Jo em trobava a Itàlia. Hi acabava de cloure la primera redacció d’un llibre al voltant de dos hereus del mon grec antic: Hipàtia d’Alexandria i Sinesi de Cirene. A Hipàtia, les recreacions literàries i cinematogràfiques la retraten morint en plenitud de vida i bellesa, tot i que no fou així; en canvi, el seu deixeble Sinesi morí jove i fort, quan tenia encara tant per a donar.
Fou llavors que vaig parlar amb ell per primera vegada. Va ser una videotrucada breu i, per a mi, poc significativa. Jo em postulava a una plaça a la Universitat CEU Cardenal Herrera, en el seu campus d’Elx, i eixa conversa feia part del procés de selecció de candidat/a. Amb prou feines aquella imatge pixel·lada hauria pogut traslladar-me quelcom del que estàvem cridats a viure junts els anys propvinents.
Aquella Universitat i aquell campus esdevingueren ma casa des de setembre del 2011 i per tres anys. Ell era llavors el màxim responsable acadèmic del campus d’Elx. Ben aviat vaig adonar-me que no es tractava pas d’un mer gestor. Lluny d’ocupar-se sobretot de qüestions de viabilitat i funcionament –que també– li interessava el trellat de les coses, el sentit de la docència, de la recerca, de les relacions humanes; sense eixe trellat, allò primer tampoc no es dóna o esdevé poc eficaç. Així que compaginava el càrrec de vicerector amb la tasca docent i una recerca que mai li deixà: l’encreuament, a distància de segles, entre Aristòtil i Max Scheler sobre el rerefons de la cartografia axiològica.
La sensibilitat cap als valors, llurs projeccions en l’àmbit de l’existència i els matisos que cal fer servir per a entendre’ls a fons li importaven. Miqueta a miqueta vaig adonar-me que tot allò –la seva tasca institucional, el seu treball docent, la seva recerca, la vida familiar que jo albirava rere el que coneixia de primera mà– tenien la unitat pròpia d’allò que brolla de la vida. Que tot això era la seva vida.
En l’educació, docent i discent miren junts envers quelcom que va més enllà d’ells. Eixe horitzó abasta tota l’existència: no concerneix només continguts teòrics, que donen peu a l’erudició, ni destreses pràctiques, que capaciten en l’ordre d’allò pragmàtic. Tampoc no es tracta només d’una qüestió de simpatia, de proximitat emocional. Tot això hi és, sí, aixoplugat, però l’educació implica, per damunt de tot, el creixement espiritual. Amb allò “espiritual” s’entén ací la configuració de la subjectivitat no ja com a mera xarxa psíquica –de modes de percebre i sentir, d’expressar-se, d’interactuar amb el món– sinó com a centre autoconscient que es desplega en potencialitats tendencialment lliures, en contacte viu amb horitzons intel·lectuals i morals copsats en llur estructura essencial.
Per això l’educació no és tan sols un afer de l’intel·lecte, ni de les capacitats tècniques, ni de les emocions: és un afer espiritual. I per això la seva clau es troba en la implicació personal. En dita implicació, l’educador camina amb un pas d’avantatge –de donació–, la qual cosa es palesa amb més claredat quant més menut és l’educand. Per la seva banda, eixa predisposició al treball espiritual es tradueix en un requisit pregon i abastador: la vocació docent.
L’educació reeixirà si és duta endavant en el si d’un compromís guiat per la vocació. Allò millor dels models educatius més tradicionals o més innovadors només aconseguirà sortejar els seus Escil·la i Caribdis –el desinterès, la desafecció o la manca d’un aprenentatge significatiu, d’una banda; la feblesa conceptual, la hiperactivitat o la desorientació formativa, d’altra– si llurs propostes són dutes a terme des del grau de compromís que sols la vocació pot proporcionar i mantenir. És la vocació a crear el marc de confiança en què l’alumne pot donar espai al treball i pot donar-se. Doncs bé, eixe compromís té la seva arrel en l’amor actiu.
«L'essència del procés formatiu rau en un acte espiritual, en l’amor a l’altre, ja que, com he assenyalat, la Bildung [formació] exigeix un procés de descobriment de l’ordo amoris real i ideal de l’alumne, de qui és i de qui pot arribar a ser, de quina és la seva realitat i cap a on es projecta. Només des d’eixa condició prèvia es poden donar unes relacions pregones de simpatia (...). Com ben bé assenyalà Scheler, només la simpatia fundada en l’amor és sòlida.»
I per això mateix,
«l'educació, en el sentit pregon del terme, no és pas possible sense persones i sense amor, sense una imatge del projecte personal de l’alumne en l’esperit del mestre, sense una aposta per l’alumne, sense un compromís previ amb el destí de l’altre, sense un compromís amb la persona. Clar que l’educació escolar té aspectes tècnics, té àmbits específics de saber i estratègies pedagògiques més o menys encertades; tanmateix, tots aquests elements es fan fonedissos si no són presidits per un context formatiu, si no són presidits per l’educació de la persona i no del jo psíquic.»
Aquestes idees són les seves, i les d’una tradició arrelada a Scheler. Foren desplegades en el marc d’una conferència que precedí la projecció del film d’Arthur Penn The miracle worker, emocionant recreació del tracte entre la nena sordcega Helen Keller i la mestressa que li obrí la comprensió del món. Ço s’esdevingué al Centre de congressos “Ciutat d’Elx”, en el marc d’un cicle que organitzí al voltant d’un reguitzell de problemes antropològics i de llur tractament en el cine.
Vaig convidar-lo per a que s'acostés al film sobre Helen Keller i Anne Sullivan... i no podia pas imaginar-me que la temàtica faria tant per ell, fins al punt que la connectaria orgànicament amb els fils conductors del seu pensament. Eixa contribució donà peu a un brillant capítol de llibre, en un volum col·lectiu que aplegà filòsofs amics i perspectives engrescadores. D’ell provenen les cites reproduïdes adés.
Fa gairebé set anys que vaig traslladar-me al cap i casal, per a incorporar-me a la Universitat de València. La Universitat CEU Cardenal Herrera i els seus benvolguts habitants no han deixat però d’acompanyar-me. Vet ací que m’arriba la notícia del seu traspàs... i amb ella un allau de missatges, de condols mutus, que testimonien la perplexitat, el lloc que ell ocupava en els nostres cors i que ja no deixarà mai d’ocupar-hi, puix som part del seu destí.
Ets mort, César, quan tenies encara tant per a donar. A tu se t’apliquen les paraules amb què Homer va glossar a la Ilíada el traspàs d’Hèctor: «L’ànima volà dels membres i davallà a l’Orc, tot plorant la seva sort, puix deixava un cos vigorós i jove». Paraules en grec que traspuen dol i estima. Com t’haurien agradat eixos mots a tu, que t’estimaves tant la cultura grega i la seva llengua! I tanmateix, per què en parlo en passat...? Tu vius, César: jo crec que segueixis viu en les mans de Déu, que no deixa caure en el no-res les seves creatures; i vius en la guspira encesa en la nostra memòria.
__________
César Casimiro Elena va faltar el 20 de maig. Les cites traduïdes provenen de les pàgines 43 i 45-46 del seu capítol “El papel de la inserción lingüística en el proceso de construcción personal” al col·lectiu Cerebro, mente, cuerpo, persona. Antropología cinematográfica (CEU Ediciones, Madrid 2012, pp. 29-50). En la imatge, una escena del film d’Arthur Penn The miracle worker (1962), distribuït al nostre país com El miracle d’Anna Sullivan.
Me encontraba en Italia. Acababa de finalizar la primera redacción de un libro en torno a dos herederos del mundo griego antiguo: Hipatia de Alejandría y Sinesio de Cirene. A Hipatia, las recreaciones literarias y cinematográficas la retratan muriendo en plenitud de vida y hermosura, aunque no fue así; en cambio, su discípulo Sinesio murió joven y fuerte, cuando aún tenía tanto que dar.
Fue entonces cuando hablé con él por primera vez. Se trató de una videoconferencia breve y, para mí, poco significativa. Me postulaba a una plaza en la Universidad CEU Cardenal Herrera, en su campus de Elche; esa conversación formaba parte del proceso de selección de candidato/a. A duras penas esa imagen pixelada hubiera podido trasladarme algo de lo que estábamos llamados a vivir juntos los siguientes años.
Aquella Universidad y aquel campus se convirtieron en mi casa, por tres años, desde septiembre de 2011. Él era entonces el máximo responsable académico del campus de Elche. Bien pronto me di cuenta de que no se trataba, en absoluto, de un mero gestor. Lejos de ocuparse sobre todo de cuestiones de viabilidad y funcionamiento –que también–, se interesaba por el sentido de las cosas, de la docencia, de la investigación, de las relaciones humanas; sin ese sentido, tampoco se da la viabilidad o la eficacia. Así que compaginaba el cargo de vicerrector con la tarea docente y con una investigación que no le dejó nunca: el cruce, a distancia de siglos, entre Aristóteles y Max Scheler, sobre el trasfondo de la cartografía axiológica.
La sensibilidad hacia los valores, sus proyecciones en el ámbito de la existencia y los matices que se debe reconocer para entenderlos a fondo le importaban. Poco a poco me fui dando cuenta de que todo ello –su tarea institucional, su trabajo docente, su investigación, la vida familiar que yo barruntaba tras lo que conocía de primera mano– tenían la unidad propia de lo que brota de la vida. Que todo eso era su vida.
En la educación, docente y discente miran juntos hacia algo que va más allá de ellos. Ese horizonte abarca la existencia entera: no concierne ya sólo contenidos teóricos, que dan pie a la erudición, ni destrezas prácticas, que capacitan en el orden de lo pragmático. Tampoco se trata sólo de una cuestión de simpatía, de proximidad emocional. Todo ello se encuentra recogido, sí, en ella; pero la educación implica, por encima de todo, el crecimiento espiritual. Con “espiritual” se entiende aquí la configuración de la subjetividad no ya sólo como mera red psíquica –modos de percibir y sentir, de expresarse, de interactuar– sino como centro autoconsciente que se despliega en potencialidades tendencialmente libres, en contacto vivo con horizontes intelectuales y morales captados en su estructura esencial.
Por eso la educación no es sólo un asunto del intelecto, ni de capacidades técnicas, ni de emociones: es también un asunto espiritual. Y, por eso, su clave se halla en la implicación personal. En dicha implicación, el educador camina con un paso de ventaja –de donación–, cosa que se muestra con más claridad cuanto más pequeño es el educando. Por su parte, esa predisposición al trabajo espiritual se traduce en un requisito profundo y de largo alcance: la vocación docente.
La educación tendrá éxito si se lleva adelante en el seno de un compromiso guiado por la vocación. Lo mejor de los modelos educativos más tradicionales o más innovadores sólo conseguirá sortear sus Escila y Caribdis –el desinterés y la desafección o la falta de un aprendizaje significativo, por un lado; la debilidad conceptual, la hiperactividad o la desorientación formativa, por otro– si sus propuestas son llevadas a cabo desde ese grado de compromiso que sólo la vocación docente puede proporcionar y mantener. Es la vocación la que crea el marco de confianza en el que la persona puede dar espacio al trabajo y darse. Ese compromiso tiene su raíz en el amor activo.
«La esencia del proceso formativo descansa en un acto espiritual, en el amor al otro, ya que, como he señalado, la Bildung [formación] exige un proceso de descubrimiento del ordo amoris real e ideal del alumno, de quién es y de quién puede llegar a ser, de cuál es su realidad y a dónde se proyecta. Sólo desde esta condición previa se pueden dar unas profundas relaciones de simpatía (...). Como bien señaló Scheler, solo la simpatía fundada en el amor es sólida.»
Y, por eso mismo,
«no es posible la educación en el sentido profundo del término sin personas y sin amor, sin una imagen del proyecto personal del alumno en el espíritu del maestro, sin una apuesta por el alumno, sin un compromiso previo con el destino del otro, sin un compromiso con la persona. Por supuesto que la educación escolar tiene aspectos técnicos, tiene ámbitos específicos de saber y estrategias pedagógicas más o menos acertadas, pero todos estos elementos se desestructuran si no están presididos por un contexto formativo, si no están presididos por la educación de la persona y no del yo psíquico.»
Estas ideas son las suyas, y las de una tradición enraizada en Scheler. Fueron desplegadas en el marco de una conferencia que precedió a la proyección de la película de Arthur Penn El milagro de Ana Sullivan, emocionante recreación del trato entre la niña sorda y ciega Helen Keller y la maestra que le abrió la comprensión del mundo. Tuvo lugar en el Centro de congresos “Ciudad de Elche”, en el marco de un ciclo que organicé en torno a una serie de problemas antropológicos y a su tratamiento en el cine.
Le invité a ocuparse del film sobre Helen Keller y Anne Sullivan… y no podía imaginarme que la temática le iría tan bien, hasta el punto de que la conectaría orgánicamente con los hilos conductores de su pensamiento. Esa contribución dio pie a un magnífico capítulo de libro, publicado en un volumen colectivo que reunió a filósofos amigos y perspectivas estimulantes. De él proceden las citas que acabo de reproducir.
Hace casi siete años que me trasladé a la ciudad del Turia, para incorporarme a la Universidad de Valencia. La Universidad CEU Cardenal Herrera y sus queridos habitantes no han dejado de acompañarme. He aquí que me llega la noticia de su fallecimiento… y, con ella, un alud de mensajes, de pésames mutuos, que dan testimonio de la perplejidad, del lugar que él ocupaba en nuestros corazones y que ya no dejará nunca de ocupar porque somos parte de su destino.
Has muerto, César, cuando aún tenías tanto que dar. A ti se te aplican las palabras con las que Homero glosó, en la Ilíada, la muerte de Héctor: «El alma voló de los miembros y bajó al Orco, llorando su suerte, porque dejaba un cuerpo vigoroso y joven». Palabras en griego que rezuman dolor y aprecio. ¡Como te hubieran gustado a ti, que estimabas tanto la cultura griega y su lengua! Y, sin embargo, ¿por qué hablo en pasado…? Tú vives, César; yo creo que sigues vivo en las manos de Dios, que no deja caer en la nada a sus criaturas; y vives en la chispa encendida en nuestra memoria.
__________
César Casimiro Elena falleció el 20 de mayo. Las citas provienen de las páginas 43 y 45-46 de su capítulo “El papel de la inserción lingüística en el proceso de construcción personal” en el volumen Cerebro, mente, cuerpo, persona. Antropología cinematográfica (CEU Ediciones, Madrid 2012, pp. 29-50). En la imagen, una escena de la película de Arthur Penn The miracle worker (1962), distribuida en nuestro país como El milagro de Ana Sullivan.
