Jo em trobava a Itàlia. Hi acabava de cloure la primera redacció d’un llibre al voltant de dos hereus del mon grec antic: Hipàtia d’Alexandria i Sinesi de Cirene. A Hipàtia, les recreacions literàries i cinematogràfiques la retraten morint en plenitud de vida i bellesa, tot i que no fou així; en canvi, el seu deixeble Sinesi morí jove i fort, quan tenia encara tant per a donar.
Fou llavors que vaig parlar amb ell per primera vegada. Va ser una videotrucada breu i, per a mi, poc significativa. Jo em postulava a una plaça a la Universitat CEU Cardenal Herrera, en el seu campus d’Elx, i eixa conversa feia part del procés de selecció de candidat/a. Amb prou feines aquella imatge pixel·lada hauria pogut traslladar-me quelcom del que estàvem cridats a viure junts els anys propvinents.
Aquella Universitat i aquell campus esdevingueren ma casa des de setembre del 2011 i per tres anys. Ell era llavors el màxim responsable acadèmic del campus d’Elx. Ben aviat vaig adonar-me que no es tractava pas d’un mer gestor. Lluny d’ocupar-se sobretot de qüestions de viabilitat i funcionament –que també– li interessava el trellat de les coses, el sentit de la docència, de la recerca, de les relacions humanes; sense eixe trellat, allò primer tampoc no es dóna o esdevé poc eficaç. Així que compaginava el càrrec de vicerector amb la tasca docent i una recerca que mai li deixà: l’encreuament, a distància de segles, entre Aristòtil i Max Scheler sobre el rerefons de la cartografia axiològica.
La sensibilitat cap als valors, llurs projeccions en l’àmbit de l’existència i els matisos que cal fer servir per a entendre’ls a fons li importaven. Miqueta a miqueta vaig adonar-me que tot allò –la seva tasca institucional, el seu treball docent, la seva recerca, la vida familiar que jo albirava rere el que coneixia de primera mà– tenien la unitat pròpia d’allò que brolla de la vida. Que tot això era la seva vida.
En l’educació, docent i discent miren junts envers quelcom que va més enllà d’ells. Eixe horitzó abasta tota l’existència: no concerneix només continguts teòrics, que donen peu a l’erudició, ni destreses pràctiques, que capaciten en l’ordre d’allò pragmàtic. Tampoc no es tracta només d’una qüestió de simpatia, de proximitat emocional. Tot això hi és, sí, aixoplugat, però l’educació implica, per damunt de tot, el creixement espiritual. Amb allò “espiritual” s’entén ací la configuració de la subjectivitat no ja com a mera xarxa psíquica –de modes de percebre i sentir, d’expressar-se, d’interactuar amb el món– sinó com a centre autoconscient que es desplega en potencialitats tendencialment lliures, en contacte viu amb horitzons intel·lectuals i morals copsats en llur estructura essencial.
Per això l’educació no és tan sols un afer de l’intel·lecte, ni de les capacitats tècniques, ni de les emocions: és un afer espiritual. I per això la seva clau es troba en la implicació personal. En dita implicació, l’educador camina amb un pas d’avantatge –de donació–, la qual cosa es palesa amb més claredat quant més menut és l’educand. Per la seva banda, eixa predisposició al treball espiritual es tradueix en un requisit pregon i abastador: la vocació docent.
L’educació reeixirà si és duta endavant en el si d’un compromís guiat per la vocació. Allò millor dels models educatius més tradicionals o més innovadors només aconseguirà sortejar els seus Escil·la i Caribdis –el desinterès, la desafecció o la manca d’un aprenentatge significatiu, d’una banda; la feblesa conceptual, la hiperactivitat o la desorientació formativa, d’altra– si llurs propostes són dutes a terme des del grau de compromís que sols la vocació pot proporcionar i mantenir. És la vocació a crear el marc de confiança en què l’alumne pot donar espai al treball i pot donar-se. Doncs bé, eixe compromís té la seva arrel en l’amor actiu.
«L'essència del procés formatiu rau en un acte espiritual, en l’amor a l’altre, ja que, com he assenyalat, la Bildung [formació] exigeix un procés de descobriment de l’ordo amoris real i ideal de l’alumne, de qui és i de qui pot arribar a ser, de quina és la seva realitat i cap a on es projecta. Només des d’eixa condició prèvia es poden donar unes relacions pregones de simpatia (...). Com ben bé assenyalà Scheler, només la simpatia fundada en l’amor és sòlida.»
I per això mateix,
«l'educació, en el sentit pregon del terme, no és pas possible sense persones i sense amor, sense una imatge del projecte personal de l’alumne en l’esperit del mestre, sense una aposta per l’alumne, sense un compromís previ amb el destí de l’altre, sense un compromís amb la persona. Clar que l’educació escolar té aspectes tècnics, té àmbits específics de saber i estratègies pedagògiques més o menys encertades; tanmateix, tots aquests elements es fan fonedissos si no són presidits per un context formatiu, si no són presidits per l’educació de la persona i no del jo psíquic.»
Aquestes idees són les seves, i les d’una tradició arrelada a Scheler. Foren desplegades en el marc d’una conferència que precedí la projecció del film d’Arthur Penn The miracle worker, emocionant recreació del tracte entre la nena sordcega Helen Keller i la mestressa que li obrí la comprensió del món. Ço s’esdevingué al Centre de congressos “Ciutat d’Elx”, en el marc d’un cicle que organitzí al voltant d’un reguitzell de problemes antropològics i de llur tractament en el cine.
Vaig convidar-lo per a que s'acostés al film sobre Helen Keller i Anne Sullivan... i no podia pas imaginar-me que la temàtica faria tant per ell, fins al punt que la connectaria orgànicament amb els fils conductors del seu pensament. Eixa contribució donà peu a un brillant capítol de llibre, en un volum col·lectiu que aplegà filòsofs amics i perspectives engrescadores. D’ell provenen les cites reproduïdes adés.
Fa gairebé set anys que vaig traslladar-me al cap i casal, per a incorporar-me a la Universitat de València. La Universitat CEU Cardenal Herrera i els seus benvolguts habitants no han deixat però d’acompanyar-me. Vet ací que m’arriba la notícia del seu traspàs... i amb ella un allau de missatges, de condols mutus, que testimonien la perplexitat, el lloc que ell ocupava en els nostres cors i que ja no deixarà mai d’ocupar-hi, puix som part del seu destí.
Ets mort, César, quan tenies encara tant per a donar. A tu se t’apliquen les paraules amb què Homer va glossar a la Ilíada el traspàs d’Hèctor: «L’ànima volà dels membres i davallà a l’Orc, tot plorant la seva sort, puix deixava un cos vigorós i jove». Paraules en grec que traspuen dol i estima. Com t’haurien agradat eixos mots a tu, que t’estimaves tant la cultura grega i la seva llengua! I tanmateix, per què en parlo en passat...? Tu vius, César: jo crec que segueixis viu en les mans de Déu, que no deixa caure en el no-res les seves creatures; i vius en la guspira encesa en la nostra memòria.
__________
César Casimiro Elena va faltar el 20 de maig. Les cites traduïdes provenen de les pàgines 43 i 45-46 del seu capítol “El papel de la inserción lingüística en el proceso de construcción personal” al col·lectiu Cerebro, mente, cuerpo, persona. Antropología cinematográfica (CEU Ediciones, Madrid 2012, pp. 29-50). En la imatge, una escena del film d’Arthur Penn The miracle worker (1962), distribuït al nostre país com El miracle d’Anna Sullivan.
No hay comentarios:
Publicar un comentario