La ciudad sin judíos

 

Article original en valencià

¿Qué pasaría si los extranjeros se fueran…? En 2023, en un debate televisivo, una chica preguntó al líder del partido austríaco FPÖ, Gottfried Waldhäusl, qué sucedería si los extranjeros abandonasen la capital del país. Él respondió: «Entonces Viena sería aún Viena». Siguió una oleada de indignación. El diario Der Standard publicó una proyección estadística: sin la población de origen extranjero, tanto la administración pública como los servicios de salud colapsarían. A raíz del proceso de regularización de medio millón de inmigrantes en España, el presidente Pedro Sánchez lo planteó, el pasado 30 de junio, en términos análogos: si los extranjeros que trabajan se fuesen, en torno a 2050 el PIB se habría reducido un 19%.

Este experimento mental no es nuevo. Con un escenario similar aparece en la novela de Hugo Bettauer La ciudad sin judíos (1922). Las autoridades de un lugar imaginario llamado Utopía deciden expulsar a la población de origen judío. Recordemos la larga trayectoria del prejuicio antisemita, enraizado tanto en difamaciones de índole cultural como en prácticas usureras desde la Edad Media y agudizado por la heterogénea inserción de los grupos de población judía en las regiones europeas. Se trata de un asunto complejo, de múltiples aristas, caldo de cultivo de un cliché presente incluso en textos del judío Karl Marx. Breslauer se atrevió a imaginar qué sucedería si se quitase de la ecuación el pretendido problema. En la novela, resultaba la implosión de la vida económica y cultural de la ciudad. A él le esperaba un final trágico: moriría asesinado a tiros por un miembro del partido nacionalsocialista.

El director de cine Hans Karl Breslauer llevó la novela a la gran pantalla en formato mudo y clave expresionista. Estrenada el 25 de julio de 1924 en Viena, la película enfatiza el final: las autoridades de Utopía acaban por llamar a los vecinos exiliados y pedirles que vuelvan. Se cierra con un canto a la reconciliación: «¡Mi querido judío!», exclama el alcalde de la ciudad cuando acoge al primero de los que regresan. Demasiado dulce para el racismo nazi. La última exhibición tuvo lugar en el Teatro Carré de Ámsterdam, en 1933, como acción de protesta contra el nazismo. El film desapareció.

En 1991 se encontró una copia, muy fragmentada, en el Museo Holandés del Cine. En 2015 apareció una completa en un mercado de viejo de París. Comenzó entonces un proceso que conduciría a la primera restauración cinematográfica financiada por crowfunding. Gracias a tal esfuerzo colectivo, el film fue reestrenado el 21 de marzo de 2018 en el Metro-Kino-Theater de Viena. La Filmoteca austríaca programó una exposición memorable en torno al acontecimiento. Tuve ocasión de visitarla. Conmovía comprobar cómo ambas obras, novela y film, trataban con imaginativa compasión lo que ya devenía espantosa realidad. Nueve años tras el primer estreno, con el ascenso nazi al poder, los judíos empezarían a ser expulsados: primero, de la administración; después, de la ciudadanía; finalmente, de la misma vida.

Cuando la xenofobia envenena las redes; cuando se vincula falsamente inmigración con delincuencia; cuando se amenaza con privar de ciudadanía a los extranjeros; cuando muchos cierran los ojos a la riqueza humana, económica y cultural de los recién llegados, ver La ciudad sin judíos es un acto de resistencia. En nuestra ciudad se estrena el 8 de septiembre, a las 18:15 h., en la Facultad de Filosofía y Ciencias de la Educación de la Universidad de Valencia. Será en el marco del congreso internacional «Raíces filosóficas del nacionalsocialismo».

______
Artículo propio publicado en el diario Levante, Valencia, 21 de agosto de 2026, p. 3. En la imagen, un fotograma de la versión cinematográfica de La ciudad sin judíos. 

La ciutat sense jueus

 

Traducción al castellano

Què passaria si els estrangers se n’anaren...? El 2023, en un debat televisiu, una xiqueta preguntà a un líder del partit austríac FPÖ, Gottfried Waldhäusl, què succeiria si els estrangers abandonaren la capital del país. Ell respongué: «Aleshores Viena seria encara Viena». Hi seguí una onada d’indignació. El diari Der Standard publicà una projecció estadística: sense la població d’origen estranger, tant l’administració pública com els serveis de salut col·lapsarien. Arran del procés de regularització de mig milions d’immigrants a Espanya, el president Pedro Sánchez ho plantejà, passat 30 de juny, en termes anàlegs: si els estrangers que hi treballen se n’anaren, al voltant del 2050 el PIB del país s’hauria reduït d’un 19%.

Aquest experiment mental no és gens nou. Amb un escenari semblant, apareix a la novel·la d’Hugo Bettauer La ciutat sense jueus (Die Stadt ohne Juden, 1922). Les autoritats d’un indret imaginari cridat Utopia decideixen expulsar la població jueva. Recordem la llarga trajectòria del prejudici antisemita, arrelat tant a difamacions d’arrel cultural com a pràctiques usuràries de l’Edat mitjana ençà i aguditzat per l’heterogènia inserció dels grups de població jueva en les regions europees. Es tracta d’un assumpte complex, de múltiples arestes, que conreà un clixé present fins i tot a textos del jueu Karl Marx. Breslauer va tenir l’agosarament d’imaginar que succeiria si hom llevara de l’equació el pretès problema. En la novel·la, en resultava la implosió de la vida econòmica i cultural de la ciutat. A ell mateix li esperava un final tràgic: moriria assassinat a trets per un membre del partit nacionalsocialista.

El director de cinema Hans Karl Breslauer portà la novel·la a la gran pantalla en format mut i clau expressionista. El film, estrenat el 25 de juliol del 1924 a Viena, n’emfasitza el final: les autoritats d’Utopia acaben per cridar els veïns exiliats i pregar-los de tornar-hi. La cloenda és un cant a la reconciliació: «Meu benvolgut jueu!», exclama el batle de la ciutat en acollir el primer dels jueus que hi tornen. Massa sucre per al racisme nazi. La darrera exhibició fou al Theater Carré d’Àmsterdam, el 1933, com a acció de protesta contra el nazisme. El film desaparegué.

L’any 1991 se’n trobà una còpia, prou fragmentada, al Nederlands Filmmuseum. El 2015 n’aparegué una de completa a un mercat de vell de París. S’encetà llavors un procés que duria a la primera restauració cinematogràfica finançada per crowdfunding. Gràcies a eixe esforç col·lectiu, La ciutat sense jueus fou reestrenada el 21 de març del 2018 al Metro-Kino-Theater de Viena. La Filmoteca austríaca programà una exposició memorable al voltant de l’estrena. Vaig tenir ocasió de visitar-la. Trasbalsava comprovar com ambdues obres, la novel·la i el film, tractaven amb imaginativa compassió el que ja havia esdevingut esglaiadora realitat. Nou anys després de la primera estrena, amb la pujada al poder del nazisme, els jueus començarien a ser expulsats: primer, de l’administració; després, de la ciutadania; finalment, de la vida mateixa.

Quan el discurs xenòfob enverina les xarxes; quan s’estableix falsament el vincle entre immigració i delinqüència; quan s’amenaça amb privar de la ciutadania als estrangers; quan molts tanquen els ulls a la riquesa humana, econòmica i cultural dels nouvinguts, veure La ciutat sense jueus és un acte de resistència. A la nostra ciutat s’estrena el 8 de setembre, a les 18:15 h., en la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació de la Universitat de València. Serà en el marc del congrés internacional «Arrels filosòfiques del nacionalsocialisme».

______
Article propi publicat al diari Levante, València, 21 d'agost del 2026, p. 3. Imatge: fotograma del film La ciutat sense jueus. 

Un llampec d'incerta glòria

Fa tres anys que vaig llegir Incerta glòria per primera vegada. El fet d’haver-la descobert el dec a una recomanació de Joan Baptista Llinares que mai no podré agrair-li a bastament. La llegí amb fruïció, amb avidesa: hi descobrí un món complex, poderós, semblant al d’altres grans obres de la literatura universal –penso a la novel·la russa i en particular a Dostoievski– que apleguen alè èpic i penetració psicològica. La vaig devorar. Després he tornat a rellegir-la, sempre amb plaer renovat, sempre amb guany. 

Vaig atendre doncs expectant el moment de veure’n la versió que Agustí Villaronga acaba de filmar per a la gran pantalla. El repte era gairebé inabastable, puix a la grandària i complexitat de la trama s’hi afegeix un tarannà filosòfic amb prou feines traduïble a la narrativa fílmica. El director –junt amb Coral Cruz, també guionista– n’hi era conscient. I ha optat per una lectura que, al meu parer i malgrat tot el que hi deixa a banda, en fa una versió digna i fins i tot hi duu a terme un acte de justícia poètica. 


Amb Incerta glòria Joan Sales va escriure la novel·la de la seva vida. Soldat republicà durant la Guerra civil, exiliat a diversos països d’Amèrica central, autor llavors d’un poemari itinerant –Viatge d’un moribund–, en tornar a Barcelona va escriure’n una primera versió, més sintètica i dialogada, que anà enriquint al llarg de més d’una dècada. N’hi és el resultat una obra que a hores d’ara es publica com a dos volums, Incerta glòria i El vent de la nit. Sales dugué endavant en paral·lel una valuosa tasca com a traductor i editor; a ell es deu, per exemple, la traducció catalana d’Els germans Karamazov o la fundació d’allò que amb el pas del temps esdevindria El Club del Lector, mitjançant el qual van donar-se a conèixer al públic autors com ara Mercè Rodoreda. La vida d’en Sales ben mereix un film. Però això són figues d’altre paner. 

O pot ser no. La novel·la és el relat d’una desfeta i d’una esperança. Desfeta dels ideals de joventut, evaporats com la “incerta glòria d’un matí d’abril” –versos que manlleva de Shakespeare per a fer-ne un Leitmotiv– junt amb la innocència dels protagonistes. I nogensmenys, esperança de retrobar un lloc per a eixos ideals, purificats per mig d’una baixada als inferns: la que van viure en Lluís, la Trini, en Soleràs i en Cruells – sobretot en Cruells, que a l’infern de la guerra afegeix el de la seva pròpia crisi existencial, veritable fil conductor d’El vent de la nit. No s’entén una cosa sense l’altra, ni a la vida ni a la novel·la: és l’esperança a fer esglaiadora la desfeta dels ideals, és aquesta desfeta la que pot crear un espai no fictici per a una renascuda aspiració al bé. 

Villaronga sembla haver-se’n deturat a la vessant més fosca. Des de l’eficaç localització geogràfica i la reeixida fotografia en games d’ocre, verd i groc a la meritòria interpretació –admirable el quartet protagonista, amb dues dones (Núria Prims com a la Carlana i Bruna Cosí com a la Trini) que recamen els papers respectius amb interpretacions ajustades i àdhuc poderoses–, l’acurada posada en escena és al servei d’una història de passió que recolza els aspectes més dramàtics de la novel·la. El film esdevé una estremidora dissecció de l’ànima esquinçada i de l’instint de supervivència (“Matem-nos com bons germans”). Un instint representat de mode esgarrifosament paradigmàtic per la Carlana, la “dona aranya” la presència de la qual, sàviament reforçada pels guionistes, evita que la trama s’esfilagarsi dissolta en el virolat triangle afectiu dels altres protagonistes. 


Això però és una veritat a mitges. Per a mostrar-ne l’altra cara –l’esperança reguanyada fins i tot al bell mig de la incertesa i la fragilitat– calia donar veu al gran nàufrag, en Cruells. Llevar-lo de la nòmina de personatges constitueix una arriscada opció dels guionistes. És molt el que s’hi perd. Tanmateix incloure’l hauria esdevingut potser una missió impossible: primer en relació dialèctica amb en Soleràs i després en solitària enyorança, en Cruells encarna la vessant més filosòfica i la baixada als inferns que llega Incerta glòria amb El vent de la nit. Amb prou feines la narració cinematogràfica podria haver-se’n fet càrrec. El film queda doncs reduït a un dels fils argumentals, el de tarannà més afectiu, on es fa present el pes feixuc de la mala consciència. 

Però potser això sigui tan sols altra veritat a mitges. Malgrat l’escassa presència de la vessant més reflexiva d’en Soleràs, una cosa hi queda clara: la seva aspiració a una plenitud existencial que –ai– preveia fugissera com la llum que travessa un matí d’abril; eixe “llampec de glòria” que hauria de donar sentit a l’existència. La glòria que els seus coetanis cercaven al front de batalla i que havia de revelar-se’ls tan buida, tan vana. La que ell va perseguir debades.


Eixa glòria que al film –a diferència d’allò que succeeix a la novel·la– en Soleràs acaba per trobar. No desvetllaré res del final. Sí diré però que la llicència poètica amb què conclou el seu paper –una de les dues o tres de rellevants que es permeten els guionistes– constitueix una intel·ligent volta de femella al personatge que hi fa emergir quelcom de molt pregon i cabdal: s’hi duu a terme un acte de justícia poètica. I això fa d’aquesta Incerta glòria quelcom prou honest i sentit. 

Tot comptat i debatut, el film ofereix alhora una lectura imaginativa i una invitació a la lectura. Villaronga i el seu equip ens hi han prestat un servei preciós, tot proposant-nos de nou una història complexa: la nostra història com a país i com a nàufrags a una època d’incerteses. No és pas estrany que la novel·la hagi anant rebent una projecció internacional paral·lela a la seva traducció a les diverses llengües: i és que parla de nosaltres. També nosaltres hem d’enfonsar-nos en la desfeta, hem de baixar als inferns per a guanyar una esperança veritable. També la nostra és una història incerta que al bell mig de la fragilitat aspira al seu sentit i a la seva plenitud: al seu llampec de glòria.

__________
Article propi publicat al suplement cultural "Posdata" del diari Levante (02/09/2017, p. 6). En la imatge, una escena del film, amb Núria Prims en el paper de la Carlana. La nit del 28 de gener el film Incerta glòria, d'Agustí Villaronga, ha sigut el film que va rebre més guardons a la gala dels premis Gaudí concedits per l'Acadèmia del Cinema català.

Lealtades de fondo

Somos quienes nuestros amigos alientan. Los clásicos hicieron hincapié en la concepción del amigo como aquél que te ayuda a ser quien estás llamado a ser: el amigo equivale a un vademecum que te acompaña en ese despliegue de potencialidades. Así que guardar lealtad al amigo significa ser fiel a sí mismo.

Algunas de mis mejores amistades han quedado reflejadas en un hermoso volumen colectivo. Releer lo que han escrito supone, en cierto modo, encontrarme y hacer las paces conmigo mismo. La contraportada recoge cómo el volumen "constituye un fascinante ejercicio interdisciplinar en torno al ser humano. Los autores que en él intervienen —Eduardo Segura, César Casimiro, Jesús de la Llave, Higinio Marín, Juan Arana, Pascual F. Martínez Freire, Carlos Castrodeza (†) y Pedro Jesús Teruel— afrontan la pregunta antropológica desde perspectivas diversas: la filosofía, la psicología, la biología, la epistemología evolutiva o la neurofilosofía. Y lo hacen tomando como hilo conductor algunos títulos señeros de la historia de la cinematografía: El milagro de Anne Sullivan, Vidas contadas, The Road, Frankenstein, Johnny cogió su fusil, 2001 una odisea en el espacio o Inteligencia artificial. El resultado es un caleidoscopio en el que la narrativa fílmica sirve de vehículo para abordar la estructura del ser humano, su incardinación en la Naturaleza y su modo específico de estar en el mundo".

Leyendo las reflexiones contenidas en ese libro me doy cuenta de hasta qué punto yo soy ellos. En el reflejo de esas páginas descubro lo mejor de lo que estoy llamado a ser. Y me reconcilio conmigo mismo. Otras lealtades de fondo se han ido gestando durante mis primeros diez años en la docencia y la investigación universitarias: un bendito aniversario que en mí sólo puede suscitar agradecimiento.

(El libro al que me refiero se titula Cerebro, mente, cuerpo, persona. Antropología cinematográfica y ha sido publicado por CEU Ediciones. Todo lo anterior no es publicidad subliminal, sino abierta: hacer públicas las lealtades de fondo desvela el fundamento sobre el que se asienta la civilización. Mil gracias a los amigos.)

__________

Revisión de un artículo propio publicado en el diario Información, edición Elche / Baix Vinalopó (24/04/2013), p. 31. En la imagen: portada del volumen Cerebro, mente, cuerpo, persona. Antropología cinematográfica (CEU Ediciones, Madrid 2012).