Quan Adolf Hitler i el seu exèrcit desfilaren per
la Ringstraße de Viena, els aclamà una gentada de desenes de milers. Hi veien
el reunificador del poble de mateixa parla, una promesa de prosperitat, la mà
forta que podria fer de nou gran el país. Hi ha diferències essencials entre
eixe escenari i el que Donald Trump ha engegat al Veneçuela amb l’atac de
dissabte 3 de gener. Ací no es tracta pas d’una annexió. Nicolás Maduro és un
dictador feroç que ha fet de la corrupció, la tortura i la violència el seu modus
operandi; del 2024 ençà es manté al poder de forma il·legítima. No els manca
raó a milions de veneçolans que per tot arreu celebren la seua detenció. Com
m’escriu un meu benvolgut amic, immigrant veneçolà a València: «Todo sea por un
bien».
Tanmateix,
no sembla gens clar que tot siga per a bé. La Constitució estatunidenca
estableix que un atac militar ha de rebre el vistiplau en seu parlamentària.
Trump no ha exposat els seus plans al congrés: sabia que no vindrien recolzats
amb majoria suficient. Les raons que al·lega per a la intervenció resulten
fal·laces. Ni els opiacis –com ara el fentanil– que han produït estralls a
diverses ciutats estatunidenques no provenen majoritàriament de Veneçuela, ni
el país caribeny posseeix cap poder per a desestabilitzar la seguretat nacional.
Trump
vol imposar la pròpia llei al pati del darrere de casa. Li mou l’objectiu
evident del guany. Vol el petroli veneçolà –de retruc, negat a la Xina– i, amb
ell, espai vital per a l’economia estatunidenca. Vol Lebensraum. I ha
optat per arrabassar-lo amb la violència. Vet ací una volta de femella a la doctrina
Monroe i al corol·lari que hi afegí Theodor Roosevelt, el 1904, justament arran
del bloqueig naval al Veneçuela. En l’Estratègia de Seguretat Nacional publicada el passat novembre es va recollir el «corol·lari
de Trump a la doctrina Monroe». Aquest inclou «establir o expandir l’accés a
indrets estratègicament importants» (p. 16).
Tot
això succeeix dins d’una grollera barreja entre allò públic i allò privat. La
roda de premsa rere la invasió no s’ha tingut a cap edifici del govern, sinó a
la mansió de Trump en Mar-a-Lago. Lluny d’exposar un precís full de ruta, ha
amollat que els Estats Units «will run Venezuela»: en prendran el control. N’hi
ha prou amb comprovar com s’han desestabilitzat amples regions arran de les operacions
estatunidenques a Afganistan o Iraq, i les esfereïdores conseqüències globals
d’això, per a adonar-se de l’extrema perillositat de tals intervencions.
La
ineptitud diplomàtica de Trump i del seu equip només té parangó amb el seu agosarament. Han fet ulls clucs a totes les normes vigents: les de la
democràcia estatunidenca i les del dret internacional. S’acosten així, encara
més, al Vladímir Putin que envaí Ucraïna en cerca de Lebensraum. Vet ací
l’esglaiadora convergència entre dictadors d’ahir i ara.
Malauradament, la joia dels nostres
germans veneçolans pot no trigar gaire a donar pas a la constatació del caos. Nosaltres
els desitgem, de tot cor, el millor. A hores d’ara però, allò cert és que s’ha
trepitjat la legalitat a la vista de tothom. I això no fa esperar res de bo.
______
Article propi publicat al diari Levante (05/01/2026).
No hay comentarios:
Publicar un comentario