></div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><span style="font-family: georgia;">A esa vocación comunicativa responde su actividad. En 2007 y junto con Teresa Oñate fundó el grupo de investigación “Ontología, Lenguaje y Hermenéutica”. Ese año, junto a Jorge de Carvalho, creó la Red Ibérica de Estudios Fichteanos. En 2012 fue elegido presidente de la Sociedad Fichteana internacional. Desde 2019 participaba en un proyecto sobre la hegeliana <i>Ciencia de la lógica</i>. En 2020 respaldó la creación del Grupo de Estudios Schellingianos. En 2021 se incorporó, en su fundación, al centro internacional “Kant-València”.</span></div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><span style="font-family: georgia;">En 2010, durante un congreso en Pisa, gestó la Sociedad de Estudios Kantianos en Lengua Española (SEKLE). A lo largo de su presidencia de la SEKLE demostró un talante constructivo y una apertura a la escucha que se revelaron esenciales a la hora de fortalecer una sociedad hoy vital y pujante. Para los que tuvimos la suerte de colaborar con él, ser testigos de ese talante y esa apertura ha supuesto una enseñanza valiosa. </span></div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><span style="font-family: georgia;">Tenía espíritu poético. Sus poemas se hallan recogidos en <i>La luz de la jornada</i> (2000). Hoy nos conmueven especialmente algunos de sus versos: </span></div><p style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;"><i><span style="font-family: georgia;"> Deshecha la palabra y la figura<br /></span><span style="font-family: georgia;"> queda sólo el gesto del silencio. <br /></span><span style="font-family: georgia;"> Mas siempre quedará, aun en cenizas, <br /></span><span style="font-family: georgia;"> todo el amor y el mar que siempre llevo.</span></i></p><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><span style="font-family: georgia;">Nos dejó en la madrugada del 15 de octubre, recién cumplidos 72 años.</span></div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><span style="font-family: georgia;">En carta dirigida a Agnes von Funk, Immanuel Kant le transmitía sus condolencias por el fallecimiento de su hijo Johann Friedrich. Desplegaba una semblanza del joven: “Era de ánimo manso y sosegado, afable y modesto con cada uno, bondadoso y tendente a querer el bien de todos… Jamás ha afligido a nadie en modo alguno, excepto con su muerte”. Estas palabras se pueden aplicar a Jacinto Rivera de Rosales, siempre joven de espíritu. Nunca nos afligiste en nada, Jacinto: sólo con esta partida tuya. Y es que ¡has hecho tanto bien…!</span></div></div><div class="MsoNormal"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">__________<o:p></o:p></span></div><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><span style="font-size: x-small;">Artículo de Óscar Cubo y Pedro Jesús Teruel publicado el 16 de octubre de 2021 en el <a href="https://elpais.com/cultura/2021-10-16/jacinto-rivera-de-rosales-el-filosofo-valiente.html" target="_blank">sito web</a> del diario <i>El país</i> y recogido en la versión impresa el 22 de octubre (p. 51)</span></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;">.</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"></span><br /></div><div><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;"><br /></span></div>Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-76043587552436180302021-01-22T12:48:00.003+01:002021-01-22T12:55:47.781+01:00Trump, aprenent de bruixot<p> <a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgG0AhQM7P5MuqByB3VZn_yUAhTfMckwF8Dkggco5w8Tgn-MaSiIeqTbQm-LpbtxAmhUc_vsN2OKAvwgGxRxFrBX5wAQERJnusqJKxV8DOpzsGuYQ-HOI88G-9IeQ384EkHKRD7BpJGn5c/s475/239856646_4ba5719954.jpg" style="clear: left; display: inline; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em; text-align: center;"><img border="0" data-original-height="332" data-original-width="475" height="272" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgG0AhQM7P5MuqByB3VZn_yUAhTfMckwF8Dkggco5w8Tgn-MaSiIeqTbQm-LpbtxAmhUc_vsN2OKAvwgGxRxFrBX5wAQERJnusqJKxV8DOpzsGuYQ-HOI88G-9IeQ384EkHKRD7BpJGn5c/w388-h272/239856646_4ba5719954.jpg" width="388" /></a><br /></p><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><div style="text-align: right;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><span style="font-size: x-small;"><i><a href="http://blogpjteruel.blogspot.com/2021/01/trump-aprendiz-de-brujo.html" target="_blank">Traducción al castellano</a></i></span></span></div><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: georgia, "times new roman", serif;">En l’encisador film de Disney <i>Fantasia</i>, l’aprenent de bruixot fa servir un conjur per a donar vida a una escombra. Aquesta comença a vessar aigua per a netejar la cambra. El problema és que ja no sap deturar-la: l’escombra segueix i segueix; es multiplica en un treball febril, sense control. El que s’havia endegat com a joc innocent esdevé un malson. L’ensenyança del film –i de la composició de <b>Paul Dukas</b>, i del poema de <b>Goethe </b>a què s’inspira– era transparent: sabater, a les teves sabates. </span></div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><span style="font-family: georgia, "times new roman", serif;">A les pàgines d’aquest mateix diari vaig referir-me al resultat de les eleccions presidencials del 2016 als Estats Units com a un despropòsit (“<a href="https://blogpjteruel.blogspot.com/2016/11/donald-trump-de-espejismo-error_10.html" target="_blank">Donald Trump, de espejismo a error</a>”, <i>Levante</i>, 10/11/2016, p. 3). Eixa errada s’ha palesat en diversos fronts de la vida pública: del desmantellament del ja precari Estat del benestar a la conversió dels immigrants en bocs expiatoris dels mals del país; de la humiliació d’Estats veïns, com ara Mèxic, a la desconnexió dels tradicionals aliats europeus; de la negació del desafiament ecològic a la negligència en la reacció a la pandèmia per COVID-19. Tanmateix, tal vegada és la convivència, la concòrdia i la pau social, la que més ha acusat el cop. Dimecres n’hem tingut un tast. </span></div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><span style="font-family: georgia, times new roman, serif;"><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><b>Trump </b>mateixa havia reconegut que no és bon perdedor. Des d’abans de les eleccions ja ataüllava irregularitats en el recompte de vots, sospita que va enarborar –de la nit electoral ençà– com a causa nacional. Poc importà que els tribunals no en trobessin cap prova, ni tampoc que membres assenyalats del propi partit es neguessin a recolzar les seves acusacions (entre ells, el cap dels republicans al senat, <b>Mitch McConnell</b>). La conversa telefònica –revelada pel <i>Washington Post</i>– en què Trump pressionava al secretari de l’Estat de Georgia, el republicà <b>Rad Braffensperger</b>, per a que trobés els 11.780 vots que mancaven per a recuperar la majoria en eixe Estat ha sigut potser l’operació més cridanera d’aquest declivi, d’aquest enfonsament. Fins a dimecres.</div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><br /></div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">ESBRINAR LES VARIABLES que donaren ocasió a la presa del poder per part de Trump serà l’objecte d’una reflexió historiogràfica i política per a la qual no disposem encara de suficient perspectiva. Tanmateix, en sabem ja no poc. El llibre recentment publicat per la neboda de Trump, Sempre massa i mai suficient. Com la meva família creà l’home més perillós del món, en revela una part del vessant psicològic. <b>Mary L. Trump</b>, psicòloga clínica, caracteritza el seu oncle com a narcisista, manipulador, intolerant i sociòpata, i n’hi exposa frustracions familiars i maniobres adaptatives que hi haurien contribuït. </div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">Eixe perfil té els seus precedents polítics en la història recent. La segona i la tercera dècada del segle XX foren escenari de l’emergència de personatges amb capteniments semblants. En contextos erosionats per la crisi econòmica, la inflació, l’atur i la feblesa de les institucions republicanes –mals reblats per les conseqüències geopolítiques del Tractat de Versalles–, tots ells es consideraven salvadors de la pàtria. Establir paral·lelismes entre eixe període i aquest comporta el risc de lliscar cap a la historiografia de traç gruixut. I tot i això, el mode en què menyspreaven la legalitat, la seva convicció de trobar-se per damunt del marc ètic de tota la resta, no deixa de caracteritzar un tipus humà en què Trump –les seves obres– pot emmirallar-se. </div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">L’errada trumpiana no hauria sigut possible sense la xarxa propagandística que ha permès l’ensinistrament de milers d’americans. Els anys vint i trenta, a Europa, per a dur endavant eixe procés calgué rosegar les institucions –periodístiques, educatives, polítiques– des de dins, en un desenvolupament al llarg d’anys. A Trump li han calgut de menys. A fer-li el servei hi han sigut les xarxes socials, en l’aspecte més fosc i perillós de la seva plural i sovint admirable realitat: les notícies falses (<i>fake news</i>). Amb la seva actual potència, aquest conjur és nou; en desconeixem encara l’abast, les possibles realitzacions. Comencem però a tenir-ne mostres.</div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><br /></div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">L'ASSALT DE CENTENARS D'EXTREMISTES al Capitoli –el noble edifici neoclàssic que allotja la cambra de representants i el senat– és la dansa macabra endegada pel conjur populista. La insòlita reacció de <b>Joe Biden</b>, que va avençar-se als indolents tuïts de Trump, dóna veu a la ciutadania. “Les escenes de caos al Capitoli no reflecteixen una Amèrica vertadera”, ha dit, “no representen qui som. El que estem veient és un grapat d’extremistes dedicats a la il·legalitat”. Importa molt que els estatunidencs que creuen als millors ideals americans facin sentir la seva veu. Com importa també que els líders europeus en prenguin nota. No només a efectes de política externa, sinó també i sobretot pel que fa a l’ascens i la caiguda dels espantalls del populisme. </div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">Per això, quan dimecres 6 de gener els extremistes s’han acostat al congrés, plens d’ira, per a blasmar la certificació oficial de la victòria electoral de Joe Biden; quan eixos fanàtics han fet a miques les finestres del palau i hi han penetrat, davant la –prudent i necessària– relativa inactivitat de les forces d’ordre; quan s’hi han fet forts, desafiant el personal del congrés, passejant-hi la supèrbia i la ignorància; quan tot això ha succeït, i Donald Trump ha enviat un parell de tuïts i ha enregistrat un vídeo d’un minut tot demanant-los d’anar-se’n; en eixe moment, aquest ha cercat de fer el que l’aprenent de bruixot ja no pot pas. Un cop pronunciat el conjur, l’escombra comença a moure’s.</div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">Trump ha convocat espectres que dansen amb vida pròpia. El seu temptatiu de deturar-los ni tan sols sembla creïble. No pot aturar-los. No vol fer-ho. Va ser ell a insuflar-los vida; ha sigut ell a convocar els seus seguidors a una gran manifestació a Washington contra el que encara considera frau electoral. Eixes forces encarnen les pulsions més fosques de la seva psique. Els fets del Capitoli constitueixen per a Trump un doble mirall: d’allò que ha desfermat en la història col·lectiva i d’allò que emergeix dels seus propis deliris. Uns deliris que s’estima: “Torneu a casa”, ha dit als assaltants del congrés, “us estimem, sou molt especials”, “sé com us sentiu, però torneu a casa, i torneu-vos-en en pau”.</div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">La democràcia no pot estar en pau si es troba a mercè d’eixos deliris, per molt que el seu creador se’ls estimi. No pot viure amb les mentides de què es nodreixen. N’hi ha prou d’aprenents de bruixot<span style="text-indent: 35.4pt;">.</span></div></span></div><div class="MsoNormal"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">__________</span><br /><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;">Reproducció d'un <a href="https://www.levante-emv.com/opinion/2021/01/16/trump-aprenent-bruixot-28832933.html" target="_blank">article propi</a> publicat al diari </span><i style="font-family: georgia, "times new roman", serif; font-size: small;">Levante</i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;"> (16/01/2021, p. 13). En la imatge, una escena de la pel·lícula de Walt Disney <i>Fantasia</i> (Estats Units, 1940), pujada amb llicència Creative Commons.</span></div>Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-57856837235272822342021-01-22T12:45:00.005+01:002021-01-22T12:52:46.563+01:00Trump, aprendiz de brujo<p> <a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiAteI2YTN9Znx6c8wlt5IX3FRJkv5JtQhOSyy7nzwcVV16y2cPD1d_Tk8ms-F0h71MoSiYxwhKs1Y7HMdGM2r1UQtXmqSIBLh8Us-6ySJr5O7cOBD9LqgTNEGty0j4nxv360qXi9LwQ6s/s475/239856646_4ba5719954.jpg" style="clear: left; display: inline; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em; text-align: center;"><img border="0" data-original-height="332" data-original-width="475" height="273" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiAteI2YTN9Znx6c8wlt5IX3FRJkv5JtQhOSyy7nzwcVV16y2cPD1d_Tk8ms-F0h71MoSiYxwhKs1Y7HMdGM2r1UQtXmqSIBLh8Us-6ySJr5O7cOBD9LqgTNEGty0j4nxv360qXi9LwQ6s/w390-h273/239856646_4ba5719954.jpg" width="390" /></a><br /></p><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><div style="text-align: right;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><span style="font-size: x-small;"><i><a href="http://blogpjteruel.blogspot.com/2021/01/trump-aprenent-de-bruixot.html" target="_blank">Versió original en valencià</a></i></span></span></div><br /><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><span style="font-family: georgia, "times new roman", serif;">En la cautivadora película de Disney </span><i style="font-family: georgia, "times new roman", serif;">Fantasía</i><span style="font-family: georgia, "times new roman", serif;">, el aprendiz de brujo emplea un conjuro para dar vida a una escoba. Ésta empieza a verter agua para limpiar la habitación. El problema es que ya no sabe cómo pararla: la escoba sigue y sigue; se multiplica en un trabajo febril, sin freno. Lo que había empezado como un juego inocente se convierte en una pesadilla. La enseñanza de la película</span><span style="font-family: georgia, "times new roman", serif;"> –y de la composición de</span><span style="font-family: georgia, "times new roman", serif;"> </span><b style="font-family: georgia, "times new roman", serif;">Paul Dukas</b><span style="font-family: georgia, "times new roman", serif;">, y del poema de</span><span style="font-family: georgia, "times new roman", serif;"> </span><b style="font-family: georgia, "times new roman", serif;">Goethe</b><span style="font-family: georgia, "times new roman", serif;"> en el que se inspira– era transparente: zapatero, a tus zapatos. </span></div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><span style="font-family: georgia, "times new roman", serif;">En las páginas de este mismo diario me referí al resultado de las elecciones presidenciales de 2016 en Estados Unidos como un despropósito (“<a href="https://blogpjteruel.blogspot.com/2016/11/donald-trump-de-espejismo-error_10.html" target="_blank">Donald Trump, de espejismo a error</a>”, <i>Levante</i>, 10/11/2016, p. 3). Ese error se ha evidenciado en distintos frentes de la vida pública: desde el desmantelamiento del ya precario Estado del bienestar a la conversión de los inmigrantes en chivos expiatorios de los males del país; desde la humillación de Estados vecinos como México a la desconexión respecto de los tradicionales aliados europeos; de la negación del desafío ecológico a la negligencia en la reacción a la pandemia por COVID-19. Con todo, quizá sean la convivencia, la concordia y la paz social las que más hayan acusado el golpe. El miércoles 6 de enero tuvimos una prueba de ello. </span></div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><span style="font-family: georgia, times new roman, serif;"><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><b>Trump </b>mismo había reconocido que no es buen perdedor. Desde antes de las elecciones ya vislumbraba irregularidades en el recuento de votos, sospecha que fue enarbolando, a partir de la noche electoral, como causa nacional. Poco importó que los tribunales no hallasen prueba alguna de ese pretendido fraude, ni tampoco que miembros señalados del propio partido se negasen a apoyar sus acusaciones (entre ellos, el jefe de los republicanos en el senado, <b>Mitch McConnell</b>). La conversación telefónica –revelada por el <i>Washington Post</i>– en la que Trump presionaba al secretario del Estado de Georgia, el republicano <b>Rad Braffensperger</b>, para que encontrase los 11.780 votos que faltaban en orden a recuperar la mayoría en ese Estado, ha sido quizá la operación más llamativa de este declive, de este hundimiento. Hasta el miércoles 6 de enero.</div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><br /></div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">DESENTRAÑAR LAS VARIABLES que dieron pie a la toma del poder por parte de Trump será objeto de una reflexión historiográfica y política para la cual no disponemos aún de perspectiva. Sin embargo, ya sabemos algo. El libro publicado por la sobrina de Trump, <i>Siempre demasiado y nunca suficiente. Cómo mi familia creó al hombre más peligroso del mundo</i>, revela una parte de la vertiente psicológica del asunto. <b>Mary L. Trump</b>, psicóloga clínica, caracteriza a su tío como narcisista, manipulador, intolerante y sociópata, y expone frustraciones familiares y maniobras adaptativas que habrían contribuido a todo ello. </div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">Ese perfil tiene sus precedentes políticos en la historia reciente. La segunda y la tercera década del siglo XX fueron escenario de la emergencia de personajes con comportamientos parecidos. En contextos erosionados por la crisis económica, la inflación, el paro y la debilidad de las instituciones republicanas –males remachados por las consecuencias geopolíticas del Tratado de Versalles–, todos ellos se consideraban salvadores de la patria. Establecer paralelismos entre ese período y el presente conlleva el riesgo de deslizarse hacia la historiografía de trazo grueso. Y aun así, el modo en que despreciaban la legalidad y su convicción de estar por encima del marco ético válido para los demás no deja de caracterizar un tipo humano en el que Trump –sus obras– puede verse reflejado. </div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">El error trumpiano no hubiera sido posible sin la red propagandística que ha permitido el adoctrinamiento de miles de estadounidenses. Durante los años veinte y treinta, en Europa, para llevar a cabo ese proceso hizo falta corroer las instituciones –periodísticas, educativas, políticas– desde dentro, en un desarrollo que tuvo lugar a lo largo de años. A Trump le han hecho falta menos. Se lo han posibilitado las redes sociales, en el aspecto más oscuro y peligroso de su plural y a menudo admirable realidad: las noticias falsas (<i>fake news</i>). Con su actual potencia, este conjuro es nuevo; todavía desconocemos su alcance, sus realizaciones posibles. Pero empezamos a tener muestras.</div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><br /></div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">EL ASALTO DE CENTENARES DE EXTREMISTAS al Capitolio –el noble edificio neoclásico que aloja la cámara de representantes y el senado– es la danza macabra puesta en marcha por el conjuro populista. La insólita reacció de <b>Joe Biden</b>, que se adelantó a los indolentes tuits de Trump, da voz a la ciudadanía. “Las escenas de caos en el Capitolio no reflejan una América verdadera”, ha dicho, “no representan lo que somos. Lo que estamos viendo es un puñado de extremistas dedicados a la ilegalidad”. Importa mucho que los estadounidenses que creen en los mejores ideales americanos hagan escuchar su voz. Como también importa que los líderes europeos tomen nota; no sólo a efectos de política externa, sino también, y sobre todo, en lo relativo al ascenso y a la caída de los espantajos del populismo.</div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">Por eso, cuando el miércoles 6 de enero los extremistas se han acercado al congreso, llenos de ira, para censurar la certificación oficial de la victoria electoral de Joe Biden; cuando esos fanáticos han roto en pedazos las ventanas del edificio y han penetrado en él, ante la –prudente y necesaria– relativa inactividad de las fuerzas del orden; cuando se han hecho fuertes, desafiando al personal del congreso, paseando su soberbia y su ignorancia; cuando todo eso ha sucedido, y Donald Trump ha enviado un par de tuits y ha grabado un vídeo de un minuto pidiéndoles que se fueran; en ese momento, Trump ha intentado hacer lo que el aprendiz de brujo ya no puede. Una vez pronunciado el conjuro, la escoba empieza a moverse.</div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">Trump ha convocado a espectros que danzan con vida propia. Su intento de frenarlos ni siquiera parece creíble. No puede pararlos. No quiere hacerlo. Fue él quien les insufló vida; ha sido el quien ha convocado a sus seguidores a una gran manifestación en Washington contra lo que todavía considera un fraude electoral. Esas fuerzas encarnan las pulsiones más oscuras de su psique. Los hechos del Capitolio son para Trump un doble espejo: de lo que ha desencadenado en la historia colectiva y de lo que emerge de sus propios delirios. Unos delirios que ama: “Volved a casa”, ha dicho a los asaltantes del congreso, “os queremos, sois muy especiales”, “sé cómo os sentís, pero volved a casa, y marchaos en paz”.</div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">La democracia no puede estar en paz si se halla a merced de esos delirios, por mucho que su creador los ame. No puede vivir con las mentiras de que se nutren. Ya basta de aprendices de brujo<span style="text-indent: 35.4pt;">.</span></div></span></div><div class="MsoNormal"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">__________<o:p></o:p></span></div><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><span style="font-size: x-small;">Traducción de un <a href="https://www.levante-emv.com/opinion/2021/01/16/trump-aprenent-bruixot-28832933.html" target="_blank">artículo propio</a> publicado en el diario <i>Levante</i> (16/01/2021, p. 13). En la imagen, una escena del film de Walt Disney <i>Fantasía </i>(Estados Unidos, 1940), publicada con licencia Creative Commons</span></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;">.</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"></span><br /></div><div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;"><br /></span></div>Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-24879556475063238592020-05-24T15:20:00.002+02:002020-05-24T17:37:24.008+02:00Paraules en grec<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgoSWfV6p8SX8-wBqk2dTEek7LJH9Z1wU3-6Ybc_S308Dl0HFUAfMUNE2CpMYkyA7Yed9yQwv3upgjmcs9PnuK12lEr6IHYIfw7lSL1MrcYV-ytFTOww3AM_xVGQKDjUfMJe7pgK-QIml0/s1600/mw_bancroft_duke1.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="523" data-original-width="928" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgoSWfV6p8SX8-wBqk2dTEek7LJH9Z1wU3-6Ybc_S308Dl0HFUAfMUNE2CpMYkyA7Yed9yQwv3upgjmcs9PnuK12lEr6IHYIfw7lSL1MrcYV-ytFTOww3AM_xVGQKDjUfMJe7pgK-QIml0/s400/mw_bancroft_duke1.jpg" width="400" /></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<br />
<div style="text-align: right;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><i><span style="font-size: x-small;"><a href="http://blogpjteruel.blogspot.com/2020/05/palabras-en-griego.html" target="_blank">En castellà</a></span></i></span></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Jo em trobava a Itàlia. Hi acabava de cloure la primera redacció d’un llibre al voltant de dos hereus del mon grec antic: Hipàtia d’Alexandria i Sinesi de Cirene. A Hipàtia, les recreacions literàries i cinematogràfiques la retraten morint en plenitud de vida i bellesa, tot i que no fou així; en canvi, el seu deixeble Sinesi morí jove i fort, quan tenia encara tant per a donar. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Fou llavors que vaig parlar amb ell per primera vegada. Va ser una videotrucada breu i, per a mi, poc significativa. Jo em postulava a una plaça a la Universitat CEU Cardenal Herrera, en el seu campus d’Elx, i eixa conversa feia part del procés de selecció de candidat/a. Amb prou feines aquella imatge pixel·lada hauria pogut traslladar-me quelcom del que estàvem cridats a viure junts els anys propvinents. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Aquella Universitat i aquell campus esdevingueren ma casa des de setembre del 2011 i per tres anys. Ell era llavors el màxim responsable acadèmic del campus d’Elx. Ben aviat vaig adonar-me que no es tractava pas d’un mer gestor. Lluny d’ocupar-se sobretot de qüestions de viabilitat i funcionament –que també– li interessava el trellat de les coses, el sentit de la docència, de la recerca, de les relacions humanes; sense eixe trellat, allò primer tampoc no es dóna o esdevé poc eficaç. Així que compaginava el càrrec de vicerector amb la tasca docent i una recerca que mai li deixà: l’encreuament, a distància de segles, entre Aristòtil i Max Scheler sobre el rerefons de la cartografia axiològica. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">La sensibilitat cap als valors, llurs projeccions en l’àmbit de l’existència i els matisos que cal fer servir per a entendre’ls a fons li importaven. Miqueta a miqueta vaig adonar-me que tot allò –la seva tasca institucional, el seu treball docent, la seva recerca, la vida familiar que jo albirava rere el que coneixia de primera mà– tenien la unitat pròpia d’allò que brolla de la vida. Que tot això era la seva vida.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b>En l’educació, docent i discent </b>miren junts envers quelcom que va més enllà d’ells. Eixe horitzó abasta tota l’existència: no concerneix només continguts teòrics, que donen peu a l’erudició, ni destreses pràctiques, que capaciten en l’ordre d’allò pragmàtic. Tampoc no es tracta només d’una qüestió de simpatia, de proximitat emocional. Tot això hi és, sí, aixoplugat, però l’educació implica, per damunt de tot, el creixement espiritual. Amb allò “espiritual” s’entén ací la configuració de la subjectivitat no ja com a mera xarxa psíquica –de modes de percebre i sentir, d’expressar-se, d’interactuar amb el món– sinó com a centre autoconscient que es desplega en potencialitats tendencialment lliures, en contacte viu amb horitzons intel·lectuals i morals copsats en llur estructura essencial. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Per això l’educació no és tan sols un afer de l’intel·lecte, ni de les capacitats tècniques, ni de les emocions: és un afer espiritual. I per això la seva clau es troba en la implicació personal. En dita implicació, l’educador camina amb un pas d’avantatge –de donació–, la qual cosa es palesa amb més claredat quant més menut és l’educand. Per la seva banda, eixa predisposició al treball espiritual es tradueix en un requisit pregon i abastador: la vocació docent. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">L’educació reeixirà si és duta endavant en el si d’un compromís guiat per la vocació. Allò millor dels models educatius més tradicionals o més innovadors només aconseguirà sortejar els seus Escil·la i Caribdis –el desinterès, la desafecció o la manca d’un aprenentatge significatiu, d’una banda; la feblesa conceptual, la hiperactivitat o la desorientació formativa, d’altra– si llurs propostes són dutes a terme des del grau de compromís que sols la vocació pot proporcionar i mantenir. És la vocació a crear el marc de confiança en què l’alumne pot donar espai al treball i pot donar-se. Doncs bé, eixe compromís té la seva arrel en l’amor actiu. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">«<i>L'essència del procés formatiu rau en un acte espiritual, en l’amor a l’altre, ja que, com he assenyalat, la </i>Bildung<i> [formació] exigeix un procés de descobriment de l’</i>ordo amoris <i>real i ideal de l’alumne, de qui és i de qui pot arribar a ser, de quina és la seva realitat i cap a on es projecta. Només des d’eixa condició prèvia es poden donar unes relacions pregones de simpatia (...). Com ben bé assenyalà Scheler, només la simpatia fundada en l’amor és sòlida.</i></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">»</span><br />
<span style="white-space: pre;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"> </span></span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">I per això mateix,</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">«<i>l'educació, en el sentit pregon del terme, no és pas possible sense persones i sense amor, sense una imatge del projecte personal de l’alumne en l’esperit del mestre, sense una aposta per l’alumne, sense un compromís previ amb el destí de l’altre, sense un compromís amb la persona. Clar que l’educació escolar té aspectes tècnics, té àmbits específics de saber i estratègies pedagògiques més o menys encertades; tanmateix, tots aquests elements es fan fonedissos si no són presidits per un context formatiu, si no són presidits per l’educació de la persona i no del jo psíquic.</i></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">»</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Aquestes idees són les seves, i les d’una tradició arrelada a Scheler. Foren desplegades en el marc d’una conferència que precedí la projecció del film d’Arthur Penn <i>The miracle worker</i>, emocionant recreació del tracte entre la nena sordcega Helen Keller i la mestressa que li obrí la comprensió del món. Ço s’esdevingué al Centre de congressos “Ciutat d’Elx”, en el marc d’un cicle que organitzí al voltant d’un reguitzell de problemes antropològics i de llur tractament en el cine. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Vaig convidar-lo per a que s'acostés al film sobre Helen Keller i Anne Sullivan... i no podia pas imaginar-me que la temàtica faria tant per ell, fins al punt que la connectaria orgànicament amb els fils conductors del seu pensament. Eixa contribució donà peu a un brillant capítol de llibre, en un volum col·lectiu que aplegà filòsofs amics i perspectives engrescadores. D’ell provenen les cites reproduïdes adés.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b>Fa gairebé set anys</b> que vaig traslladar-me al cap i casal, per a incorporar-me a la Universitat de València. La Universitat CEU Cardenal Herrera i els seus benvolguts habitants no han deixat però d’acompanyar-me. Vet ací que m’arriba la notícia del seu traspàs... i amb ella un allau de missatges, de condols mutus, que testimonien la perplexitat, el lloc que ell ocupava en els nostres cors i que ja no deixarà mai d’ocupar-hi, puix som part del seu destí. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Ets mort, César, quan tenies encara tant per a donar. A tu se t’apliquen les paraules amb què Homer va glossar a la <i>Ilíada</i> el traspàs d’Hèctor: «L’ànima volà dels membres i davallà a l’Orc, tot plorant la seva sort, puix deixava un cos vigorós i jove». Paraules en grec que traspuen dol i estima. Com t’haurien agradat eixos mots a tu, que t’estimaves tant la cultura grega i la seva llengua! I tanmateix, per què en parlo en passat...? Tu vius, César: jo crec que segueixis viu en les mans de Déu, que no deixa caure en el no-res les seves creatures; i vius en la guspira encesa en la nostra memòria.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">__________</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;">César Casimiro Elena va faltar el 20 de maig. Les cites traduïdes provenen de les pàgines 43 i 45-46 del seu capítol “El papel de la inserción lingüística en el proceso de construcción personal” al col·lectiu <i>Cerebro, mente, cuerpo, persona. Antropología cinematográfica</i> (CEU Ediciones, Madrid 2012, pp. 29-50). En la imatge, una escena del film d’Arthur Penn <i>The miracle worker</i> (1962), distribuït al nostre país com <i>El miracle d’Anna Sullivan</i>.</span><br />
<br />Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-7229369499688526992020-05-24T15:19:00.001+02:002020-05-24T17:38:18.255+02:00Palabras en griego<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjncHNvxj0W8jGE8rblQr7c4wUoo3t13t3Z6OicpHzkrsf4X7sL68vGR4fSRmwb88wcnGHw4h2vfJmM6anQZniTQQ8o6wtX7yt8GK6UJ3sUhKRHRDs6KiQ8ZBthu1NZH4oRtBEysO5qe1A/s1600/mw_bancroft_duke1.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="523" data-original-width="928" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjncHNvxj0W8jGE8rblQr7c4wUoo3t13t3Z6OicpHzkrsf4X7sL68vGR4fSRmwb88wcnGHw4h2vfJmM6anQZniTQQ8o6wtX7yt8GK6UJ3sUhKRHRDs6KiQ8ZBthu1NZH4oRtBEysO5qe1A/s400/mw_bancroft_duke1.jpg" width="400" /></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<br />
<div style="text-align: right;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;"><i><a href="http://blogpjteruel.blogspot.com/2020/05/paraules-en-grec.html" target="_blank">En valenciano</a></i></span></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Me encontraba en Italia. Acababa de finalizar la primera redacción de un libro en torno a dos herederos del mundo griego antiguo: Hipatia de Alejandría y Sinesio de Cirene. A Hipatia, las recreaciones literarias y cinematográficas la retratan muriendo en plenitud de vida y hermosura, aunque no fue así; en cambio, su discípulo Sinesio murió joven y fuerte, cuando aún tenía tanto que dar.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Fue entonces cuando hablé con él por primera vez. Se trató de una videoconferencia breve y, para mí, poco significativa. Me postulaba a una plaza en la Universidad CEU Cardenal Herrera, en su campus de Elche; esa conversación formaba parte del proceso de selección de candidato/a. A duras penas esa imagen pixelada hubiera podido trasladarme algo de lo que estábamos llamados a vivir juntos los siguientes años.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Aquella Universidad y aquel campus se convirtieron en mi casa, por tres años, desde septiembre de 2011. Él era entonces el máximo responsable académico del campus de Elche. Bien pronto me di cuenta de que no se trataba, en absoluto, de un mero gestor. Lejos de ocuparse sobre todo de cuestiones de viabilidad y funcionamiento –que también–, se interesaba por el sentido de las cosas, de la docencia, de la investigación, de las relaciones humanas; sin ese sentido, tampoco se da la viabilidad o la eficacia. Así que compaginaba el cargo de vicerrector con la tarea docente y con una investigación que no le dejó nunca: el cruce, a distancia de siglos, entre Aristóteles y Max Scheler, sobre el trasfondo de la cartografía axiológica. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">La sensibilidad hacia los valores, sus proyecciones en el ámbito de la existencia y los matices que se debe reconocer para entenderlos a fondo le importaban. Poco a poco me fui dando cuenta de que todo ello –su tarea institucional, su trabajo docente, su investigación, la vida familiar que yo barruntaba tras lo que conocía de primera mano– tenían la unidad propia de lo que brota de la vida. Que todo eso era su vida. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b>En la educación, docente y discente</b> miran juntos hacia algo que va más allá de ellos. Ese horizonte abarca la existencia entera: no concierne ya sólo contenidos teóricos, que dan pie a la erudición, ni destrezas prácticas, que capacitan en el orden de lo pragmático. Tampoco se trata sólo de una cuestión de simpatía, de proximidad emocional. Todo ello se encuentra recogido, sí, en ella; pero la educación implica, por encima de todo, el crecimiento espiritual. Con “espiritual” se entiende aquí la configuración de la subjetividad no ya sólo como mera red psíquica –modos de percibir y sentir, de expresarse, de interactuar– sino como centro autoconsciente que se despliega en potencialidades tendencialmente libres, en contacto vivo con horizontes intelectuales y morales captados en su estructura esencial. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Por eso la educación no es sólo un asunto del intelecto, ni de capacidades técnicas, ni de emociones: es también un asunto espiritual. Y, por eso, su clave se halla en la implicación personal. En dicha implicación, el educador camina con un paso de ventaja –de donación–, cosa que se muestra con más claridad cuanto más pequeño es el educando. Por su parte, esa predisposición al trabajo espiritual se traduce en un requisito profundo y de largo alcance: la vocación docente.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">La educación tendrá éxito si se lleva adelante en el seno de un compromiso guiado por la vocación. Lo mejor de los modelos educativos más tradicionales o más innovadores sólo conseguirá sortear sus Escila y Caribdis –el desinterés y la desafección o la falta de un aprendizaje significativo, por un lado; la debilidad conceptual, la hiperactividad o la desorientación formativa, por otro– si sus propuestas son llevadas a cabo desde ese grado de compromiso que sólo la vocación docente puede proporcionar y mantener. Es la vocación la que crea el marco de confianza en el que la persona puede dar espacio al trabajo y darse. Ese compromiso tiene su raíz en el amor activo.</span><br />
<br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">«</span><i style="font-family: georgia, "times new roman", serif;">La esencia del proceso formativo descansa en un acto espiritual, en el amor al otro, ya que, como he señalado, la </i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Bildung</span><i style="font-family: georgia, "times new roman", serif;"> [formación] exige un proceso de descubrimiento del </i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">ordo amoris</span><i style="font-family: georgia, "times new roman", serif;"> real e ideal del alumno, de quién es y de quién puede llegar a ser, de cuál es su realidad y a dónde se proyecta. Sólo desde esta condición previa se pueden dar unas profundas relaciones de simpatía (...). Como bien señaló Scheler, solo la simpatía fundada en el amor es sólida.</i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">»</span><br />
<span style="white-space: pre;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"> </span></span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Y, por eso mismo,</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">«</span><i style="font-family: georgia, "times new roman", serif;">no es posible la educación en el sentido profundo del término sin personas y sin amor, sin una imagen del proyecto personal del alumno en el espíritu del maestro, sin una apuesta por el alumno, sin un compromiso previo con el destino del otro, sin un compromiso con la persona. Por supuesto que la educación escolar tiene aspectos técnicos, tiene ámbitos específicos de saber y estrategias pedagógicas más o menos acertadas, pero todos estos elementos se desestructuran si no están presididos por un contexto formativo, si no están presididos por la educación de la persona y no del yo psíquico.</i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">»</span><br />
<br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Estas ideas son las suyas, y las de una tradición enraizada en Scheler. Fueron desplegadas en el marco de una conferencia que precedió a la proyección de la película de Arthur Penn <i>El milagro de Ana Sullivan</i>, emocionante recreación del trato entre la niña sorda y ciega Helen Keller y la maestra que le abrió la comprensión del mundo. Tuvo lugar en el Centro de congresos “Ciudad de Elche”, en el marco de un ciclo que organicé en torno a una serie de problemas antropológicos y a su tratamiento en el cine. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Le invité a ocuparse del film sobre Helen Keller y Anne Sullivan… y no podía imaginarme que la temática le iría tan bien, hasta el punto de que la conectaría orgánicamente con los hilos conductores de su pensamiento. Esa contribución dio pie a un magnífico capítulo de libro, publicado en un volumen colectivo que reunió a filósofos amigos y perspectivas estimulantes. De él proceden las citas que acabo de reproducir.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b>Hace casi siete años</b> que me trasladé a la ciudad del Turia, para incorporarme a la Universidad de Valencia. La Universidad CEU Cardenal Herrera y sus queridos habitantes no han dejado de acompañarme. He aquí que me llega la noticia de su fallecimiento… y, con ella, un alud de mensajes, de pésames mutuos, que dan testimonio de la perplejidad, del lugar que él ocupaba en nuestros corazones y que ya no dejará nunca de ocupar porque somos parte de su destino.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Has muerto, César, cuando aún tenías tanto que dar. A ti se te aplican las palabras con las que Homero glosó, en la <i>Ilíada</i>, la muerte de Héctor: «El alma voló de los miembros y bajó al Orco, llorando su suerte, porque dejaba un cuerpo vigoroso y joven». Palabras en griego que rezuman dolor y aprecio. ¡Como te hubieran gustado a ti, que estimabas tanto la cultura griega y su lengua! Y, sin embargo, ¿por qué hablo en pasado…? Tú vives, César; yo creo que sigues vivo en las manos de Dios, que no deja caer en la nada a sus criaturas; y vives en la chispa encendida en nuestra memoria.</span><br />
<br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">__________</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;">César Casimiro Elena falleció el 20 de mayo. Las citas provienen de las páginas 43 y 45-46 de su capítulo “El papel de la inserción lingüística en el proceso de construcción personal” en el volumen <i>Cerebro, mente, cuerpo, persona. Antropología cinematográfica</i> (CEU Ediciones, Madrid 2012, pp. 29-50). En la imagen, una escena de la película de Arthur Penn <i>The miracle worker</i> (1962), distribuida en nuestro país como <i>El milagro de Ana Sullivan</i>.</span><br />
<br />Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-42245256513617427272019-11-14T12:30:00.000+01:002019-11-14T12:31:53.073+01:00De fer i desfer muralles<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj8Vh8v5tsh69Ux2MIQH3Wop1Gen0pzTMOROuA2vblVT4jBFB4qauToXdT9_goegoAWbRtD9gneeYlAnRzakj1_Y-XzThquiKAFau25RK0WdEbtsHhrh2zm58JUs1VoaqyIvI7MBNqj9IY/s1600/IMG_20191102_004145b.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj8Vh8v5tsh69Ux2MIQH3Wop1Gen0pzTMOROuA2vblVT4jBFB4qauToXdT9_goegoAWbRtD9gneeYlAnRzakj1_Y-XzThquiKAFau25RK0WdEbtsHhrh2zm58JUs1VoaqyIvI7MBNqj9IY/s320/IMG_20191102_004145b.jpg" width="320" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">
<div style="text-align: right;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><span style="font-size: x-small;"><i><a href="https://blogpjteruel.blogspot.com/b/post-preview?token=APq4FmCXKRd4GPX_9uk9Igsu5TZkC4yn79cSebmnUFXBebizEw9Cm7TgXgYvBTYpGNDDcHIN0fZNIzQexvpQENLLioQ0Bu9EO-GhQ9OrU-eLFf01hrq04dLrYbg0lPklP--6H309lJZ8&postId=2111090497416953048&type=POST" target="_blank">Traducción al castellano</a></i></span></span></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">“Para hacer esta muralla”, escriguí el poeta cubano Nicolás Guillén, “tráiganme todas las manos”. A Espanya, Ana Belén en féu un himne generacional quan importava tant unir-se al voltant de la democràcia reguanyada: “Al corazón del amigo, ¡abre la muralla!”, en canvi “al diente de la serpiente, ¡cierra la muralla!” Calia aixecar un mur davant tot esperit d’aïllament, davant la resistència a dialogar i la lluita fratricida. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Fa ara trenta anys va caure un dels murs més vergonyosos que han existit. El 9 de novembre del 1989, milers de ciutadans de Berlín certificaren la fi de l’escissió que n’havia fet una ciutat esquinçada des del final de la Segona guerra mundial. Aquella fou una nit de por i joia, de petons i retrobaments, d’esperança. Anys després, arran de la meva Tesi sobre Immanuel Kant, vaig viure a Berlín. M’allotjava de lloguer a Prenzlauer Berg, a l’antiga ciutat comunista. Vaig trobar cambra a casa d’una vídua culta i jovial, dentista jubilada, amant de Beethoven. Es deia Renarda i havia viscut sempre a eixa zona. Entre les històries que va contar-me’n es troba el record del que succeí aquella nit. Quan la ràdio i la televisió anunciaren que s’enderrocava el mur, els fills de Renarda eixiren a descobrir el nou món. En tornar li varen assabentar, emocionats, que a l’altra banda del mur... continuava el mateix carrer!</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">No deixava de ser un descobriment. A l’altra banda hi havia també dels “nostres” que vivien, que eixien pel matí a treballar i que hi tornaven potser esgotats, derrotats o esperançats. Éssers com nosaltres. El que fan els murs és llevar-los de l’horitzó, fer-los esdevenir “allò altre”, diferents, enemics. Quan la idea que són diferents i enemics hi arrela, aleshores el mur queda legitimat. És per això que a dictadors i fanàtics els cal sembrar la llavor de l’odi: si ho fan bé, seran els ciutadans mateixos a demanar que s’hi construeixin murs. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b>Per a aixecar una muralla</b> cal doncs, primer de tot, sembrar el desconeixement mutu entre aquells que el mur està cridat a separar. Com que encara hi conviuen, s’ha de fer servir relats identitaris. En aquests, la diferència ve fornida per factors de raça, història o posicionament respecte dels greuges de què un grup se sent víctima. En la construcció del relat, qualsevol crítica de l’altre serà integrada com a nou greuge.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">En segon lloc, cal projectar la muralla només a curt termini. No s’ha de mostrar-ne les escletxes, les conseqüències a mig o llarg termini per als que hi queden d’aquesta banda. Sols cal fixar-se al moment present, per al qual el mur sembla la solució perfecta, el tall net per tal d’allunyar-nos dels altres, eixos enemics.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Recórrer Europa, la nostra Europa de tants patiments i tantes ferides, ens persuadeix que és més el que ens uneix que el que ens separa. Així ho era ja en el temps en què Hipàtia d’Alexandria feia servir les nocions comuns d’Euclides per a visualitzar eixa radical germanor davant els seus deixebles, vinguts de racons distants d’un Imperi en declivi. Hem trigat a adonar-nos-en; són molts els que han vessat la sang en fronts i cunetes. La darrera pàgina dels nostres enfrontaments, que han marcat a sang i ferro el segle XX, ha tingut al centre la serp del nacionalisme: eixa serp a què caldria tancar la muralla. N’hi ha hagut revifaments periòdics d’aleshores ençà. Entre ells, la deriva violenta del nacionalisme català mereix especial atenció.</span><br />
<br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Hi ha reivindicacions de molts i moltes a Catalunya que mereixen just reconeixement. Penso a la qüestió, ja enquistada, de l’infra-finançament; al suport a la llengua, que –tot i superar de bon tros les realitats lingüístiques en països com ara Itàlia, França o Alemanya– mostra no ser tan eficaç com pogué semblar en altre temps; penso a l’encaix de les regions històriques en una realitat supranacional que no ha sigut debatuda amb seriositat. Es tracta de reivindicacions compartides amb molts i moltes al País Valencià. Les propostes federalistes plantejades per polítics i intel·lectuals –com ara Nicolás Sartorius des de l’Associació per una Espanya Federal– apunten en bona direcció, en la mesura en què busquen engiponar solucions que brollin de consensos on tots els implicats han de tenir veu. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">En canvi, l’estat d’opinió conreat per les darreres generacions de polítics nacionalistes ha desembocat en una esbalaïdora manca de seny. Han contribuït a aixecar un mur no per invisible menys feixuc. En la violència que ha esclatat als carrers i a les places de Barcelona emergeix un fenomen davant el qual no tenim dret a tancar els ulls: es tracta de l’odi a qui s’identifica com a enemic a batre. I tanmateix la història de Catalunya està amarada –per a allò roí i per a allò bo– de relacions múltiples i fraternals amb els veïns i les veïnes del carrer, d’eixe carrer que condueix cap a Aragó, cap a Madrid, cap a València. Són relacions institucionals, econòmiques, culturals, lingüístiques, familiars; sense elles no hauria sigut possible la Catalunya moderna. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b>Al·ludir a eixa història comuna</b> no resol les reivindicacions que esmentava abans, però sí palesa des d’on hem de parlar: des del reconeixement mutu i no des de la violència. Una violència que tampoc no respecta els propis catalans, com ara eixa majoria a Barcelona que no recolza la independència i que ha vist com institucions que es devien a tots han esdevingut sovint portaveus de part. Una hipotètica república independent, podrà tenir la capital a una ciutat que no li dóna suport majoritari? Com haurà de procedir des del punt de vista de les relacions internacionals o de la viabilitat financera? Què farà quan la cohesió dels nacionalistes, tan fràgil, o llur representativitat, tan fluctuant, es trenquin i s’afebleixin...? Els dies posteriors a la frustrada declaració unilateral han donat prova del grau d’improvisació i de la manca de previsió amb què es vol forçar el futur polític de gairebé set milions i mig de persones. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Esglaia que alguns hagin volgut fer d’aprenents de bruixots sense saber ben bé on durà tot això. Molts d’ells segueixen enlluernats per una boirosa via unilateral, mai pactada amb la ciutadania. Hi ha ací una mena de ceguesa ideològica, de resistència al diàleg i a la negociació transversal i oberta, sovint difícil però necessària. A l’Estat espanyol, alguns partits continuen entestats a una política de mera oposició que no ajuda pas a reconstruir ponts.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Quant de temps i d’esforços balafiats! Són molts els desafiaments globals que requereixen el nostre treball: des de la gestió dels moviments migratoris i la lluita contra els nous feixismes a la crisi ecològica i el clamor del tercer món. Com ens cal retrobar els camins per a treballar i conviure en pau! Fer-ho demana esforços i cessions per part de tots. Reflexionar a nivell d’Estat sobre la via federalista pot constituir-hi una passa adient. Cal conrear el reconeixement de l’altre, del veí, del conciutadà. Cal seny. Deixar d’aixecar murs</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">.</span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">__________</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;">Article propi publicat al diari </span><i style="font-family: georgia, "times new roman", serif; font-size: small;"><a href="https://www.levante-emv.com/opinion/2018/07/19/control-mes-esglaiador-marx-freud/1746683.html" target="_blank">Levante</a></i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;"> (09/11/2019, p. 3). En la imatge, que vaig prendre el 2 de novembre, detall d'una de les finestres gòtiques de la Llotja de València.</span></div>
Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-21110904974169530482019-11-14T12:28:00.003+01:002019-11-14T12:30:06.115+01:00De hacer y deshacer murallas<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjkdQnlQbY5_k2PlB1yN1Cc6wDtnJ_rl59eCSZdhfZzNqad3jt97w_Od1wls4L_AUKxFvzhLtQn8Lm3tmBPIr5hTvkblqJrUwoe2ZX6gMl3O2h2VdI0IgivH6yMoBVSAg00OqVoIyScoD8/s1600/IMG_20191102_004145b.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; display: inline !important; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em; text-align: center;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjkdQnlQbY5_k2PlB1yN1Cc6wDtnJ_rl59eCSZdhfZzNqad3jt97w_Od1wls4L_AUKxFvzhLtQn8Lm3tmBPIr5hTvkblqJrUwoe2ZX6gMl3O2h2VdI0IgivH6yMoBVSAg00OqVoIyScoD8/s320/IMG_20191102_004145b.jpg" width="320" /></a><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">
<div style="text-align: right;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><span style="font-size: x-small;"><i><a href="https://blogpjteruel.blogspot.com/b/post-preview?token=APq4FmDNgK0dxzBTJ9FpkmmDAQKp7V83kqDdsgZ60vg9_ee697Q4dhONDCziiDMYOVHjjhPaTx2zcUmT4qtufO9g8iO1OA0mQJ0qhjqiQ4gZGceKYf2QxaFnDyY3BDC28BVzvpUsnl2d&postId=4224525651361742727&type=POST" target="_blank">Versió original en valencià</a></i></span></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">“Para hacer esta muralla”, escribió el poeta cubano Nicolás Guillén, “tráiganme todas las manos”. En España, cuando tanto importaba unirse en torno a la reconquistada democracia, Ana Belén hizo de esos versos un himno generacional: “Al corazón del amigo, ¡abre la muralla!”, en cambio “al diente de la serpiente, ¡cierra la muralla!” Hacía falta levantar un muro frente a todo espíritu de aislamiento, ante la resistencia a dialogar y la lucha fratricida. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Hace ahora treinta años cayó uno de los muros más vergonzosos que han existido. El 9 de noviembre de 1989, miles de ciudadanos de Berlín certificaron el final de la escisión que había hecho de aquella, desde el final de la Segunda guerra mundial, una ciudad desgarrada. Fue una noche de miedo y alegría, de besos y reencuentros, de esperanza. Años después, a raíz de mi Tesis sobre Immanuel Kant, viví en Berlín. Me alojaba de alquiler en Prenzlauer Berg, en la antigua ciudad comunista. Encontré habitación en casa de una viuda culta y jovial, dentista jubilada, amante de Beethoven. Se llamaba Renarda y había vivido siempre en esa zona. Entre las historias que me relató se halla el recuerdo de lo que sucedió aquella noche. Cuando la radio y la televisión anunciaron que se derruía el muro, los hijos de Renarda salieron a descubrir el nuevo mundo. Cuando volvieron le contaron, emocionados, que al otro lado del muro... ¡continuaba la misma calle!</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">No dejaba de ser un descubrimiento. Al otro lado había más de los "nuestros" que vivían, salían a trabajar por la mañana y volvían quizá agotados, derrotados o esperanzados. Gente como nosotros. Lo que hacen los muros es borrarlos del horizonte, convertirlos en "lo otro", en diferentes, enemigos. Cuando la idea de que son diferentes y enemigos echa raíces, entonces el muro queda legitimado. He aquí por qué a los dictadores y fanáticos les hace falta sembrar la semilla del odio: si lo hacen bien, serán los mismos ciudadanos quienes demanden levantar muros. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b>Para hacer una muralla</b> se necesita, primero de todo, sembrar el desconocimiento mutuo entre aquéllos que el muro está destinado a separar. Habida cuenta de que todavía conviven, se ha de emplear relatos identitarios. En estos, la diferencia viene servida por factores de raza, historia o posicionamiento respecto de los agravios de los que un grupo se siente víctima. En la construcción del relato, cualquier crítica del otro será integrada como nuevo agravio.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">En segundo lugar, hay que proyectar la muralla sólo a corto plazo. No hay que mostrar sus rendijas, las consecuencias a medio o largo plazo para los que se quedan a este lado. Sólo hay que fijarse en el momento presente: y es que ahora el muro parece la solución perfecta, el corte neto para alejarnos de los otros, esos enemigos.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Recorrer Europa, esa Europa nuestra de tantos padecimientos y tantas heridas, nos convence de que es más lo que nos une que lo que nos separa. Ya era así cuando Hipatia de Alejandría empleaba las nociones comunes de Euclides en orden a visualizar esa radical hermandad ante sus discípulos, venidos de rincones distantes de un Imperio en declive. Hemos tardado en darnos cuenta; muchas personas han derramado su sangre en frentes y cunetas. La última página de nuestros enfrentamientos, que han marcado a sangre y fuego el siglo XX, ha tenido en el centro la serpiente del nacionalismo: esa serpiente a la que se debería cerrar la muralla. Desde entonces, ha revivido por momentos. Entre éstos, la deriva violenta del nacionalismo catalán merece especial atención.</span><br />
<br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Hay reivindicaciones de muchos y muchas en Cataluña que merecen justo reconocimiento. Pienso en la cuestión, ya enquistada, de la infrafinanciación; en el apoyo a la lengua, que –aun superando de lejos las realidades lingüísticas de países como Italia, Francia o Alemania– muestra no ser tan eficaz como en otros tiempos pudo parecer; pienso en el encaje de las regiones históricas en una realidad supranacional que no ha sido debatida seriamente. Se trata de reivindicaciones compartidas con muchos y muchas en el País Valenciano. Las propuestas federalistas planteadas por políticos e intelectuales –como Nicolás Sartorius desde la Asociación por una España Federal– apuntan en la dirección correcta en la medida en que buscan pergeñar soluciones que broten de consensos donde todos los implicados han de tener voz. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">En cambio, el estado de opinión cultivado por las últimas generaciones de políticos nacionalistas ha desembocado en una asombrosa falta de cordura. Han contribuido a levantar un muro no por invisible menos pesado. En la violencia desencadenada en las calles y plazas de Barcelona emerge un fenómeno ante el cual no tenemos derecho a cerrar los ojos: se trata del odio a quien se identifica como enemigo a batir. Y, sin embargo, la historia de Cataluña está impregnada –para lo bueno y para lo malo– de relaciones múltiples y fraternales con los vecinos y las vecinas de la calle, de esa calle que conduce hacia Aragón, hacia Madrid, hacia Valencia. Son relaciones institucionales, económicas, culturales, lingüísticas, familiares; sin ellas no hubiera sido posible la Cataluña moderna. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b>Aludir a esa historia común</b> no resuelve las reivindicaciones a las que me refería antes, pero sí muestra desde dónde debemos hablar: desde el reconocimiento mutuo y no desde la violencia. Una violencia que tampoco respeta a los propios catalanes: por ejemplo, a esa mayoría barcelonesa que no apoya la independencia y que ha visto cómo instituciones que se debían a todos se han convertido a menudo en portavoces de parte. Una hipotética república independiente, ¿podrá establecer su capital en una ciudad que no le presta su apoyo mayoritario? ¿Cómo se habrá de proceder desde el punto de vista de las relaciones internacionales o de la viabilidad financiera? ¿Qué hacer cuando la cohesión de los nacionalistas, tan frágil, o su representatividad, tan fluctuante, se rompa o se debilite...? Los días que siguieron a la frustrada declaración unilateral han dado prueba del grado de improvisación y de la falta de previsión con los que se quiere forzar el futuro político de casi siete millones y medio de personas. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Asusta que algunos hayan querido hacer de aprendices de brujo sin saber bien a dónde llevará todo eso. Muchos de ellos siguen deslumbrados por una nebulosa vía unilateral, jamás pactada con la ciudadanía. Hay en ello una especie de ceguera ideológica, de resistencia al diálogo y a una negociación transversal y abierta a menudo difícil pero necesaria. En el Estado español, algunos partidos continúan empeñados en una política de mera oposición que no ayuda en absoluto a reconstruir puentes.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">¡Cuánto tiempo y cuánto esfuerzo desperdiciados! Son muchos los desafíos globales que requieren nuestro trabajo: desde la gestión de los movimientos migratorios y la lucha contra los nuevos fascismos a la crisis ecológica y el clamor del tercer mundo. ¡Cómo necesitamos encontrar de nuevo los caminos para trabajar y convivir en paz! Hacerlo demanda esfuerzo y cesiones por parte de todos. Reflexionar a nivel de Estado sobre la vía federalista puede constituir un paso oportuno. Hay que cultivar el reconocimiento del otro, del vecino, del conciudadano. Hace falta cordura. Dejar de levantar muros</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">.</span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">__________<o:p></o:p></span></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><span style="font-size: x-small;">Traducción de un artículo propio publicado en el diario <i><a href="https://www.levante-emv.com/opinion/2019/11/08/fer-i-desfer-muralles/1942540.html" target="_blank">Levante</a></i> (09/11/2019, p. 3). En la imagen, tomada el 2 de noviembre, detalle de una de las ventanas góticas de la Lonja de Valencia</span></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;">.</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"></span><br />
<div class="MsoNormal">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;"><br /></span></div>
</div>
Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-489445107358707942018-08-01T11:10:00.000+02:002018-08-01T11:13:20.131+02:00El control más sobrecogedor. De Marx a Freud <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiyZz1rLoSPhXnecY-ZNNT_Dj3M6K6D__FLuuuca_Gb1nZm6NmO3dRqABUmjBIYEbRjWBjrTceJqpHEQ6e1gElj2eBZibyxy-gRal7J7b20QSr1YUxNfcCpqg8TS5we6xG2WO8LbSCRkZQ/s1600/IMG_20180724_161959.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiyZz1rLoSPhXnecY-ZNNT_Dj3M6K6D__FLuuuca_Gb1nZm6NmO3dRqABUmjBIYEbRjWBjrTceJqpHEQ6e1gElj2eBZibyxy-gRal7J7b20QSr1YUxNfcCpqg8TS5we6xG2WO8LbSCRkZQ/s400/IMG_20180724_161959.jpg" width="400" /></a></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , serif; font-size: 10pt;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , serif; font-size: 10pt;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , serif; font-size: 10pt;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><br />
<div style="text-align: right;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><a href="http://blogpjteruel.blogspot.com/2018/07/el-control-mes-esglaiador-de-marx-freud.html" target="_blank"><span style="font-size: x-small;"><i>Versió original en valencià</i></span></a></span></div>
<br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Que los grandes pensadores y las grandes pensadoras sean todavía actuales es algo que no se tiene que demostrar: sencillamente, se muestra. Las inquietudes de nuestro tiempo nos hacen volver a ellos; reflejan condiciones de la existencia sobre las que han reflexionado cuidadosamente. A menudo nos damos cuenta de que tienen mucho que decirnos; entonces los sentimos como hermanos y hermanas.</span><br />
<br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">He experimentado una sensación parecida a raíz de los debates en torno a la nueva ley laboral en Austria. Hace semanas que vivo en la hermosa capital del Danubio, escenario de páginas significativas en la historia reciente de las ideas y del arte: desde Sigmund Freud y Edmund Husserl al Círculo de Viena, desde Otto Wagner y Stefan Zweig a Gustav Klimt, desde Wolfgang Amadé Mozart, Franz Schubert y los Strauss a Anton Bruckner, Gustav Mahler o Arnold Schönberg. Para mí, que tengo la fortuna de ocuparme de ese período fascinante del itinerario intelectual europeo, es un gozo estar aquí. Al hecho de poder llevar a cabo esta estancia ha contribuido el apoyo de la Generalitat Valenciana, que mantiene un generoso programa de ayuda a la investigación.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Pues bien, el 5 de julio se produjo un acontecimiento político que me llamó poderosamente la atención.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b>La actual formación en el poder, </b>el Partido Popular Austríaco (Österreichische Volkspartei, ÖVP), había planteado una propuesta de ley sobre la duración de la jornada laboral. Hasta ahora, dicha jornada tenía un límite legal situado entre las ocho y las nueve horas (40 semanales); los desplazamientos de ese límite eran fruto de convenios colectivos - entre ellos, los existentes en ramas como la sanitaria. Pues bien, con el apoyo de los partidos próximos FPÖ y NEOS, el gobierno ha conseguido elevar el límite a doce diarias (60 semanales).</span><br />
<br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">En los debates que he seguido en los medios de comunicación, el cambio se defendía así: se trata de dar más libertad a los trabajadores, de forma que puedan juntar horas laborales en jornadas más largas y dedicar las otras </span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 47.2px;">–</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">las que quedan liberadas</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 47.2px;">– </span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">a lo que quieran, desde el ocio a la conciliación familiar. En este contexto, la ministra de Asuntos Sociales, Beate Hartinger-Klein, se ha remitido a Marx: </span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 47.2px;">«La libertad es un lujo que no todo el mundo puede permitirse</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 47.2px;">»</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 47.2px;">, ha citado, para afirmar seguidamente que </span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 47.2px;">«con la presente flexibilización laboral, esta libertad es posible, a partir del 1 de septiembre, para cada hombre y para cada mujer</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 47.2px;">».</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Ahora bien, la cita no pertenece a Karl Marx. Proviene del canciller alemán Otto von Bismarck; así lo ha puesto de relieve Kurt Palm (<i>Der Standard</i>, 14-15/07, p. 42). Pero yo no creo, a fin de cuentas, que esa equivocación sea solo un error que descalifica; se trata más bien de un <i>lapsus </i>que traiciona... ¡y de un <i>lapsus</i> bien interesante!</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b>En diferentes pasajes, Marx</b> abogó por la restricción del horario laboral. Apoyó así un movimiento social que poco a poco iría logrando la jornada de ocho horas en distintos Estados (uno de los primeros, en 1919, España). Por lo que concierne a Marx, yo subrayaría dos argumentaciones, enraizadas respectivamente en los <i>Manuscritos de París</i> y en <i>La sagrada familia</i>. La primera es que la jornada sin límites contribuye a lo que Marx denominó "alienación" (<i>Entfremdung</i>) por medio del trabajo, un fenómeno a raíz del cual el trabajador se sumerge en una actividad que lo embrutece, que lo aleja de sus compañeros y de la Naturaleza misma, pues se convierte en mera lucha por la supervivencia. La segunda argumentación tiene que ver con el horizonte de una existencia digna: y es que del tiempo libre depende la posibilidad de una formación verdaderamente humana. La ministra no podía errar más el tiro.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Que no se trata de un simple error sino de un <i>lapsus </i>tiene que ver con el concepto de libertad subyacente. Libertad entendida como mera capacidad de elegir: es bueno tener más opciones, así que aumentemos el margen de horas de trabajo. Se echa de ver que el equipo que lo ha decidido no ha tenido </span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 47.2px;">–</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">o no ha querido tener en cuenta</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 47.2px;">–</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"> los desequilibrios que una tal ley puede introducir: la posibilidad de acumular más trabajo en las personas ya ocupadas, induciendo una especie de "selección natural" que erosiona la cohesión social. Pero hay más. Esta mentalidad abre la puerta a que quien lo desee se autoimponga jornadas maratonianas con objetivos así mismo elegidos </span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 47.2px;">– </span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">por ejemplo, alcanzar un nivel superior de consumo. En este sentido, la nueva ley favorecería la libertad para todo el mundo.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">He aquí un indicio de cómo el neocapitalismo se infiltra en los modos de autocomprensión del sujeto contemporáneo, hasta el punto de poner a su servicio la autodeterminación personal. Es el individuo mismo el que se pone al servicio del trabajo; es el quien incorpora la autoexplotación como mandato de su superego: una inflexible regla interior, buscada, precisamente por eso más temible. Fue la advertencia de Herbert Marcuse en <i>El hombre unidimensional</i> o, en años más recientes, la de Byung-Chul Han en <i>La sociedad del cansancio</i>.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b>El sujeto contemporàneo</b> hace suyas las exigencias de crecimiento del capitalismo, las acepta de buen grado, colabora gustoso con ellas. De ahí brota una sociedad polarizada, donde las fuerzas productivas recurren a la farmacopea para poder convivir con los devastadores efectos psíquicos de la autoexplotación; y donde otros, envenenados por la sutil propaganda del sistema, nutren el deseo de alcanzar el nivel de disfrute de bienes y servicios que esa auto-explotación garantiza.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Que la ministra de Asuntos Sociales del gobierno austríaco haya hablado de libertad en este marco no deja de ser revelador. Hay cosas que se dicen y que llevan más allá de sí mismas. Ya se dio cuenta de eso un ilustre vienés de adopción; fue en su gabinete, situado no lejos de la avenida </span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 47.2px;">–la Ringstraße– </span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">donde se alza el hermoso Parlamento en estilo neoclásico. Freud escribió allí el tratado, <i>Psicopatología de la vida cotidiana</i>, donde se ocupó del origen y el sentido de los fallos lingüísticos que revelan contenidos inconscientes. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><i>Big Brother is watching you.</i> El gran hermano te vigila. Lo espeluznante reside en que no está fuera, sino dentro. Lleva a cabo el control más sobrecogedor: la vigilancia ejercida por el dinero al que la libertad se somete. Tal y como advierte Alfred Hitchcock, citando a William Shakespeare al comienzo de su película más freudiana: </span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 47.2px;">«La culpa no está en nuestras estrellas, sino en nosotros mismos»</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">
<div class="MsoNormal">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">__________<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><span style="font-size: x-small;">Artículo propio publicado en el diario <i><a href="https://www.levante-emv.com/opinion/2018/07/19/control-mes-esglaiador-marx-freud/1746683.html" target="_blank">Levante</a></i> (20/07/2018, p. 3). En la fotografía, que tomé el 24 de julio, la estatua que preside la plaza del Parlamento austríaco. Esculpida según diseño de Teophil von Hansen, fue colocada allí entre 1898 y 1902. Representa a Palas Atenea: en la mitología griega, la diosa de la sabiduría.</span></span></div>
</div>
Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-89559082384079456002018-07-31T22:58:00.001+02:002018-08-01T11:12:16.825+02:00El control més esglaiador. De Marx a Freud<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjyPdJPfjl47vDWde-4T-Qi7MblVus6oRC6akN1z1BCHzht06cxpcW1ekHzNBcYGx1w0l576gXtDgm84m31TzHH_OkdEs2kHFrtyunK-2FLAHaBjQLxF-QBAlXrFiq25PV7UTCn_2I6BOc/s1600/IMG_20180724_161959.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjyPdJPfjl47vDWde-4T-Qi7MblVus6oRC6akN1z1BCHzht06cxpcW1ekHzNBcYGx1w0l576gXtDgm84m31TzHH_OkdEs2kHFrtyunK-2FLAHaBjQLxF-QBAlXrFiq25PV7UTCn_2I6BOc/s400/IMG_20180724_161959.jpg" width="400" /></a></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6.0pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , serif; font-size: 10.0pt;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6.0pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , serif; font-size: 10.0pt;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6.0pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , serif; font-size: 10.0pt;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><br />
<div style="text-align: right;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><span style="font-size: x-small;"><i><a href="http://blogpjteruel.blogspot.com/2018/08/el-control-mas-sobrecogedor-de-marx.html" target="_blank">Traducción castellana</a></i></span></span></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
Que els grans pensadors i
les grans pensadores siguin encara actuals no s’ha de demostrar: senzillament, es
mostra. Les inquietuds del nostre temps ens hi fan retornar; reflecteixen
condicions d’existència sobre les quals han reflexionat amb cura. Sovint ens
adonem que tenen molt per a dir-nos; llavors els sentim com a germans i
germanes nostres.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="text-indent: 35.4pt;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Una sensació
semblant l’he experimentada arran de les discussions al voltant de la nova llei
laboral en Àustria. Fa setmanes que visc a la bella capital del Danubi,
escenari de significatives pàgines de la història recent de les idees i de
l’art: des de Sigmund Freud i Edmund Husserl al Cercle de Viena, des d’Otto
Wagner i Stefan Zweig a Gustav Klimt, des de Wolfang Amadé Mozart, Franz
Schubert i els Strauss a Anton Bruckner, Gustav Mahler o Arnold Schönberg. Per
a mi, que tinc la sort d’ocupar-me d’eixe tram fascinant de l’itinerari
intel·lectual europeu, és un goig ésser-hi. A poder dur-hi endavant una estada
d’investigació ha contribuït el suport de la Generalitat Valenciana, que manté
un generós programa d’ajut a la recerca.</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="text-indent: 35.4pt;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Doncs bé, el
5 de juliol va produir-se un esdeveniment polític que m’ha cridat fortament
l’atenció.</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="text-indent: 35.4pt;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="text-indent: 35.4pt;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b>L’actual formació
en el poder,</b> el Partit Popular Austríac (Österreichische Volkspartei, ÖVP), havia
plantejat una proposta de llei sobre la durada de la jornada laboral. Fins ara,
dita jornada hi tenia un límit legal entre vuit i nou hores (40 setmanals); els
desplaçaments d’eixe límit eren fruit de convenis col·lectius, com els
existents a branques com ara la sanitària. Doncs bé, amb el suport dels partits
pròxims FPÖ i NEOS, el govern ha aconseguit pujar-ne el límit a dotze diàries
(60 setmanals).</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="text-indent: 35.4pt;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Als debats
que he seguit pels mitjans de comunicació, el canvi es defensava així: es
tracta de donar més llibertat als treballadors, de manera que puguin aplegar
hores laborals en jornades més llargues i dedicar les altres –les que han
quedat alliberades– a allò que vulguin, des de l’oci a la conciliació familiar.
En aquest context, la ministra d’Assumptes Socials, Beate Hartinger-Klein, s’ha
remès a Marx: «La llibertat és un luxe que no tothom pot permetre’s», ha citat,
per a afirmar tot seguit que “amb la present flexibilització laboral, aquesta
llibertat és possible, a partir de l’1 de setembre, per a cada home i per a
cada dona”.</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><span style="text-indent: 35.4pt;">La cita però
no pertany a Karl Marx. Prové del canceller alemany Otto von Bismarck; així ho
ha posat de relleu Kurt Palm (</span><i style="text-indent: 35.4pt;">Der
Standard</i><span style="text-indent: 35.4pt;">, 14-15/07, p. 42). Ara bé: tot comptat i debatut, no crec que l’esmentada
equivocació sigui sols una errada que desqualifica; és més aviat un </span><i style="text-indent: 35.4pt;">lapsus</i><span style="text-indent: 35.4pt;"> que traeix. I un de ben
interessant!</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="text-indent: 35.4pt;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><span style="text-indent: 35.4pt;"><b>En diversos passatges,
Marx</b> propugnà la restricció de l’horari laboral; recolzà així un moviment
social que miqueta a miqueta aniria aconseguint la jornada de vuit hores a
diversos Estats – un dels primers, l’any 1919, Espanya. Pel que fa a Marx, en subratllaria
dues argumentacions, arrelades respectivament als </span><i style="text-indent: 35.4pt;">Manuscrits de París </i><span style="text-indent: 35.4pt;">i a </span><i style="text-indent: 35.4pt;">La
sagrada família</i><span style="text-indent: 35.4pt;">. La primera és que la jornada sense límits contribueix a allò
que Marx anomenà “alienació” (</span><i style="text-indent: 35.4pt;">Entfremdung</i><span style="text-indent: 35.4pt;">)
per mitjà del treball, un fenomen arran del qual el treballador s’enfonsa en
una activitat que li embruteix, que li allunya dels seus companys i de la
natura mateixa, puix esdevé pura lluita per la supervivència. La segona
argumentació té a veure amb l’horitzó d’una existència digna: i és que del
temps lliure depèn la possibilitat d’una formació pròpiament humana. La
ministra no podia errar més el tret.</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><span style="text-indent: 35.4pt;">Que no es
tracta d’una ximple errada sinó d’un </span><i style="text-indent: 35.4pt;">lapsus</i><span style="text-indent: 35.4pt;">
té a veure amb el concepte de llibertat subjacent. Llibertat entesa com a mera
capacitat de triar: és bo tenir més opcions, doncs augmentem el marge d’hores
de treball. És clar que l’equip que ha decidit ço no ha tingut –o no ha volgut
tenir– en compte els desequilibris que una tal llei pot introduir: la
possibilitat d’acumular treball en les persones ja ocupades, tot induint una
mena de “selecció natural” que erosioni la cohesió social. N’hi ha més però. Aquesta
mentalitat obri la porta a que qui vulgui s’imposi jornades maratonianes amb objectius
igualment triats – per exemple, assolir un nivell superior de consum. En aquest
sentit, la nova llei afavoriria la llibertat per a tothom.</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><span style="text-indent: 35.4pt;">Vet ací un
indici de com el neocapitalisme s’infiltra en els modes d’auto-comprensió del
subjecte contemporani: fins al punt de posar al seu servei la mateixa
determinació personal. És el propi individu el que es posa al servei del
treball; és ell qui incorpora l’auto-explotació com a comando del seu súper-jo:
una inflexible regla interior, volguda i precisament per això més temible. Va
ser l’advertència de Herbert Marcuse a </span><i style="text-indent: 35.4pt;">L’home
unidimensional</i><span style="text-indent: 35.4pt;"> o, en anys més recents, la de Byung-Chul Han a </span><i style="text-indent: 35.4pt;">La societat del cansament.</i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="text-indent: 35.4pt;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="text-indent: 35.4pt;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b>El subjecte
contemporani</b> fa seves les exigències de creixement del capitalisme, les accepta
de grat, hi col·labora gustós. N’hi brolla una societat polaritzada, on les
forces productives recorren a la farmacopea per a conviure amb els devastadors
efectes psíquics de l’auto-explotació; i on altres, enverinats per la subtil
propaganda del sistema, nodreixen el desig d’assolir el nivell de gaudi de bens
i servicis que eixa auto-explotació garanteix.</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><span style="text-indent: 35.4pt;">Que la
ministra d’Assumptes socials del govern austríac hagi parlat de llibertat en
aquest marc no deixa de ser revelador. Hi ha dits que porten més enllà de si
mateixos. Ja se n’adonà un il·lustre vienès d’adopció: fou al seu gabinet,
situat no lluny de l’avinguda –la Ringstraße– on s’alça el bell Parlament en
estil neoàtic. Freud escrigué allí el tractat, </span><i style="text-indent: 35.4pt;">Psicopatologia de la vida quotidiana</i><span style="text-indent: 35.4pt;">, on s’ocupà de l’origen i el
sentit de les errades lingüístiques que revelen continguts inconscients.</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><i style="text-indent: 35.4pt;">Big Brother is watching you. </i><span style="text-indent: 35.4pt;">El gran germà et vigila: allò
esgarrifós és que no hi és fora, sinó dins. Du endavant el control més
esglaiador: la vigilància exercida pels diners dels que la llibertat es fa
serva. Tal i com adverteix Alfred Hitchcock, tot citant en William Shakespeare en
encetar el seu film més freudià: «La culpa no es troba a les nostres estrelles,
sinó en nosaltres mateixos».</span></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">__________<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><span style="font-size: x-small;">Article propi publicat al diari <i><a href="https://www.levante-emv.com/opinion/2018/07/19/control-mes-esglaiador-marx-freud/1746683.html" target="_blank">Levante</a></i> (20/07/2018, p. 3). En la fotografia, que vaig prendre el 24 de juliol, l'estàtua que presideix la plaça del Parlament austríac. Esculpida segons dissenys de Theophil von Hansen, hi va ser col·locada entre el 1898 i el 1902. Representa a Pal·las Atenea: en la mitologia grega, deessa de la saviesa.</span><o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-family: "georgia" , serif; font-size: 9.0pt;"><br /></span></div>
<br />Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-58899298796500303332018-01-28T23:39:00.000+01:002018-01-29T00:06:34.577+01:00Un llampec d'incerta glòria<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhVZ6se11JAuskemO1B2bHei_aROSxhYmm8xc3xZGIGkKKSDaZukSMcUDVtqbZvp_9CmTlbCldZwdEhWqTU_M-NwFhW1Gi7t2uXTeEDjTVgbWSe_A6HHVCobqJ3dn4Lryfy5XlrakO1AbU/s1600/1-incerta-bg-04.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1445" data-original-width="1600" height="361" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhVZ6se11JAuskemO1B2bHei_aROSxhYmm8xc3xZGIGkKKSDaZukSMcUDVtqbZvp_9CmTlbCldZwdEhWqTU_M-NwFhW1Gi7t2uXTeEDjTVgbWSe_A6HHVCobqJ3dn4Lryfy5XlrakO1AbU/s400/1-incerta-bg-04.jpg" width="400" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Fa tres anys que vaig llegir </span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif;">Incerta glòria</i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"> per primera vegada. El fet d’haver-la descobert el dec a una recomanació de Joan Baptista Llinares que mai no podré agrair-li a bastament. La llegí amb fruïció, amb avidesa: hi descobrí un món complex, poderós, semblant al d’altres grans obres de la literatura universal –penso a la novel·la russa i en particular a Dostoievski– que apleguen alè èpic i penetració psicològica. La vaig devorar. Després he tornat a rellegir-la, sempre amb plaer renovat, sempre amb guany. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Vaig atendre doncs expectant el moment de veure’n la versió que Agustí Villaronga acaba de filmar per a la gran pantalla. El repte era gairebé inabastable, puix a la grandària i complexitat de la trama s’hi afegeix un tarannà filosòfic amb prou feines traduïble a la narrativa fílmica. El director –junt amb Coral Cruz, també guionista– n’hi era conscient. I ha optat per una lectura que, al meu parer i malgrat tot el que hi deixa a banda, en fa una versió digna i fins i tot hi duu a terme un acte de justícia poètica. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b>Amb <i>Incerta glòria</i></b> Joan Sales va escriure la novel·la de la seva vida. Soldat republicà durant la Guerra civil, exiliat a diversos països d’Amèrica central, autor llavors d’un poemari itinerant –<i>Viatge d’un moribund</i>–, en tornar a Barcelona va escriure’n una primera versió, més sintètica i dialogada, que anà enriquint al llarg de més d’una dècada. N’hi és el resultat una obra que a hores d’ara es publica com a dos volums, <i>Incerta glòria</i> i <i>El vent de la nit</i>. Sales dugué endavant en paral·lel una valuosa tasca com a traductor i editor; a ell es deu, per exemple, la traducció catalana d’<i>Els germans Karamazov</i> o la fundació d’allò que amb el pas del temps esdevindria El Club del Lector, mitjançant el qual van donar-se a conèixer al públic autors com ara Mercè Rodoreda. La vida d’en Sales ben mereix un film. Però això són figues d’altre paner. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">O pot ser no. La novel·la és el relat d’una desfeta i d’una esperança. Desfeta dels ideals de joventut, evaporats com la “incerta glòria d’un matí d’abril” –versos que manlleva de Shakespeare per a fer-ne un <i>Leitmotiv</i>– junt amb la innocència dels protagonistes. I nogensmenys, esperança de retrobar un lloc per a eixos ideals, purificats per mig d’una baixada als inferns: la que van viure en Lluís, la Trini, en Soleràs i en Cruells – sobretot en Cruells, que a l’infern de la guerra afegeix el de la seva pròpia crisi existencial, veritable fil conductor d’<i>El vent de la nit</i>. No s’entén una cosa sense l’altra, ni a la vida ni a la novel·la: és l’esperança a fer esglaiadora la desfeta dels ideals, és aquesta desfeta la que pot crear un espai no fictici per a una renascuda aspiració al bé. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Villaronga sembla haver-se’n deturat a la vessant més fosca. Des de l’eficaç localització geogràfica i la reeixida fotografia en games d’ocre, verd i groc a la meritòria interpretació –admirable el quartet protagonista, amb dues dones (Núria Prims com a la Carlana i Bruna Cosí com a la Trini) que recamen els papers respectius amb interpretacions ajustades i àdhuc poderoses–, l’acurada posada en escena és al servei d’una història de passió que recolza els aspectes més dramàtics de la novel·la. El film esdevé una estremidora dissecció de l’ànima esquinçada i de l’instint de supervivència (“Matem-nos com bons germans”). Un instint representat de mode esgarrifosament paradigmàtic per la Carlana, la “dona aranya” la presència de la qual, sàviament reforçada pels guionistes, evita que la trama s’esfilagarsi dissolta en el virolat triangle afectiu dels altres protagonistes. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b>Això però és una veritat a mitges.</b> Per a mostrar-ne l’altra cara –l’esperança reguanyada fins i tot al bell mig de la incertesa i la fragilitat– calia donar veu al gran nàufrag, en Cruells. Llevar-lo de la nòmina de personatges constitueix una arriscada opció dels guionistes. És molt el que s’hi perd. Tanmateix incloure’l hauria esdevingut potser una missió impossible: primer en relació dialèctica amb en Soleràs i després en solitària enyorança, en Cruells encarna la vessant més filosòfica i la baixada als inferns que llega <i>Incerta glòria</i> amb <i>El vent de la nit</i>. Amb prou feines la narració cinematogràfica podria haver-se’n fet càrrec. El film queda doncs reduït a un dels fils argumentals, el de tarannà més afectiu, on es fa present el pes feixuc de la mala consciència. </span><br />
<br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Però potser això sigui tan sols altra veritat a mitges. Malgrat l’escassa presència de la vessant més reflexiva d’en Soleràs, una cosa hi queda clara: la seva aspiració a una plenitud existencial que –ai– preveia fugissera com la llum que travessa un matí d’abril; eixe “llampec de glòria” que hauria de donar sentit a l’existència. La glòria que els seus coetanis cercaven al front de batalla i que havia de revelar-se’ls tan buida, tan vana. La que ell va perseguir debades.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b>Eixa glòria que al film</b> –a diferència d’allò que succeeix a la novel·la– en Soleràs acaba per trobar. No desvetllaré res del final. Sí diré però que la llicència poètica amb què conclou el seu paper –una de les dues o tres de rellevants que es permeten els guionistes– constitueix una intel·ligent volta de femella al personatge que hi fa emergir quelcom de molt pregon i cabdal: s’hi duu a terme un acte de justícia poètica. I això fa d’aquesta <i>Incerta glòria</i> quelcom prou honest i sentit. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Tot comptat i debatut, el film ofereix alhora una lectura imaginativa i una invitació a la lectura. Villaronga i el seu equip ens hi han prestat un servei preciós, tot proposant-nos de nou una història complexa: la nostra història com a país i com a nàufrags a una època d’incerteses. No és pas estrany que la novel·la hagi anant rebent una projecció internacional paral·lela a la seva traducció a les diverses llengües: i és que parla de nosaltres. També nosaltres hem d’enfonsar-nos en la desfeta, hem de baixar als inferns per a guanyar una esperança veritable. També la nostra és una història incerta que al bell mig de la fragilitat aspira al seu sentit i a la seva plenitud: al seu llampec de glòria.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">__________</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;">Article propi publicat al suplement cultural "Posdata" del diari <i>Levante</i> (02/09/2017, p. 6). En la imatge, una escena del film, amb Núria Prims en el paper de la Carlana. La nit del 28 de gener el film <i>Incerta glòria</i>, d'Agustí Villaronga, ha sigut el film que va rebre més guardons a la gala dels premis Gaudí concedits per l'Acadèmia del Cinema català.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<br />
<div>
<br /></div>
Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-60012844301899125882018-01-03T12:00:00.000+01:002018-01-03T12:00:13.684+01:00Almas ausentes, almas presentes<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgINoZr1xw2IpjJ5bS6eVdWYadLN54MnlpNjgOoBEY25UJcBoWtQpq4v3SgZHDjtNAEql-fgvt-1bNKZ4D1PmdFRN6qJBL4cW2CRge4eLDoDlQxveiPX1FzDKgUN2QLv6daFrEHogShcgU/s1600/Monk_by_the_Sea.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="750" data-original-width="1174" height="255" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgINoZr1xw2IpjJ5bS6eVdWYadLN54MnlpNjgOoBEY25UJcBoWtQpq4v3SgZHDjtNAEql-fgvt-1bNKZ4D1PmdFRN6qJBL4cW2CRge4eLDoDlQxveiPX1FzDKgUN2QLv6daFrEHogShcgU/s400/Monk_by_the_Sea.jpg" width="400" /></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Hace casi siete años –el 9 de marzo de 2011– publiqué en este blog una entrada con el mismo título. En ella me refería a una persona especial: “Alguien de quien bien se podría predicar lo que García Lorca canta en la sección conclusiva de su </span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif;">Llanto por Ignacio Sánchez Mejías</i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"> ('Alma ausente'):</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Tardará mucho tiempo en nacer, si es que nace,</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">un andaluz tan claro, tan rico de aventura.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Yo canto su elegancia con palabras que gimen</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">y recuerdo una brisa triste por los olivos.”</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Era mi tío José, fallecido hacía muy poco. El pasado día 26 nos dejó su esposa. Y vuelven a tener sentido esas palabras del poeta. Era Marina una andaluza clara, que se aventuró a compartir la vida con su indómito José; una persona adornada por la elegancia que sólo el bien –un corazón y una mente sinceros, sin doblez– puede conferir. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">El viento que arreció la mañana de su sepultura ha dado paso a una brisa triste; en su Andalucía, un olivo llama a otro con añoranza de una generación. Somos afortunados por haber asistido al germinar de una estirpe de mujeres y hombres a la que tú perteneces, Marina. Vuestro recuerdo no enmudece. Y ¡cuánto nos alegra que nos hayáis honrado con vuestra existencia!</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">__________</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;">En la imagen: <i>Monje a la orilla del mar</i>, de Caspar David Friedrich (Pommersches Landesmuseum, Greifswald).</span><br />
<div>
<br /></div>
Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-76410180775456451212017-12-11T19:51:00.000+01:002017-12-11T19:52:53.549+01:00Así habló Zaratustra<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiPWkDQojVRT-v6-SIgeONS-P0g32aPmHVtouAyHH9y9k1TI4EXRfbkLllgt4ixYh1ifeZ62t4Xz2VjVylGhB74_fiwcP_bmBpN7zNtHokT270MhkWMENl6gXq25lVl8ujWREFZj0ytUyM/s1600/AlsoSprach.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="420" data-original-width="625" height="268" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiPWkDQojVRT-v6-SIgeONS-P0g32aPmHVtouAyHH9y9k1TI4EXRfbkLllgt4ixYh1ifeZ62t4Xz2VjVylGhB74_fiwcP_bmBpN7zNtHokT270MhkWMENl6gXq25lVl8ujWREFZj0ytUyM/s400/AlsoSprach.jpg" width="400" /></a></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Mi
añorado amigo Higinio Marín escribió hace unos meses un
artículo sin desperdicio (“<a href="http://www.levante-emv.com/opinion/2016/12/10/falla-occidental/1502597.html" target="_blank">La falla occidental</a>”, </span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif;">Levante </i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">10/12/2016, p. 3). Es el suyo un texto sugerente, pensado y
escrito con esmero. Se refiere ahí a una escisión, una falla que quiebra las
sociedades occidentales poniendo en peligro su estabilidad. El movimiento de
esas “placas tectónicas” se debería a la “extrema bipolarización entre
conservadores y progresistas” en una dialéctica excluyente, sin superación a la
vista. </span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Tal fractura se remonta a los albores de la Modernidad “en la revisión
crítica de la tradición que supuso la Revolución francesa y que dio lugar a una
democracia contra Dios, frente a la Revolución americana que proclamó la
democracia y la igualdad de los hombres como ciudadanos ante Dios. Y es que, al
menos en buena medida, el enfrentamiento entre esas dos versiones de Occidente
es la última aunque soterrada mutación de las guerras de religión”. Ante ese
final de ciclo, propugna una despolitización del bien común –de los modos
opuestos de concebirlo, que luchan por imponerse– por cuyo medio se recree la
convivencia entre discrepantes.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">No puedo sino estar de acuerdo con el corolario de las reflexiones de
Marín. No creo, sin embargo, que el problema de Occidente resida en esa
fractura desencadenada como polarización política y social; éste era más bien
el trasfondo sobre el que se recortaban las luchas de poder en la Guerra fría –
luchas que bebían, sí, de las tensiones internas de una Modernidad irredenta.
Pero ése no es ya nuestro escenario. Y diagnosticar en qué consiste dicha
“falla occidental” reviste la mayor importancia en una época de transición
hacia lo desconocido.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">Me pregunto, en primer lugar, qué puesto puedan ocupar hoy en el
diagnóstico las “guerras de religión”. A primera vista, de tales pueden ser
calificados los conflictos que asolan Oriente próximo y ponen en jaque al
planeta. Pero no es la religión, sino la instrumentalización política de lo
religioso, lo que está ahí en juego (así lo he argumentado en “<a href="http://www.levante-emv.com/opinion/2015/01/16/raiz-irracional-fanatismo/1212729.html" target="_blank">La raíz irracional del fanatismo</a>”, </span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; text-indent: 35.4pt;">Levante </i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">16/01/2015,
p. 33). Esa falla, además, escinde dos amplias regiones del mundo y no recorre
Occidente por dentro. Esto no excluye que en nuestro ámbito existan posturas
polarizadas en torno a lo religioso. Ahora bien, esas posturas no dictan la
agenda de la política occidental en general ni nacional en particular: se trata
de coletazos de un mundo –el moderno– cuya acta de defunción tarda en
sustanciarse.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;"><b>Fue probablemente Nietzsche</b> quien con mayor clarividencia levantó tal acta.
Su desarrollo intelectual y su abjuración de la fe trajeron consigo una
indignación creciente contra quienes pretendían que el ocaso de Dios –de su
presencia normativa en la cultura– pudiese tener lugar sin incumbir al tejido
mismo de la sociedad, a los modos de relacionarse, a la moral. Es la invectiva
que lanza contra Strauss en la primera de sus </span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; text-indent: 35.4pt;">Intempestivas</i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">; la acusación que dirige, aquí y allá, contra el
carácter pequeño burgués; la admonición, solemne y escalofriante, de su profeta
Zaratustra, ya desde las páginas de </span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; text-indent: 35.4pt;">La
ciencia jovial</i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">. Será preciso recrear los valores; será preciso que el
hombre supere al hombre si ha de estar a su propia altura. Y aquí “se inicia la
tragedia”, el advenimiento de lo más grande jamás sucedido.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">Privado de las seguridades otrora dispensadas por la normatividad de las
instituciones políticas o religiosas; desengañado de las promesas enarboladas
por las democracias surgidas tras la Segunda guerra mundial; desorientado por
el desenfreno de las formas supranacionales de poder económico, el hombre
postmoderno se confronta con su propio límite. No hay recetas para enfrentarse
a los monstruos producidos por el poder de un mercado que para perpetuarse –y
para alejar el horror que llega a las puertas en la persona del refugiado, del
pobre o del hambriento– requiere el crecimiento exponencial del consumo, el
aumento incesante de la productividad y la generalización de la indiferencia. </span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">La alternativa a ser triturado en el engranaje parece ser el caos externo. Muchos
se debaten entre la agudización del malestar y los paliativos que el sistema les
ofrece, desde los antidepresivos y los psicolépticos en general hasta el opio
suministrado por televisión y la adormidera del consumo. Los populismos de toda
laya y sus voceros más lamentables, desde Berlusconi, Orban o Le Pen a Trump,
no son más –ni menos– que el espejismo al que muchos se aferran para conjurar
ese malestar.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">Pretender que la falla que fractura Occidente sea la voracidad del
neocapitalismo es, con todo, reductivo. Esa voracidad y el modo en que mina
nuestra convivencia son, a su vez, síntomas de una enfermedad mortífera.
Aludiendo a esto –a la “enfermedad mortal”– se refería Kierkegaard a esa “desesperación
de la finitud” que consiste en dejar que las urgencias del presente y el
adocenamiento en la masa le arrebaten a uno su propio yo. Esa callada
desesperación se nutre del temor. Hay también una forma de melancolía que priva
a quien la padece del gusto por la vida. Es lo que los antiguos llamaron
“acedia”, la negativa a celebrar la vida y a festejar el momento. Me pregunto
si nuestras sociedades del bienestar no terminan por apagar la vida a fuerza de
blindarla, de adocenarla, de narcotizarla.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;"><b>Liberar el potencial de la existencia</b> pasa también por un proyecto
político. Y es aquí donde mi perspectiva acaba por divergir de la de Marín. No
se puede despolitizar el bien común – precisamente porque la posibilidad misma
del bien común, aquí y ahora, es un asunto político. Hay estructuras de poder perversas
de suyo, que conspiran para extraer lo peor del ser humano; sólo la acción
política, en su mejor versión, puede aspirar a desactivarlas. En el contexto de
la “falla occidental”, el blanco de una praxis realmente transformadora no será
ya la polarización político-social sino lo que ésta encubre: la incapacidad cultural
de hacer frente al poder, transversal y omnímodo, del mercado.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">Todo lo anterior no excluye que, habiendo pensado globalmente, actuemos
localmente. Las relaciones de buena vecindad son un buen comienzo, forman parte
de la política entendida en el mejor sentido. Esa política que en nuestro
escenario –global, complejo, inédito y, por eso mismo, grávido de posibilidades–
precisa, hoy más que nunca, de imaginación.</span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">__________<o:p></o:p></span></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;">Artículo propio publicado en el diario </span><i style="font-family: georgia, "times new roman", serif; font-size: small;"><a href="http://www.levante-emv.com/opinion/2016/12/19/hablo-zaratustra/1506049.html" target="_blank">Levante</a></i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;"> (19/12/2016, p. 3). En la imagen: fotograma del film </span><i style="font-family: georgia, "times new roman", serif; font-size: small;">2001: A Space Odyssey</i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;"> (Stanley Kubrick, 1968).</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;"><br /></span>Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-62621434696141885932017-10-11T18:35:00.000+02:002017-10-11T18:35:13.232+02:00Es urgente recobrar la cordura<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgdC_h3QdYpOtkkjpHp8JEYgsTDwiVttNqi1eCDBWqDlLqkkAeyna3C46Ft8L1qStuQme5XUjeao-9tGbN_1XQJCTQPD6QD91BUSOK8T2JA2AoccueblwgynSPo0lz4aJwj-GBXF5LuCQ0/s1600/a19d7b58e8de0c828c276da6e0b7db3c.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="944" data-original-width="1134" height="266" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgdC_h3QdYpOtkkjpHp8JEYgsTDwiVttNqi1eCDBWqDlLqkkAeyna3C46Ft8L1qStuQme5XUjeao-9tGbN_1XQJCTQPD6QD91BUSOK8T2JA2AoccueblwgynSPo0lz4aJwj-GBXF5LuCQ0/s320/a19d7b58e8de0c828c276da6e0b7db3c.jpg" width="320" /></a></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">La
catalana es una hermosa lengua que a veces desvela tesoros ocultos. Entre ellos
se encuentra la palabra <i>seny</i>. Su
campo semántico atañe a la comprensión de las cosas; no ya una comprensión al
uso, característica de un intelecto cultivado según las coordenadas de la época
y las costumbres, sino una cierta intemporal sabiduría que fundamenta el
consenso en torno a verdades evidentes. El <i>seny
</i>recoge, pues, la herencia de la escuela escocesa del <i>common sense</i>, añadiéndole un matiz moral activo: frente al sentido
común, como vertiente más bien receptiva y pragmática, el <i>seny </i>implica un elevarse por encima de la percepción cotidiana y
puede llevar a asumir retos más allá de lo que el sentido común estaría
dispuesto a aceptar.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Hubo un momento en que el
proceso de promoción de una república independiente catalana fue leído como
expresión de ese </span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif;">seny </i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">que no es tan
solo mero sentido común sino también apuesta por retos razonables. A día de
hoy, sin embargo, el </span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif;">seny </i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">parece
haberse esfumado. Escribo estas líneas invadido por una profunda inquietud. La
misma que asalta a mis colegas, amigos y amigas, en Cataluña.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;"><b>La coyuntura ofrece</b> muchos ejemplos de lo que </span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; text-indent: 35.4pt;">no se debe hacer</i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">.
Por un lado –el del Gobierno de la Generalitat–, el irresponsable seguidismo,
para mantener la aritmética del poder, de minoritarios grupos extremos; la
promoción de una propaganda simplista, que a menudo falsea datos y mucho tiene
que ver con la </span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; text-indent: 35.4pt;">postverdad </i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">de la era Trump; el desprecio por
los cauces democráticos, que contemplan una vía legal para posibilitar un
referéndum pactado; la ruptura del diálogo con gran parte de la sociedad
catalana, que ha expresado su opinión en un referéndum –el que llevó a aprobar
la Constitución en Cataluña por mayoría absoluta– y en los comicios
autonómicos, incluidos los de 2015 (en que los votantes favorables a opciones
no independentistas fueron más de la mitad)... La suma de esos despropósitos ha
producido niveles de precipitación y autoritarismo impropios de un gobierno
razonable. </span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">Por otro lado –el del Gobierno estatal–, se ha dado una sucesión de
torpezas que se arrastra desde lejos: la falta de inteligencia política para
evitar reavivar problemas, como en el caso de la derogación del </span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; text-indent: 35.4pt;">Estatut </i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">y
en varios desarrollos de los últimos siete años; la impericia a la hora de
resolver conflictos sin secundar estrategias ajenas, como sucedió el domingo,
ante la inseguridad generada por la inacción de los </span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; text-indent: 35.4pt;">mossos d'esquadra</i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">,
posibilitando inadmisibles estampas violentas que nada tienen que ver con la
realidad social y que nos indignan; y, </span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; text-indent: 35.4pt;">last but not least</i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">, una
gravísima carencia de imaginación para proyectar el futuro y dar pasos hacia un
mejor marco institucional. </span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">A todo ello se ha añadido, en los días inmediatamente posteriores al
referéndum ilegal, la tozudez institucional. Puigdemont ha desoído no sólo la
legalidad vigente –refrendada por mayoría absoluta en Cataluña– sino también su
propia ley del referéndum, que le atribuía validez si y sólo si contaba con
garantías legales (no cumplidas, dado que no hubo ni censo actualizado ni
observadores de los partidos representados en el Parlamento catalán); desoye a
la mitad del propio Parlamento de Cataluña (contraria a su organización), a los
letrados de esa misma cámara (que han pedido repetidas veces que se interrumpa
el proceso), a varios de los socios hasta ahora adheridos a sus tesis (como la
alcaldesa de Barcelona, Ada Colau); desoye la petición expresa de los Gobiernos
de los Países catalanes –del País valenciano y de Baleares– y la exhortación
explícita del Parlamento Europeo a respetar los cauces democráticos. Desoye a
gran parte de la ciudadanía catalana, que asiste perpleja a esta escalada. No
es manera de constituir un Estado que garantice sus derechos a los ciudadanos.
Así, al menos, lo veo yo, que defiendo el derecho a la autodeterminación
democrática de los pueblos. </span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;"><b>La mayoría de nosotros</b> –catalanes, madrileños, gallegos o murcianos– desea
vivir en paz. No nos merecemos procesos como éste. La concordia entre los
pueblos no está reñida con el aprecio por la identidad cultural; lo experimento
como ciudadano progresista y español, murciano de nacimiento y valenciano de
adopción, que vive y trabaja en la hermosa lengua valenciana y catalana. Esa dicotomía es
falsa y nos distrae de los verdaderos problemas del mundo. Creo que este tipo
de conflictos requiere de nosotros ir más allá de ese discurso, ya que su
estrechez de miras constituye el origen mismo del problema. </span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">Señor Puigdemont, señor Rajoy: es preciso frenar esta escalada. A pesar de
las razones que puedan tener unos y otros, y a pesar de los errores cometidos,
hay que volver a la serenidad. Por encima de todo es preciso que todos y todas,
ciudadanos y ciudadanas, hablemos y actuemos como personas responsables. Varios
lugares de la entrañable Cataluña se han convertido estos días en algo que
nunca hubiéramos querido ver: en lugares poco amables para vivir. No obstante,
no es la última palabra. El pueblo catalán está lleno de personas de buena
voluntad: son nuestros hermanos y nuestras hermanas. Aún se puede parar este
despropósito. Es urgente recobrar la cordura.</span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">__________</span></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: x-small;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Traducción castellana del artículo propio "<a href="http://www.levante-emv.com/opinion/2017/10/11/urgent-tornar-seny/1626380.html" target="_blank">És urgent tornar al seny</a>", publicado en el diario </span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif;"><a href="http://www.levante-emv.com/opinion/2017/10/11/urgent-tornar-seny/1626380.html">Levante</a> </i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">(11/10/2017, p. 3). En la imagen: alegoría de la paz, creación de Pablo Picasso (Museo Picasso, Buitrago del Lozoya).</span></span></div>
Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-55962367000542657772017-10-11T17:27:00.000+02:002017-10-11T17:52:19.332+02:00És urgent tornar al seny<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhLFXk1QrA-UeSG9WFgvxOomr4AeErBqR7VppJZVLfzuWr0Pn68ZVeCPeokimHxZiexpfl69azq5SBudSGjAog5T1QPg2nIABczGeFjCPrvDcXFrrdvvSoTmnW_1hMm-Ihr8LpeZEtbkIY/s1600/a19d7b58e8de0c828c276da6e0b7db3c.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="944" data-original-width="1134" height="265" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhLFXk1QrA-UeSG9WFgvxOomr4AeErBqR7VppJZVLfzuWr0Pn68ZVeCPeokimHxZiexpfl69azq5SBudSGjAog5T1QPg2nIABczGeFjCPrvDcXFrrdvvSoTmnW_1hMm-Ihr8LpeZEtbkIY/s320/a19d7b58e8de0c828c276da6e0b7db3c.jpg" width="320" /></a></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="CA"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="CA"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="CA"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="CA"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="CA"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="CA"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="CA"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="CA"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="CA"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="CA"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="CA"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="CA"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">La catalana és
una preciosa llengua que a vegades desclou tresors amagats. Entre ells es troba
el mot ‘seny’. El seu camp semàntic concerneix la comprensió de les coses. No
es tracta pas d’una comprensió a l’ús, característica d’un intel·lecte conreat
segons les coordinades de l’època i els costums, sinó d’una certa intemporal
saviesa que fonamenta el consens al voltant de certes veritats evidents. El
‘seny’ recull doncs l’herència de l’escola escocesa del </span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif;">common sense</i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">, tot afegint-hi però un matís moral actiu: davant el
sentit comú com a vessant més aviat receptiva i pragmàtica, el seny implica un
enlairar-se per damunt de la percepció quotidiana i pot dur a assumir reptes
més enllà d’allò que el sentit comú estaria disposat a acceptar.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">Hi
hagué un moment en què el procés de promoció d’una república independent
catalana fou llegit com a expressió d’eixe seny que no és tan sols mer sentit
comú sinó també aposta per reptes raonables. A hores d’ara però, el seny sembla
haver-se esfumat. Escric aquestes línies envaït per una pregona inquietud. La
mateixa que assalta els meus i les meves col·legues, amics i amigues, a
Catalunya.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;"><b>La
conjuntura ofereix</b> nombrosos exemples d’</span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; text-indent: 35.4pt;">allò
que</i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;"> </span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; text-indent: 35.4pt;">no es deu fer</i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">. Pel que fa al
Govern de la Generalitat: l’irresponsable recolzament –en ordre a mantenir
l’aritmètica parlamentària– en minoritaris grups extrems; la promoció d’una
propaganda simplista que sovint amaga dades i que molt té a veure amb la </span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; text-indent: 35.4pt;">postveritat </i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">de l’era Trump; el menyspreu
per les vies de la democràcia, que contemplen un itinerari legal per a
possibilitar un referèndum pactat; la ruptura del diàleg amb gran part de la
societat catalana, que ha expressat la seva opinió en un referèndum –el que va
dur a aprovar la Constitució a Catalunya per majoria absoluta– i en totes les
eleccions autonòmiques, incloses les del 2015 (en què els votants que van triar
opcions no independentistes foren més de la meitat)... La suma d’aquests
despropòsits ha produït nivells de precipitació i autoritarisme impropis d’un
govern raonable.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">D’altra
banda –per part del Govern estatal– s’ha succeït una sèrie de malapteses
arrossegades des de lluny: la manca d’intel·ligència política per a evitar
revifar conflictes, com ara en el cas de la derogació de l’Estatut i en
diversos desenvolupaments dels darrers set anys; la imperícia a l’hora de
resoldre problemes sense secundar-hi estratègies alienes, com va succeir l’1
d’octubre davant la inseguretat generada per la inacció dels mossos d’esquadra,
tot donant peu a inadmissibles estampes de violència que res tenen a veure amb la
realitat social i que ens vergonyen; i, </span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; text-indent: 35.4pt;">last
but not least</i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">, una gravíssima manca d’imaginació per a projectar el futur i
donar passes envers un millor marc institucional.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">A
tot això s’ha afegit, els dies immediatament posteriors al referèndum il·legal,
la tossudesa institucional. Puigdemont no tan sols ha desoït la legalitat
vigent –aprovada per majoria absoluta a Catalunya– sinó també la seva pròpia
llei del referèndum, que li atribuïa validesa si i sols si comptava amb
garanties legals (garanties no assolides, puix no hi hagué cens actualitzat ni
observadors dels partits representats al Parlament català); desoeix la meitat
del propi Parlament de Catalunya (contrària a la seva organització), els
lletrats d’eixa mateixa cambra (que han demanat repetidament que es deturi el
procés) i diversos dels socis fins ara adherits a les seves tesis (com ara l’alcaldessa
de Barcelona, Ada Colau); desoeix la petició expressa dels Governs dels Països
catalans –del País Valencià i de Balears– i l’exhortació explícita del
Parlament Europeu a respectar les vies democràtiques. Desoeix gran part de la
ciutadania catalana, que assisteix perplexa a aquesta escalada. No és pas el
mode de constituir un Estat que garanteixi els seus drets als ciutadans. Així
almenys ho veig jo, que defenso el dret a l’autodeterminació democràtica dels
pobles.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;"><b>La
majoria de nosaltres</b> –catalans, madrilenys, gallecs o andalusos que siguem–
desitja viure en pau. No ens mereixem processos com aquest. La concòrdia entre
els pobles no és renyida amb l’estima per la identitat cultural: ho experimento
com a ciutadà progressista i espanyol, murcià de naixement, valencià d’adopció,
que viu i treballa en la preciosa llengua valenciana i catalana. Eixa dicotomia
és falsa i ens distreu dels veritables problemes del món. Crec sincerament que
aquest tipus de conflictes exigeix de nosaltres anar més enllà d’eixe discurs,
puix la seva estretor de mires constitueix l’origen mateix del problema.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">Senyor
Puigdemont, senyor Rajoy: cal deturar aquesta escalada. Malgrat les raons que
els uns i els altres poden haver, i malgrat les errades comeses, cal recobrar
la serenitat. Per damunt de tot és precís que tots i totes, ciutadans i
ciutadanes, parlem i actuem com a persones responsables. Diversos indrets de la
preciosa Catalunya han esdevingut aquests dies quelcom que mai no hauríem
volgut veure: llocs poc amables per a viure-hi. Tanmateix no és pas la darrera
paraula. El poble català és ple de persones de bona voluntat: són els nostres
germans i les nostres germanes. Encara es pot deturar aquest despropòsit. És urgent
tornar al seny.</span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">__________</span></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;">Article propi publicat al diari </span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; font-size: small;"><a href="http://www.levante-emv.com/opinion/2017/10/11/urgent-tornar-seny/1626380.html" target="_blank">Levante</a> </i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;">(11/10/2017, p. 3). En la imatge: al·legoria de la pau, creació de Pablo Picasso (Museu Picasso, Buitrago del Lozoya).</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;"><br /></span></div>
Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-56299540690760705932017-07-14T09:16:00.000+02:002017-07-14T09:16:14.804+02:00Marzà, ¿Séneca o Maquiavelo?<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiBIpNXI-nL2AGv4HjRaASmmMeysbVQglegHxQi1oFVrub-IACX3oSbIQfNQR08nWccpIiQBUqa8YplgHtWnWs1pMr-G2qWwr1MbSev6_HS5ZXKM64j9UG-OhBvB5D6Hlue3f8ERHJWW18/s1600/MDom%25C3%25ADnguez_S%25C3%25A9neca.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; display: inline !important; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em; text-align: center;"><img border="0" data-original-height="312" data-original-width="520" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiBIpNXI-nL2AGv4HjRaASmmMeysbVQglegHxQi1oFVrub-IACX3oSbIQfNQR08nWccpIiQBUqa8YplgHtWnWs1pMr-G2qWwr1MbSev6_HS5ZXKM64j9UG-OhBvB5D6Hlue3f8ERHJWW18/s400/MDom%25C3%25ADnguez_S%25C3%25A9neca.jpg" width="400" /></a></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES" style="font-family: Georgia, serif;">En sus cartas a Lucilio, Séneca acuñó la hermosa expresión de un ideal: «Sea
ésta la regla de nuestra vida: decir lo que sentimos, sentir lo que decimos. En
suma, que la palabra vaya de acuerdo con los hechos». Más de catorce siglos
después y en su obra <i>El príncipe</i>,<i> </i>Maquiavelo imprimía una vuelta de
tuerca a esa regla: puesto que los hombres no suelen cumplir su palabra, el
gobernante podrá contradecirla si eso le beneficia.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES" style="font-family: Georgia, serif;">Una política errática
ha conducido al sistema educativo a una emergencia social; de ella forma parte
relevante la asignatura de Filosofía. Acreditada por una historia milenaria, la
reflexión filosófica ha contribuido de manera eminente a la formación de
millones de personas; y si es cierto que todos, antes o después, nos planteamos
preguntas de cariz filosófico, también lo es que hacerlo trasluce lo más propio
del <i>homo sapiens</i>. La filosofía es
escuela de reflexión, es servicio en orden a la libertad; así lo ha reconocido
la Organización de las Naciones Unidas para la Educación, la Ciencia y la
Cultura (UNESCO), que le ha reconocido un papel fundamental en los sistemas
educativos de todo el mundo. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: Georgia, serif;">Mi experiencia
personal</span><span style="font-family: Georgia, serif;"> me convierte en deudor de esa historia y de ese servicio, al cual he
querido dedicarme. Poder hacerlo en la Facultad de Filosofía y Ciencias de la
Educación de la Universitat de València es un honor. Constatar la entrega de
los profesores y las profesoras, la implicación de los y las estudiantes, el
modo en que todos –docentes y discentes, personal de administración y
servicios– contribuyen al objetivo común, es para mí un espectáculo magnífico y
edificante por el que me siento muy agradecido. Observar el entusiasmo por la
filosofía que han sabido prender en los jóvenes sus profesores y profesoras en
ESO y Bachillerato, comprobar el excelente trabajo que han llevado a cabo con
ellos, hace que tomar parte en esta gozosa cadena educativa constituya para mí
un membrete de orgullo.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES" style="font-family: Georgia, serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES" style="font-family: Georgia, serif;"><b>El pasado 16 de abril,</b>
la comisión de Educación de las Cortes valencianas aprobó por unanimidad una
Proposición No de Ley en la que se urgía a la Conselleria a reformar el
currículo para que la Filosofía sea obligatoria en cuarto curso de ESO y se
introduzca la Historia de la Filosofía en segundo de Bachillerato. Con dicha
medida, promovida por el diputado de Podemos Antonio Estañ, se combatiría
eficazmente la insensata defenestración de las asignaturas filosóficas obrada
por la LOMCE. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES" style="font-family: Georgia, serif;">Al día siguiente, el
conseller Vicent Marzà anunciaba que la Conselleria estaba trabajando en un
nuevo decreto de currículo de Secundaria por cuyo medio se podría “blindar los
conocimientos en Bachillerato”, teniendo en cuenta que “una de las
reivindicaciones que se hacen desde hace mucho tiempo es el caso de la
Filosofía”. Fuimos muchos los que sentimos un íntimo orgullo por trabajar en la
Comunitat valenciana –mi querida tierra de adopción–, que daba tal espaldarazo
a la presencia de la filosofía en el sistema educativo.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES" style="font-family: Georgia, serif;">Todo eso ha quedado en
agua de borrajas. A instancias de la Asamblea de Profesores de Filosofía de la
Comunitat, la Secretaría Autonómica de Educación, dirigida por Miguel Soler, ha
informado –y así lo ha recogido este diario– de que la reforma del currículum
no está ni de lejos lista (pese a que se ha contado con más de dos meses para
trabajar en ella). No entrará en vigor, en su caso, hasta el año académico
2018-2019. Y, sin embargo, el director general de Política Educativa, Jaume
Fullana, había comunicado a la Asamblea que el nuevo decreto –en el que se
decía trabajar desde julio de 2016– estaba ya listo y que “incluía la
obligatoriedad para todos los alumnos de la Filosofía en 4º de ESO (ahora es
optativa) y la Historia de la Filosofía como específica de obligatoria elección
en 2º de Bachillerato” (<i>Levante</i>,
31/05). <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES" style="font-family: Georgia, serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES" style="font-family: Georgia, serif;"><b>¿Qué está sucediendo?
</b>¿Cuáles son los objetivos que subyacen a este cambio de estrategia, que
contradice tan a las claras la palabra dada? Sean cuales fueren, no se
compadecen con la transparencia que buscamos los que hemos votado a un gobierno
progresista. Envían un perturbador mensaje a los ciudadanos: poco importa
atenerse a lo prometido cuando se dispone de las herramientas del poder. Y
sientan un peligroso precedente para la política del Gobierno valenciano, un
precedente que nos retrotrae a épocas pasadas – ésas que se pretendía haber
superado a favor de la transparencia.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES" style="font-family: Georgia, serif;">Espero y deseo que los
implicados tengan el sentido común preciso para rectificar. Hacerlo es de
sabios y les dignificará. Lo espero por el bien de los y las estudiantes en
nuestra Comunitat: la filosofía es escuela de reflexión y de libertad, ambas
tan necesarias en un entorno global que plantea desafíos históricos. Lo espero
por el futuro de nuestro sistema educativo, que requiere de pactos unánimes
como el adoptado por la comisión de Educación de Les Corts. Lo espero por la
salud de nuestras instituciones políticas, en cuya renovación democrática hemos
puesto tantas esperanzas.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: Georgia, serif;">En la encrucijada
entre Séneca y Maquiavelo, el consejero de Educación se halla frente a un
espejo. De su compromiso político depende la imagen que acabe por reflejarse en
él y que terminará mostrándonos. Esa imagen valdrá más que las muchas palabras.
Los que nos sentamos en la escuela de la filosofía –donde todos somos siempre
estudiantes– mantendremos nuestro compromiso con la reflexión y la libertad.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES" style="font-family: Georgia, serif;"><span style="font-size: x-small;">__________</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES" style="font-family: Georgia, serif;"><span style="font-size: x-small;">Artículo propio publicado el 08/06/2017 en el diario <i>Levante </i>(p. 3). En la imagen, "La muerte de Séneca", obra pintada en 1871 por Manuel Domínguez Sánchez (Museo del Prado).</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6.0pt; text-align: justify;">
<span lang="ES" style="font-family: Georgia, serif;"><span style="font-size: x-small;"><br /></span></span></div>
Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-60043448985473747332017-05-21T23:30:00.002+02:002017-05-21T23:30:47.105+02:00Europa, del adiós a la prórroga<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhgY4kmDaAekaKGNEtUI_BFbJyOlU9U_NW8GF6JgSd3xNsgvb56ZusmaiNJtWzGIznpOZFN2Evg2C1mPo4ob3JXs4_fiHqL48UZ6YXAbzdJSDQMAN0O-Gka6CSMkZx1K_-ZrFKAmwEDppY/s1600/stefan_zweig+%25281%2529.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; display: inline !important; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em; text-align: center;"><img border="0" height="226" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhgY4kmDaAekaKGNEtUI_BFbJyOlU9U_NW8GF6JgSd3xNsgvb56ZusmaiNJtWzGIznpOZFN2Evg2C1mPo4ob3JXs4_fiHqL48UZ6YXAbzdJSDQMAN0O-Gka6CSMkZx1K_-ZrFKAmwEDppY/s320/stefan_zweig+%25281%2529.jpg" width="320" /></a></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif;"><span lang="ES"><br /></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif;"><span lang="ES">Adiós a Europa </span></i><span lang="ES" style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif;">es el título de un film conmovedor a su pesar. Su directora, la alemana
Maria Schrader, ha querido rendir homenaje a un convencido europeísta, Stefan
Zweig. Lo hace de forma aséptica, exenta de alharacas, de dramatismo. Y, sin
embargo, emociona. El refinado cosmopolita judío recorre los países de su
exilio –de Argentina o Estados Unidos hasta su morada postrera en Brasil–
mientras asiste desde lejos al ascenso del nacionalsocialismo, paseando su
nostalgia y su callada desesperación por lo que considera, con creciente amargura,
el triunfo de la barbarie.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif;">El título del film evoca
interrogantes recientes. La desazón de amplias capas sociales en toda Europa,
el ascenso de la extrema derecha en Francia, Reino Unido, Alemania o la propia
Austria, la alocada carrera británica fuera de la Unión –poco </span><i style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif;">british </i><span style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif;">en su génesis y desarrollo– y
los peores augurios desde la otra orilla del Atlántico –materializados en la presidencia
del errático Trump– hacían auspiciar lo peor. Y, con todo, los primeros meses
de 2017 ofrecen razones para la esperanza. ¿Se trata de augurios de un cambio
de tendencia o de los últimos destellos de una luz que agoniza?</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">En Holanda, la
movilización del electorado ha dado al traste con lo que parecía inevitable:
que el partido de extrema derecha liderado por Geert Wilders se hiciera con el
control del Parlamento. En Francia, Marine Le Pen acaba de encontrar la horma
de su zapato en una mayoría de votantes que ha preferido la continuidad con los
valores de la V República.<o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><b>¿Se ha salvado la
Unión?</b> Por el momento. El volumen de los problemas pendientes –desde los desequilibrios
económicos en el seno de los espacios nacionales hasta las incertidumbres asociadas
a la inmigración, pasando por la erosión producida por la corrupción política– resulta
demasiado visible como para soslayarlos. Las elecciones francesas han
proporcionado un balón de oxígeno que puede pinchar con los repuntes de
antieuropeísmo. <o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">El antieuropeísmo no
ofrece alternativas al proyecto de progreso más exitoso de la historia europea.
Con sus errores y fracasos, la Unión ha alentado un período de cohesión social,
bonanza económica y armonía internacional que no halla parangón en el devenir
del abigarrado mosaico de naciones y lenguas que integran la vieja Europa. Las propuestas
de Wilders o Le Pen –desde fomentar la autarquía económica o volver a la moneda
nacional hasta abandonar la Unión– están llamadas a generar fracaso porque
ignoran sus consecuencias en un entorno en el que no se puede cerrar los ojos a
la globalización sin despeñarse por el precipicio de la irrelevancia política,
es decir: de la pérdida de voz allí donde se juega aquello que importa, desde
el bienestar hasta la paz. <o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">No obstante, la
irracionalidad de una opción no la desactiva; incluso puede avivar el fuego
cuando la indignación arrecia. De ahí que los próximos años resulten cruciales.
En esta encrucijada importa mucho, a mi entender, el modo en que el socialismo
europeo resuelva su crisis de identidad. Los procesos que han conducido a
doblegarse ante las exigencias del neocapitalismo, la falta de imaginación a la
hora de proseguir el proyecto emancipatorio de la socialdemocracia y el
desdibujamiento de sus perfiles ideológicos han dado lugar a una pérdida de sentido
cristalizada en debacle –la del PASOK griego– o en lenta agonía, como en el
caso del PS francés o del PSOE español. <o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">En su obra <i>La idea del socialismo. Ensayo de una
actualización </i>(2015)<i> </i>–cuya
traducción valenciana, auspiciada por la fundación Alfons el Magnànim, acaba de
aparecer–, Axel Honneth, discípulo de Habermas y actual director del Instituto
de Investigación Social de la Universidad de Fráncfort, disecciona esa crisis.
Sus ideas bien pueden servirnos de acicate. Más allá del diagnóstico, un
socialismo “revisado” o “renovado” habría de fomentar las condiciones para que
los actores sociales –en las esferas de las relaciones personales, de la
producción y el intercambio económicos y de la configuración de la democracia–
se escuchen mutuamente en sus respectivas demandas. Ello habría de contribuir a
generar colectivos articulados al modo de un organismo: entidades en las que,
por emplear la expresión de Valls Plana en su obra sobre Hegel, se pase “del yo
al nosotros”. Para ello, Honneth aboga por mediaciones inspiradas en la iniciativa,
localmente incardinada y supranacionalmente interconectada, de organizaciones
sin ánimo de lucro como Greenpeace. <o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">Pienso que esa
articulación orgánica, basada en una escucha recíproca que reconozca la mutua
interdependencia, podría sustanciarse en proyectos valiosos. Con ellos se
habría de salir al encuentro de aquellos ciudadanos que ven ahora en el
antieuropeísmo su salvavidas.</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; text-indent: 35.4pt;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; text-indent: 35.4pt;"><b>Un botón de muestra.</b> En Francia, el suicidio de
agricultores –tercera causa de muerte en esa profesión: 737 sólo en 2016– ha
encendido las alarmas en torno a la depauperación que campa a sus anchas en las
zonas rurales, las mismas que prefieren a Le Pen. Haríamos mal en lanzar la
pelota al tejado ajeno: no es el triunfador bursátil o el futbolista millonario
–quienes, aunque vengan mal dadas, siempre caen de pie– sino el ciudadano corriente
quien mejor puede empatizar con las víctimas de la globalización. Una vía,
entre otras, para dotar al reconocimiento de traducción efectiva la brinda la
recaudación tributaria. Valdría la pena ensayar aquí nuevas iniciativas
concretas: desde diseños de redistribución más sociales y eficaces,
consensuados en procesos de deliberación ciudadana fraguados en la
transparencia informativa y el debate leal, hasta impuestos solidarios
libremente asumidos.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; text-indent: 35.4pt;">Escuchar con receptividad las demandas de los otros
implica hacerse disponibles para ayudar a responderlas. Las democracias
europeas pueden ensayar vías de empoderamiento social y retroalimentar recíprocamente
sus experiencias. Pero esto sólo sucederá a instancias de la ciudadanía.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; text-indent: 35.4pt;">Aquejado por la nostalgia del mundo de ayer, Stefan Zweig
no pudo, no quiso, esperar a que pasara esa noche caída a plomo cuyo fin no
albergaba la esperanza de presenciar. Nosotros y nosotras hemos podido acceder
a condiciones de vida y libertad que le hubieran deslumbrado. Ahora, la
prórroga concedida a Europa abre una encrucijada –incierta, como el pálpito de
la historia– entre el mundo de hoy y el de mañana.</span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">__________<o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><span style="font-size: x-small;">Artículo propio publicado en el diario <i>Levante </i>(11/05/2017, p. 3). En la imagen, Stefan Zweig.</span><o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="ES" style="font-family: "Georgia",serif; font-size: 9.0pt; mso-ansi-language: ES;"><br /></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-42509087366907932582017-03-20T22:07:00.000+01:002017-03-20T22:07:19.611+01:00Los nombres de Pepa<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgUm51B-BdFDYrrKbN7qCCNrih_AKVcueH0BnLs8_AvBl9_IR9rxE9KsRdEJwwlauCoPr2_ufggjy36hVp-iB8stZ0kaeEgxgqg8RaFeYCRC7Yb4uwIooujArCdJ0AR5_UNRjXMJeTthxs/s1600/albox-flor-del-almendro.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgUm51B-BdFDYrrKbN7qCCNrih_AKVcueH0BnLs8_AvBl9_IR9rxE9KsRdEJwwlauCoPr2_ufggjy36hVp-iB8stZ0kaeEgxgqg8RaFeYCRC7Yb4uwIooujArCdJ0AR5_UNRjXMJeTthxs/s320/albox-flor-del-almendro.jpg" width="320" /></a></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">Y todo enajenado podrá el cuerpo <o:p></o:p></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">descansar quieto, muerto ya. Morirse <o:p></o:p></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">en la alta confianza <o:p></o:p></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">de que este vivir mío no era sólo <o:p></o:p></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">mi vivir: era el nuestro. Y que me vive <o:p></o:p></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">otro ser por detrás de la no muerte.<o:p></o:p></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6.0pt; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">La vida se declina de muchas maneras. Cada una de ellas expresa el modo en
que conjugamos nuestra relación con los demás. Y cada una nos cosecha un nombre
que dice algo de nuestra identidad. Hay personas muy agraciadas: cuando su final
aquilata lo que han llegado a ser, cuentan en su haber con muchos nombres.<o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">Hace una semana que nos dejaste. Tu existencia ha sido una bendición y has
dejado tras de ti una estela de bendiciones. Hoy te llamamos, finalmente, por
tus nombres. Y son algunos de ellos: hija, hermana, esposa, madre, abuela,
amiga. Y también: trabajadora infatigable, cobijo para los otros, buscadora de
la paz. <o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">Esos nombres son prenda, delicada y preciosa, de ti misma. Se suman a tantas
bendiciones que tu familia </span></span><span style="font-family: Georgia, serif; font-size: 10pt;">–</span><span style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif;">estirpe de mujeres y hombres fuertes</span><span style="font-family: Georgia, serif; font-size: 10pt;">–</span><span style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif;"> nos deja como
herencia. Por eso nosotros, de este lado de la no muerte, os llamamos
bienaventurados y benditos.</span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">__________<o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="ES"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><span style="font-size: x-small;">Los versos iniciales pertenecen al poemario de Pedro
Salinas <i>La voz a ti debida </i>(1933). En
la imagen, "Albox: flor del almendro" (fuente: <a href="http://www.oria.es/Servicios/Teletipo/teletipo.nsf/lectura?ReadForm&id=04070&nv=Noticias&tipo=doc&idpadre=3AC9DEF3D82575E4C1257730002A116D">www.oria.es</a>).</span><o:p></o:p></span></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-52123361461942803582016-11-10T15:19:00.006+01:002021-01-22T12:59:40.470+01:00Donald Trump, de espejismo a error<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="MsoNormal">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgiMbpr7mtFuumuSFZLIzmtkKnzRSc5XWrNQ258mWBskmv_ySGq9uM1TwN9erAQzRNRGbg-i37U37vGcNQ46QlnP8eT8iyro8948H8yBKqfR79S_-qlBlNompCg6njwIHLmLPAn0lNt3q4/s1600/Martha+Rosler_First+lady+%2528Pat+Nixon%2529.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="286" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgiMbpr7mtFuumuSFZLIzmtkKnzRSc5XWrNQ258mWBskmv_ySGq9uM1TwN9erAQzRNRGbg-i37U37vGcNQ46QlnP8eT8iyro8948H8yBKqfR79S_-qlBlNompCg6njwIHLmLPAn0lNt3q4/s320/Martha+Rosler_First+lady+%2528Pat+Nixon%2529.jpg" width="320" /></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">En
el Instituto Valenciano de Arte Moderno (IVAM) se puede contemplar varios
trabajos de </span><b style="font-family: georgia, "times new roman", serif;">Martha Rosler</b><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"> pertenecientes a la serie </span><i style="font-family: georgia, "times new roman", serif;">Trayendo la guerra a casa </i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">(1967-1972). Uno de ellos lleva por
título </span><i style="font-family: georgia, "times new roman", serif;">Primera dama (Pat Nixon)</i><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">. Se
trata de una fotocomposición en tonos dorados, en la que el personaje posa
junto a la chimenea en una luminosa y confortable sala de estar. El entorno –quintaesencia
del sosiego pequeñoburgués– resultaría apacible si no fuera porque sobre la
chimenea cuelga una fotografía en blanco y negro: un terrorífico plano de una
mujer de rasgos asiáticos con el rostro deforme, las manos rígidas y una mueca
de horror.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"> A veces, para mantener el propio
tren de vida hay que hacer oídos sordos al sufrimiento ajeno: así sucedió con
parte de los estadounidenses que jalearon la intervención en Asia durante la
Guerra fría, y así lo critica Rosler. En nuestros días, <b>Donald Trump</b> ha hecho
gala de una indiferencia semejante. No sólo ha concentrado sus esfuerzos de
campaña en el “hacer grande de nuevo a Estados Unidos” (cosa que de suyo no
tiene por qué extrañar a nadie), sino que lo ha hecho focalizando, entre otros
aspectos, el coste de la protección interna (a despecho de la inversión en
cooperación), demonizando la inmigración laboral (contra la dinámica misma de
la configuración histórica del país) y desoyendo el clamor del Tercer mundo. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"> En septiembre e invitado por el
presidente <b>Peña Nieto</b>, Trump visitó Ciudad de México. Se dio la circunstancia
de que me encontraba entonces allí; pude asistir <i>in situ </i>a la expectación generada por el político que había
denigrado, equiparándolos a delincuentes, a los emigrantes mexicanos. El tan
cacareado muro de separación –que Trump haría construir entre ambos países para
frenar la inmigración ilegal, a gastos pagados por México– quedó fuera de las
conversaciones. Quizá por eso fue aún mayor mi indignación cuando, en la tarde
del mismo día de su regreso, Trump declaró ante su enfervorizada clientela que
el muro sería construido y que lo pagarían, sí, los mexicanos… sólo que ellos
no lo sabían aún. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"> La chabacanería ha dominado el
discurso del candidato republicano ahora victorioso. Ni propios ni extraños se han
salvado de sus invectivas, comenzando por sus competidores: así, <b>Barack Obama</b>
habría fundado el Estado Islámico y <b>Hillary Clinton</b> sería una cualquiera a la que él mismo
llevaría a la cárcel en caso de ser elegido. En todo ello, se ha presentado
como defensor de la causa del ciudadano medio, gran víctima de las ansias de
poder de magnates y corruptos. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"> </span><span style="font-family: georgia, "times new roman", serif;">Trump ha roto algo más que las convenciones de lo políticamente correcto:
ha pisoteado públicamente la exigencia de veracidad. Con el agravante de que,
en este caso, la ciudadanía informada sabe que no dice la verdad: no hay
evidencia alguna que conecte a Obama con el terrorismo; no hay datos que permitan
identificar inmigración y delincuencia; aun en el caso de que hubiera motivos
para ello, el presidente de los Estados Unidos no tiene –no debe tener–
atribuciones judiciales para encarcelar a nadie. Más aún: Trump pertenece a la
élite que dice combatir, y lo hace desde su vertiente más sombría: son
(re)conocidos sus fraudes fiscales, para los que aprovechó a su favor las
rendijas de la Hacienda estadounidense.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"></span><br />
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></span></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">
EN LA MADRUGADA española del martes 8 al miércoles 9 de noviembre se han cumplido los peores presagios. </span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">Y, con ello, salen perdiendo la verdad y la
política. La primera, porque cobra carta de ciudadanía la mentira zafia y
pública: no importa que Trump se burle de la realidad, de los inmigrantes, de
los afroamericanos o de las mujeres; todo se le disculpa en virtud de una pretendida
bonhomía que le acreditaría exactamente como lo que no es, un “hombre del
pueblo”. El populismo de </span><b style="font-family: georgia, "times new roman", serif; text-indent: 35.4pt;">Silvio Berlusconi</b><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">, </span><b style="font-family: georgia, "times new roman", serif; text-indent: 35.4pt;">Marine Le Pen</b><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;"> o </span><b style="font-family: georgia, "times new roman", serif; text-indent: 35.4pt;">Geert Wilders</b><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; text-indent: 35.4pt;">
alcanza así inéditas cotas de poder.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left; text-indent: 35.4pt;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">También sale perdiendo la política. Y esto, al menos, por dos motivos. En
primer lugar, Trump sienta un peligroso precedente para las democracias del planeta.
Algunos pueden sentir la tentación de emularle en otros entornos; a su modo,
partidos como el Movimento Cinque Stelle o Alternative für Deutschland han
comenzado a ensayar esa vía. Gracias a su éxito al otro lado del Atlántico, las
cotas de desprecio a la verdad y de falta de civismo se convierten ahora en un
(mal) ejemplo planetario y en un deleznable modelo para nuestros jóvenes. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left; text-indent: 35.4pt;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Pero queda mucho por decir – y, quizá, lo más relevante. Sería superficial
pretender que el fenómeno Trump ha emergido de la nada. Hay motivos que
explican su auge. Existe una percepción pública de la degradación de la
convivencia a raíz de motivos geoestratégicos (la inseguridad generada por el
fanatismo islámico), institucionales (la sensación de impunidad en las altas
esferas del poder) o económicos (la creciente brecha entre ricos y pobres),
causas que han dado al traste con las legítimas expectativas de muchos
ciudadanos. En este contexto y para muchos indignados –negligentemente o no– poco
informados, Trump ha emergido como un espejismo. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left; text-indent: 35.4pt;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Todo ello brota de un fenómeno más profundo, a saber: de la inadecuación
sistémica del capitalismo avanzado para responder a las necesidades
socioeconómicas que él mismo genera. Hay aquí un problema –<b>Karl Marx</b> <i>dixit</i>– que tiene todo que ver con la
apropiación de nuestra relación efectiva con el mundo a través del trabajo y
con la dignificación de éste. De ahí que <b>Wolfgang Fritz Haug</b> afirmara el pasado
martes en la Universidad de Valencia que el autoritarismo populista de Trump es
hijo del capitalismo de la alta tecnología. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; text-align: left; text-indent: 35.4pt;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Urge pensar estas cosas a la altura de los tiempos; urge una reflexión de
calado sobre los derroteros del neocapitalismo. Esperar que “salvadores de la
patria” como Trump supongan un revulsivo que ponga en marcha una dialéctica de
superación es un acto de sartreana mala fe, una insensata delegación de
responsabilidades. Trump contribuirá a degradar la escena política
internacional. Quizá haya, sí, un sentido en que pueda ser peldaño de un
progreso hacia algo mejor: y es que nuestros errores pueden ayudarnos, con la
condición de que los reconozcamos como tales. Mientras ese momento no llegue,
el error Trump traerá consigo más víctimas: fotografías, fijas y mudas, en el
confortable salón de sus colmadas aspiraciones de poder.</span><span style="font-family: "georgia" , serif; font-size: 10pt;"><o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-family: "georgia" , "serif"; font-size: 10pt;">__________</span></div>
<div class="MsoNormal"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: x-small;">Reproducción de un <a href="https://www.levante-emv.com/opinion/2016/11/10/trump-espejismo-error-12319568.html" target="_blank">artículo propio</a> publicado en el diario <i>Levante </i>(10/11/2016, p. 3). En la imagen: <i>First Lady (Pat Nixon)</i>, de la serie <i>Bringing the war home (1967-1972)</i>, obra de Martha Rosler (IVAM, Valencia). </span></div>
Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4116796747174453755.post-46090686284146943932015-12-11T19:18:00.000+01:002015-12-11T19:33:12.230+01:00Independentismo e imaginación <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEipyCc_zknvQo9pmxc2eFSJvkGGkkPEXLF2WasHLm7_QnTc6N_JtE-CHNTT8j-w5l2gD7b3bFtEcIlQYDLz-Y_9w1c29VPx34Se6mSNDr1dsM3qsid3hoXeua73QaTjtJMQSyyCoQXDL30/s1600/2.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="248" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEipyCc_zknvQo9pmxc2eFSJvkGGkkPEXLF2WasHLm7_QnTc6N_JtE-CHNTT8j-w5l2gD7b3bFtEcIlQYDLz-Y_9w1c29VPx34Se6mSNDr1dsM3qsid3hoXeua73QaTjtJMQSyyCoQXDL30/s400/2.jpg" width="400" /></a></div>
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b>A partir de las invasiones napoleónicas,</b> la historia del nacionalismo quedó entreverada con las vicisitudes europeas. Se encendió entonces una fiebre que eclosionaría, una centuria después, en las guerras mundiales. Ya en los años veinte del pasado siglo, un grupo de intelectuales liderados por Richard von Coudenhove-Galergi vislumbró en la solidaridad el camino para evitar repetir la historia; Aristide Brian fue uno de los primeros en prestarles voz política. Ahora bien: para alcanzar una paz duradera se haría preciso depositar parte de la soberanía en una entidad supranacional que vehiculase la cooperación. Fue el rumbo que se retomó tras la segunda guerra mundial para dar lugar –bajo los auspicios de Schuman, Adenauer, Monnet y De Gasperi– a diferentes formas de unión comercial y a su precipitado político en la Unión Europea. <br /><br /> Estoy convencido de que ésta es la senda del futuro. Mis años de residencia en otros países de la UE me han persuadido de que los europeos somos primos hermanos. A los múltiples lazos que nos unen –carácter, cosmovisión, historia, intercambios de todo tipo– se suman hoy objetivos estratégicos insoslayables. El patrimonio espiritual, científico y jurídico de Europa no ha sido conquistado de una vez por todas; no promoverlo equivale a dejarlo a merced de fluctuaciones de poder que pueden arrinconarlo por la fuerza de las armas, la adormidera del consumo o la furia de nuevos nacionalismos. A ese bagaje pertenece el haber edificado la convivencia –parcial y faliblemente, sí, pero con éxito– sobre la autonomía de la conciencia individual, la dignidad de la persona y la cura de los desfavorecidos. Tener una voz en el mundo implica disponer de la capacidad para intervenir en los procesos globales que nos afectan; sólo unidos podremos hacer oír nuestra voz en el concierto mundial. <br /><br /> Fomentar la disgregación es, en este contexto, un modo eficaz de recular hacia el pasado. Se recula porque se da pie a repetir errores históricos; y se hace de modo eficaz porque la apelación nacionalista al sentimiento hurta a la ciudadanía la auténtica trama del proceso. <br /><br /><br /><b> A la luz de todo ello,</b> la deriva que durante los últimos años ha experimentado la vivencia legítima de la legítima identidad catalana me parece un despropósito. Nada obstaba a que distintas y atendibles reivindicaciones económicas y sociales hubieran recibido una respuesta razonable en el marco de una convivencia enriquecedora para todos. En lugar de eso, la falta de imaginación de los gobernantes implicados ha dado lugar a un desgarro –cuyas heridas tardarán en cicatrizar– solemnemente escenificado en la conferencia de Artur Mas en el Fòrum de Barcelona el 25 de noviembre de 2014. <br /><br /> Para ello se ha seguido una serie de pasos que ilustran lo que no se debe hacer en política. Entre ellos se encuentran los siguientes: (1) se ha asumido que la propia identidad hunde sus raíces en un pasado traumático que no sólo condiciona sino que determina el rumbo del futuro; (2) a la hora de proyectar ese futuro se ha recurrido a un sentimiento pretendidamente inapelable, a saber, el de pertenencia unívoca a una identidad catalana que excluiría la vinculación identitaria a España; (3) con ello, la perspectiva ha quedado restringida a un ámbito subjetivo y localista, poco atento a las tendencias geopolíticas globales; (4) en ese cálculo se ha perdido de vista el horizonte de la solidaridad, obstaculizando no sólo la identificación con el proyecto supranacional español sino socavando también el fundamento teórico que podría hacer viable y creíble una futura reincorporación a la UE. <br /><br /><br /><b> Como alambicada síntesis de esos errores, </b>el horizonte de problemas se ha reducido a la tensión política entre independencia y continuidad y al conflicto social entre referéndum popular y régimen constitucional. En cambio, el auténtico desafío tiene que ver con el modo en que se pueda gestionar de forma progresista sociedades culturalmente específicas y globalmente interconectadas. El dilema catalán discurre por vía muerta a causa de la carencia de imaginación política de tirios y troyanos. Pero hay ideas originales que ayudarían a reorientar el rumbo. Pienso, por poner un ejemplo, en la propuesta de Pasqual Maragall en 1992 de convertir Barcelona en co-capital de España, recogida por Pere Navarro veinte años después y recordada por Higinio Marín en un reciente artículo de prensa. La riqueza cultural y las raíces históricas de Cataluña lo justificarían; se trataría de un gesto simbólico en la dirección de un federalismo al que estamos de hecho muy próximos y que requiere un articulado legal. Es sólo un ejemplo. Se podría y debería ensayar vías imaginativas de entendimiento para las que se precisa coraje y visión a largo plazo.<br /><br /> Tras décadas de tiempo mal empleado, plantear el asunto de un modo que responda mínimamente a la complejidad de nuestro siglo XXI costará años de trabajo; por el camino quedarán conflictos personales, familiares y colectivos a los que se ha dado pábulo reeditando una fiebre del siglo XIX. Puesto que los procesos históricos no se hallan determinados por ninguna lógica forzosa, nuestra sociedad está a tiempo de impedir que este sueño genere monstruos. Pero no lo logrará sin cultivar una virtud política que hoy parece olvidada: la imaginación a la hora de buscar el bien común.</span><br />
<div>
<br /></div>
<div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">__________</span><br />
<div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><span style="font-size: x-small;">Artículo propio publicado en el diario <i>Levante </i>de Valencia (29/11/2014). En la imagen: detalle del retrato de Luis XIV de Francia pintado por Hyacinthe Rigaud en 1702 y conservado en el Palacio de Versalles. </span></span></div>
<div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /> </span></div>
</div>
Pedro Jesús Teruelhttp://www.blogger.com/profile/02728657848504639104noreply@blogger.com0