Jo pense en mi mateix com a ésser humà

  

Traducción al castellano

El vol d’una bandada d’ocells compon un prodigiós concert visual, fruit de l’evolució biològica. En el món antic, hom es mirava sovint el vol dels ocells. L’ornitomància servia per a interpretar si portaven o no bons auguris, si hi hauria sort o arribarien desgràcies. En tot això es presagiava la connexió etològica entre el comportament animal i les alteracions del medi ambient, barrejada amb boiroses nocions de connexió còsmica.

Donald Trump ha concitat al seu voltant una heterogènia bandada d’ocellots de la pitjor mena. Uns i altres han escampat mals auguris a tot arreu: des de casa pròpia –amb uns nivells de polarització mai vistos des la guerra del Vietnam ençà, i amb por en no pocs grups socials– fins als veïns i als aliats tradicionals, amb el retorn d’una dèria pseudoimperial. Assistir a les evolucions d’eixe reguitzell d’ocellots permet albirar-ne les pautes, els girs, les aliances i les semblances amb la ultradreta (veure “Ultradreta: l’antítesi del trellat”, Cresol, 25/172, juliol-setembre 2024, pp. 10-11).

La recent polèmica entre Elon Musk i Irene Montero ens en dóna un botó de mostra. L’home més ric del món és el mateix que, en el seu flirteig amb Trump, ha desmantellat l’Agència Estatunidenca per al Desenvolupament, amb la previsible conseqüència de fins a catorze milions de morts d’ací al 2030 (veure “Vots que poden matar”, Levante-EMV, 09/06/2025). Quan Montero felicita el govern d’Espanya pel projecte de regularitzar mig milió d’immigrants –que, com palesen organismes nacionals i internacionals, contribuiran a la riquesa del país– i pel rebuig implícit de feixisme i racisme, Musk reacciona amb una invectiva que revela la seua ignorància o la seua malícia. Ara bé, com s’havia assabentat ell de les declaracions de Montero...? Mitjançant un post publicat a X per Eva Vlaardingerbroek, jurista i política holandesa coneguda per oposar-se als vaccins i al feminisme. Passat 1 de febrer, Vlaardingerbroek escrigué: «Aquesta dona, que està cridant a reemplaçar la gent Blanca, està casada amb un home Blanc i té tres nens Blancs. Eixe nivell de traïdoria –no ja a la teua pròpia gent, sinó als teus propis nens– sols pot ser qualificat de patologia extrema o pura maldat, o d’ambdós».

La nuesa del que diu crida l’atenció (i també la majúscula en l’adjectiu White, “Blanc”). Sense embolcalls, sense avergonyir-se’n, exalta el color de la pell. No la veritat, no la dignitat o la justícia: la pell (Blanca). Com si mai no hi haguera hagut cap reivindicació dels drets humans, cap lluita contra l’esclavisme, cap abomini del racisme. És la veu primitiva a regurgitar-ho: cal defensar la tribu.

Aquest discurs troba el seu mirall a casa nostra. A l’Estat espanyol, i segons l’estudi del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) fet públic el setembre del 2024, la immigració ascendí eixe any al primer lloc de les preocupacions ciutadanes. Tot seguit, una enquesta monogràfica sobre la immigració, realitzada per l’Institut 40dB per al diari El País i la cadena SER, desglossava la correlació entre la inquietud pel fenomen migratori i les adhesions polítiques: mentre el 29% dels votants del PSOE consideraven preocupant la presència estrangera, la xifra ascendia al 73% entre els votants de VOX. En febrer d’enguany, el líder d’aquest partit, Santiago Abascal, ha atacat durament les institucions que recolzen la iniciativa legislativa popular de regularitzar mig milió d’immigrants –en particular, l’Església catòlica–, tot acusant-les de ser còmplices de la immigració il·legal per afany de lucre.

A les Corts valencianes, la complicitat de PP i VOX ha permès aprovar, el passat octubre, un Pla d’Estadística 2025-2028 en què es diferenciarà dades de població autòctona i immigrant en àmbits com ara l’ús de les emergències sanitàries, les donacions de sang o l’aportació neta a l’Estat. Es tracta d’un plantejament trampós. Les dades procedents d’eixe triatge tindrien rellevància política si s’acomplissin certs pressuposts, com ara que tots els grups de població partiren de les mateixes condicions sociosanitàries o que les persones immigrants no estigueren cobrint sectors laborals que altrament romandrien desatesos. L’informe Funcas La immigració a Espanya: reptes, impacte i polítiques, presentat el passat 12 de febrer, assenyala com la meitat del creixement del PIB del 2022 ençà –que converteix el nostre país en capdavanter a la Unió Europea– es deu a la contribució laboral de la població immigrant. Segons dades de gener recollides per l’Institut Nacional d’Estadística, la comunitat valenciana lidera la recepció d’immigrants. La presència de persones nascudes a altres països –al voltant del 20% de la població– s’esdevé en un marc favorable, reflectit als estudis d’opinió. Tanmateix, no hem de pensar que el teixit social siga impermeable; en particular, el segment de població juvenil que veu entrebancat el seu progrés –per exemple, arran de l’encariment de lloguer i habitatge– constitueix el calador de vots del discurs xenòfob.

Vlaardingerbroek, Abascal i els seus confonen la humanitat amb la tribu, la civilització amb el color de la pell. El resultat és la defensa d’un darwinisme social que ens retrotrau a ocells de mal auguri. I, tanmateix, altre discurs és possible.

Al film de Stanley Kramer Endevina qui ve a sopar, el protagonista s’encara amb son pare en un dur i memorable diàleg. Ambdós són negres. El fill ve encarnat per Sidney Poitier, qui es distingí per la seua lluita contra els prejudicis socials. «Tu penses en tu mateix com a home de color», li diu al pare, «jo pense en mi mateix com a home». Amb prou feines es pot sintetitzar millor una veritat fundacional de la civilització, tal i com la coneixem i com la volem. No blanc ni negre: ésser humà.

______
Article propi publicat a la revista Cresol, Valencia (abril-juny 2026), pp. 16-17. En la imatge, estudi de mans realitzat per Leonardo da Vinci envers el 1490 i conservat a la Royal Collection de Londres.