Sobre la vaga del 24 d'octubre

Per hui ha sigut convocada una vaga general en l’àmbit educatiu del nostre país. Les polítiques de govern dels últims anys –des de les legislatures de Rodríguez Zapatero fins a l’actual de Rajoy Brey– s’han saldat amb una desigualtat social creixent i una bretxa cada vegada major entre les rendes altes i baixes; la inaudita proporció de treballadors que es troben en l’atur no fa més que agreujar-la. Entre les grans perdedores es troben l’educació i la ciència. Retallar encara la inversió pública pot redundar solament en perjuí dels estudiants i del cultiu de la investigació; així l’han considerat milers de científics i professors universitaris espanyols –entre els quals em trobe– que han firmat diversos manifestos.

La regulació de l’economia exclusivament per les lleis del mercat trenca la justícia social; i es que hi ha profundes necessitats humanes que no reben una resposta adequada des del mercat. La prioritat es troba al ser humà i a la seua realització personal. Considere doncs que la vaga de hui respon a una causa justa. I no obstant això dedique la jornada al treball. Heus ací les raons que em mouen a això.

La tasca educativa té característiques que la fan diversa d’altres treballs. En ella no es fabrica ferramentes ni tampoc no es ven productes. Pertany a eixe conjunt d’activitats que reverteixen directament en la cura de les persones. Succeeix el mateix en el cas de la sanitat o de l’assistència personal: es tracta de cuidar dels altres, i de fer-ho al llarg d’un procés –d’un camí– que requereix sol·licitud, posar-hi esment i un cert apartament del món. És per això que a la Universitat ens interessem pel món sense deixar que això que hi succeeix interrompi el que fem. Una miqueta d’això es reflecteix en l’antiga norma que encara hui impedeix a les forces d’ordre públic intervindre a la Universitat sense el permís del Rector. La Universitat, com a l’hospital, són llocs on es gesten realitats futures; cal respectar el seu temps.

Això no vull dir que res pugui pertorbar la tasca universitària. Poden donar-se circumstàncies d’autèntica excepció en las que continuar-la com si no passara res resultaria indigne. Pense per exemple en la gravíssima deriva que va dur al govern alemany en els anys trenta a una política bel·licista i xenòfoba que va desembocar en l’Holocaust i la segona Guerra mundial. En aquell moment històric van ser precisament els estudiants universitaris un dels bastions de la crítica interna contra el règim de Hitler.

La meua proposta és que fem una vaga que no duri un dia sinó tot l’any: és a dir, intensificant el nostre treball. Si volem fer un signe simbòlic, per què no fer-ho en sentit invers? La protesta es podria traduir en la convocatòria d’un dia lectiu extraordinari: per exemple, un dissabte. Treballant un dissabte –per descomptat, sense remuneració– no alteraríem el procés formatiu, sinó que mostraríem el nostre desacord fent precisament això que pot contribuir a regenerar la nostra societat: esforçant-nos per l’educació de les noves generacions.

És necessari que abordem seriosament i de debò la tasca que s’obri davant de nosaltres. Solament sobre eixa base –a partir de la reflexió assossegada i responsable– podrem millorar el futur. 

__________

En la imatge: fotografia de l'avinguda Blasco Ibáñez, amb el Rectorat de la Universitat de València a l'esquerra, presa el 06/09/2013.