jueves, 14 de noviembre de 2019

De fer i desfer muralles



“Para hacer esta muralla”, escriguí el poeta cubano Nicolás Guillén, “tráiganme todas las manos”. A Espanya, Ana Belén en féu un himne generacional quan importava tant unir-se al voltant de la democràcia reguanyada: “Al corazón del amigo, ¡abre la muralla!”, en canvi “al diente de la serpiente, ¡cierra la muralla!” Calia aixecar un mur davant tot esperit d’aïllament, davant la resistència a dialogar i la lluita fratricida. 

Fa ara trenta anys va caure un dels murs més vergonyosos que han existit. El 9 de novembre del 1989, milers de ciutadans de Berlín certificaren la fi de l’escissió que n’havia fet una ciutat esquinçada des del final de la Segona guerra mundial. Aquella fou una nit de por i joia, de petons i retrobaments, d’esperança. Anys després, arran de la meva Tesi sobre Immanuel Kant, vaig viure a Berlín. M’allotjava de lloguer a Prenzlauer Berg, a l’antiga ciutat comunista. Vaig trobar cambra a casa d’una vídua culta i jovial, dentista jubilada, amant de Beethoven. Es deia Renarda i havia viscut sempre a eixa zona. Entre les històries que va contar-me’n es troba el record del que succeí aquella nit. Quan la ràdio i la televisió anunciaren que s’enderrocava el mur, els fills de Renarda eixiren a descobrir el nou món. En tornar li varen assabentar, emocionats, que a l’altra banda del mur... continuava el mateix carrer!

No deixava de ser un descobriment. A l’altra banda hi havia també dels “nostres” que vivien, que eixien pel matí a treballar i que hi tornaven potser esgotats, derrotats o esperançats. Éssers com nosaltres. El que fan els murs és llevar-los de l’horitzó, fer-los esdevenir “allò altre”, diferents, enemics. Quan la idea que són diferents i enemics hi arrela, aleshores el mur queda legitimat. És per això que a dictadors i fanàtics els cal sembrar la llavor de l’odi: si ho fan bé, seran els ciutadans mateixos a demanar que s’hi construeixin murs. 


Per a aixecar una muralla cal doncs, primer de tot, sembrar el desconeixement mutu entre aquells que el mur està cridat a separar. Com que encara hi conviuen, s’ha de fer servir relats identitaris. En aquests, la diferència ve fornida per factors de raça, història o posicionament respecte dels greuges de què un grup se sent víctima. En la construcció del relat, qualsevol crítica de l’altre serà integrada com a nou greuge.

En segon lloc, cal projectar la muralla només a curt termini. No s’ha de mostrar-ne les escletxes, les conseqüències a mig o llarg termini per als que hi queden d’aquesta banda. Sols cal fixar-se al moment present, per al qual el mur sembla la solució perfecta, el tall net per tal d’allunyar-nos dels altres, eixos enemics.

Recórrer Europa, la nostra Europa de tants patiments i tantes ferides, ens persuadeix que és més el que ens uneix que el que ens separa. Així ho era ja en el temps en què Hipàtia d’Alexandria feia servir les nocions comuns d’Euclides per a visualitzar eixa radical germanor davant els seus deixebles, vinguts de racons distants d’un Imperi en declivi. Hem trigat a adonar-nos-en; són molts els que han vessat la sang en fronts i cunetes. La darrera pàgina dels nostres enfrontaments, que han marcat a sang i ferro el segle XX, ha tingut al centre la serp del nacionalisme: eixa serp a què caldria tancar la muralla. N’hi ha hagut revifaments periòdics d’aleshores ençà. Entre ells, la deriva violenta del nacionalisme català mereix especial atenció.

Hi ha reivindicacions de molts i moltes a Catalunya que mereixen just reconeixement. Penso a la qüestió, ja enquistada, de l’infra-finançament; al suport a la llengua, que –tot i superar de bon tros les realitats lingüístiques en països com ara Itàlia, França o Alemanya– mostra no ser tan eficaç com pogué semblar en altre temps; penso a l’encaix de les regions històriques en una realitat supranacional que no ha sigut debatuda amb seriositat. Es tracta de reivindicacions compartides amb molts i moltes al País Valencià. Les propostes federalistes plantejades per polítics i intel·lectuals –com ara Nicolás Sartorius des de l’Associació per una Espanya Federal– apunten en bona direcció, en la mesura en què busquen engiponar solucions que brollin de consensos on tots els implicats han de tenir veu. 

En canvi, l’estat d’opinió conreat per les darreres generacions de polítics nacionalistes ha desembocat en una esbalaïdora manca de seny. Han contribuït a aixecar un mur no per invisible menys feixuc. En la violència que ha esclatat als carrers i a les places de Barcelona emergeix un fenomen davant el qual no tenim dret a tancar els ulls: es tracta de l’odi a qui s’identifica com a enemic a batre. I tanmateix la història de Catalunya està amarada –per a allò roí i per a allò bo– de relacions múltiples i fraternals amb els veïns i les veïnes del carrer, d’eixe carrer que condueix cap a Aragó, cap a Madrid, cap a València. Són relacions institucionals, econòmiques, culturals, lingüístiques, familiars; sense elles no hauria sigut possible la Catalunya moderna. 


Al·ludir a eixa història comuna no resol les reivindicacions que esmentava abans, però sí palesa des d’on hem de parlar: des del reconeixement mutu i no des de la violència. Una violència que tampoc no respecta els propis catalans, com ara eixa majoria a Barcelona que no recolza la independència i que ha vist com institucions que es devien a tots han esdevingut sovint portaveus de part. Una hipotètica república independent, podrà tenir la capital a una ciutat que no li dóna suport majoritari? Com haurà de procedir des del punt de vista de les relacions internacionals o de la viabilitat financera? Què farà quan la cohesió dels nacionalistes, tan fràgil, o llur representativitat, tan fluctuant, es trenquin i s’afebleixin...? Els dies posteriors a la frustrada declaració unilateral han donat prova del grau d’improvisació i de la manca de previsió amb què es vol forçar el futur polític de gairebé set milions i mig de persones. 

Esglaia que alguns hagin volgut fer d’aprenents de bruixots sense saber ben bé on durà tot això. Molts d’ells segueixen enlluernats per una boirosa via unilateral, mai pactada amb la ciutadania. Hi ha ací una mena de ceguesa ideològica, de resistència al diàleg i a la negociació transversal i oberta, sovint difícil però necessària. A l’Estat espanyol, alguns partits continuen entestats a una política de mera oposició que no ajuda pas a reconstruir ponts.

Quant de temps i d’esforços balafiats! Són molts els desafiaments globals que requereixen el nostre treball: des de la gestió dels moviments migratoris i la lluita contra els nous feixismes a la crisi ecològica i el clamor del tercer món. Com ens cal retrobar els camins per a treballar i conviure en pau! Fer-ho demana esforços i cessions per part de tots. Reflexionar a nivell d’Estat sobre la via federalista pot constituir-hi una passa adient. Cal conrear el reconeixement de l’altre, del veí, del conciutadà. Cal seny. Deixar d’aixecar murs.

__________
Article propi publicat al diari Levante (09/11/2019, p. 3). En la imatge, que vaig prendre el 2 de novembre, detall d'una de les finestres gòtiques de la Llotja de València.

De hacer y deshacer murallas




“Para hacer esta muralla”, escribió el poeta cubano Nicolás Guillén, “tráiganme todas las manos”. En España, cuando tanto importaba unirse en torno a la reconquistada democracia, Ana Belén hizo de esos versos un himno generacional: “Al corazón del amigo, ¡abre la muralla!”, en cambio “al diente de la serpiente, ¡cierra la muralla!” Hacía falta levantar un muro frente a todo espíritu de aislamiento, ante la resistencia a dialogar y la lucha fratricida. 

Hace ahora treinta años cayó uno de los muros más vergonzosos que han existido. El 9 de noviembre de 1989, miles de ciudadanos de Berlín certificaron el final de la escisión que había hecho de aquella, desde el final de la Segunda guerra mundial, una ciudad desgarrada. Fue una noche de miedo y alegría, de besos y reencuentros, de esperanza. Años después, a raíz de mi Tesis sobre Immanuel Kant, viví en Berlín. Me alojaba de alquiler en Prenzlauer Berg, en la antigua ciudad comunista. Encontré habitación en casa de una viuda culta y jovial, dentista jubilada, amante de Beethoven. Se llamaba Renarda y había vivido siempre en esa zona. Entre las historias que me relató se halla el recuerdo de lo que sucedió aquella noche. Cuando la radio y la televisión anunciaron que se derruía el muro, los hijos de Renarda salieron a descubrir el nuevo mundo. Cuando volvieron le contaron, emocionados, que al otro lado del muro... ¡continuaba la misma calle!

No dejaba de ser un descubrimiento. Al otro lado había más de los "nuestros" que vivían, salían a trabajar por la mañana y volvían quizá agotados, derrotados o esperanzados. Gente como nosotros. Lo que hacen los muros es borrarlos del horizonte, convertirlos en "lo otro", en diferentes, enemigos. Cuando la idea de que son diferentes y enemigos echa raíces, entonces el muro queda legitimado. He aquí por qué a los dictadores y fanáticos les hace falta sembrar la semilla del odio: si lo hacen bien, serán los mismos ciudadanos quienes demanden levantar muros. 


Para hacer una muralla se necesita, primero de todo, sembrar el desconocimiento mutuo entre aquéllos que el muro está destinado a separar. Habida cuenta de que todavía conviven, se ha de emplear relatos identitarios. En estos, la diferencia viene servida por factores de raza, historia o posicionamiento respecto de los agravios de los que un grupo se siente víctima. En la construcción del relato, cualquier crítica del otro será integrada como nuevo agravio.

En segundo lugar, hay que proyectar la muralla sólo a corto plazo. No hay que mostrar sus rendijas, las consecuencias a medio o largo plazo para los que se quedan a este lado. Sólo hay que fijarse en el momento presente: y es que ahora el muro parece la solución perfecta, el corte neto para alejarnos de los otros, esos enemigos.

Recorrer Europa, esa Europa nuestra de tantos padecimientos y tantas heridas, nos convence de que es más lo que nos une que lo que nos separa. Ya era así cuando Hipatia de Alejandría empleaba las nociones comunes de Euclides en orden a visualizar esa radical hermandad ante sus discípulos, venidos de rincones distantes de un Imperio en declive. Hemos tardado en darnos cuenta; muchas personas han derramado su sangre en frentes y cunetas. La última página de nuestros enfrentamientos, que han marcado a sangre y fuego el siglo XX, ha tenido en el centro la serpiente del nacionalismo: esa serpiente a la que se debería cerrar la muralla. Desde entonces, ha revivido por momentos. Entre éstos, la deriva violenta del nacionalismo catalán merece especial atención.

Hay reivindicaciones de muchos y muchas en Cataluña que merecen justo reconocimiento. Pienso en la cuestión, ya enquistada, de la infrafinanciación; en el apoyo a la lengua, que –aun superando de lejos las realidades lingüísticas de países como Italia, Francia o Alemania– muestra no ser tan eficaz como en otros tiempos pudo parecer; pienso en el encaje de las regiones históricas en una realidad supranacional que no ha sido debatida seriamente. Se trata de reivindicaciones compartidas con muchos y muchas en el País Valenciano. Las propuestas federalistas planteadas por políticos e intelectuales –como Nicolás Sartorius desde la Asociación por una España Federal– apuntan en la dirección correcta en la medida en que buscan pergeñar soluciones que broten de consensos donde todos los implicados han de tener voz. 

En cambio, el estado de opinión cultivado por las últimas generaciones de políticos nacionalistas ha desembocado en una asombrosa falta de cordura. Han contribuido a levantar un muro no por invisible menos pesado. En la violencia desencadenada en las calles y plazas de Barcelona emerge un fenómeno ante el cual no tenemos derecho a cerrar los ojos: se trata del odio a quien se identifica como enemigo a batir. Y, sin embargo, la historia de Cataluña está impregnada –para lo bueno y para lo malo– de relaciones múltiples y fraternales con los vecinos y las vecinas de la calle, de esa calle que conduce hacia Aragón, hacia Madrid, hacia Valencia. Son relaciones institucionales, económicas, culturales, lingüísticas, familiares; sin ellas no hubiera sido posible la Cataluña moderna. 


Aludir a esa historia común no resuelve las reivindicaciones a las que me refería antes, pero sí muestra desde dónde debemos hablar: desde el reconocimiento mutuo y no desde la violencia. Una violencia que tampoco respeta a los propios catalanes: por ejemplo, a esa mayoría barcelonesa que no apoya la independencia y que ha visto cómo instituciones que se debían a todos se han convertido a menudo en portavoces de parte. Una hipotética república independiente, ¿podrá establecer su capital en una ciudad que no le presta su apoyo mayoritario? ¿Cómo se habrá de proceder desde el punto de vista de las relaciones internacionales o de la viabilidad financiera? ¿Qué hacer cuando la cohesión de los nacionalistas, tan frágil, o su representatividad, tan fluctuante, se rompa o se debilite...? Los días que siguieron a la frustrada declaración unilateral han dado prueba del grado de improvisación y de la falta de previsión con los que se quiere forzar el futuro político de casi siete millones y medio de personas. 

Asusta que algunos hayan querido hacer de aprendices de brujo sin saber bien a dónde llevará todo eso. Muchos de ellos siguen deslumbrados por una nebulosa vía unilateral, jamás pactada con la ciudadanía. Hay en ello una especie de ceguera ideológica, de resistencia al diálogo y a una negociación transversal y abierta a menudo difícil pero necesaria. En el Estado español, algunos partidos continúan empeñados en una política de mera oposición que no ayuda en absoluto a reconstruir puentes.

¡Cuánto tiempo y cuánto esfuerzo desperdiciados! Son muchos los desafíos globales que requieren nuestro trabajo: desde la gestión de los movimientos migratorios y la lucha contra los nuevos fascismos a la crisis ecológica y el clamor del tercer mundo. ¡Cómo necesitamos encontrar de nuevo los caminos para trabajar y convivir en paz! Hacerlo demanda esfuerzo y cesiones por parte de todos. Reflexionar a nivel de Estado sobre la vía federalista puede constituir un paso oportuno. Hay que cultivar el reconocimiento del otro, del vecino, del conciudadano. Hace falta cordura. Dejar de levantar muros.

__________
Traducción de un artículo propio publicado en el diario Levante (09/11/2019, p. 3). En la imagen, tomada el 2 de noviembre, detalle de una de las ventanas góticas de la Lonja de Valencia.