Hi ha ocasions en les quals, ho
sentim ben bé, no hem de passar al costat de la bellesa sense fer-ho notar. No donar-ne
cap notícia seria una mena d’arrogància, de desdeny envers allò que ens ha
sigut donat sense cap mèrit. El darrer 15 d’octubre va tindre lloc al Palau de
la Música el concert d’obertura de l’any acadèmic. L’orquestra filharmònica de
la Universitat de València, dirigida per Hilari Garcia Gázquez, va interpretar
un repertori exquisidament triat al voltant d’una idea: la variació. En un
petit assaig que acompanyava el programa i recolzant-se en cites de Schönberg i
Schopenhauer, Hilari Garcia va referir-se a la variació –mutatis mutandis– com a el mode de repetició, mai igual a si
mateixa, que constituïx el teixit tant de la música com de l'existència. Al
voltant d’aquest fil conductor es van executar una sèrie de peces, des de
l’estrena d’una obra del jove compositor valencià José M. Fayos a la Guia d’orquestra per a joves de Benjamin
Britten i la quarta Simfonia de Johannes Brahms.
És l’orquestra filharmònica de la UV una formació
composta per 80 joves, la major part estudiants, que es reunixen dues
vegades a la setmana per a assajar. I quin meravellós exemple ens donen! Una
orquestra és un calidoscopi de diversitat que es reflectix no tan sols en les
diferències fisiognòmiques sinó també i sobretot en la materialitat
dels instruments i en els registres sonors. No és fàcil posar-se d’acord en la
vida. Aquests joves ens permeten assistir a un experiment –mai igual a si
mateix, sempre renovat en cada concert– de concòrdia en la diversitat. Gràcies
al seu esforç, a la seua disciplina i entrega emergix una unitat que no és
homogènia sinó plural, una harmonia que no és plana sinó rica i
enriquidora.
Aquest assumpte –la unitat en la pluralitat que esdevé
visible en un concert– té multitud de projeccions existencials. Potser la més
cridanera en aquests dies siga la política. ¡Com es serviria comptar amb
polítics que en lloc de fer insistència sobre allò que ens dividix saberen
emprar-ne les potencialitats per a construir una realitat plural i alhora
convergent, més forta gràcies a les diferències! La problemàtica del separatisme
català, i de la seua (absència de) resposta institucional estatal, té molt a
veure amb aquesta manca d’imaginació per a ajuntar i construir. Però
d’això vull ocupar-me’n en un proper article. Hui els meus pensaments tornen a la
Universitat, a allò que a la Universitat es fa i que n’hi és el motiu de
l’existència.
Sovint desitge que la nostra activitat docent i
investigadora s’assemble al tipus de treball que es fa a una orquestra. És clar
que l’aprenentatge i sobretot la recerca té una dimensió individual; més encara, és en la solitud de la reflexió, del treball
intel·lectual ben conduït en primera persona, dels temps en diàleg amb si
mateix i amb els resultats de la recerca realitzada pels altres que s’aconseguix
una part considerable, sinó la més fructífera, de la pròpia inspiració i
creativitat. Sense aquesta solitud fecunda, la curiositat
intel·lectual esdevé tafaneria i el coneixement profund es canvia per un xarrar
superficial que, com deia Heidegger, no és més que un viure acríticament
instal·lats en un impersonal “es fa”, “es pensa”, “es diu”... Ara bé, no és
menys cert que perquè el diàleg siga enriquidor cal comptar amb un interlocutor
crític, capaç d’obrir-hi perspectives noves i encoratjadores. Cadascú de
nosaltres duu una sèrie de dons per al món. Cadascú pot contribuir al drama de
l'existència –Whitman dixit– amb un
vers de la seua collita. Per això l’actitud d’aquell que vull arribar a saber quelcom
és l’obertura d’esperit.
La Universitat –una Universitat que no siga mera anella
dels engranatges de producció neocapitalista– és el lloc per excel·lència
d’aquesta obertura d’esperit. Però per a que puga desenvolupar eficaçment aquesta
seua tasca cal treballar en eixa mena d’unitat no uniforme, de diversitat no
centrífuga que es fa visible en una bona orquestra. Aleshores esdevé –parafrasejant
l’expressió musical– una Universitat ben temprada, capaç de produir concòrdia
en la diferència; una concòrdia que no és impostura perquè no tan sols respecta
la pluralitat sinó que en fa la clau de la pròpia força.
La fortuna va voler que durant el concert al Palau estiguera
assegut al costat de l’autor de l’obra que va ser estrenada (Sull’ombra di un ricercare). És la seua
una exigent recreació del ricercare renaixentista
i doncs una mena de variació recolzada en l’estratègia del contrapunt.
Variacions i retorns a un passat que ja no és el mateix perquè és viscut a la
llum del present: Purcell rellegit per Britten, Bach revisitat per Brahms. “Oh,
si jo sabera el camí de tornada!”: és la vella cançó alemanya, gràvida d’enyorances,
que Brahms va fer servir pel primer moviment de la seua
Simfonia núm. 4. Camins de tornada que ens reporten un passat que fa llum sobre
el present i ens ajuda a crear el futur.
La Universitat es l’encreuament d’aquests camins,
l’escenari d’un diàleg que cada vegada ha d’esdevindre més plural i enriquidor.
Les corrents de renovació pedagògica, amb les quals no poques persones hi estan
compromeses, apunten a aquest espai d’intercanvi –veritable comunitat
d’aprenentatge– com a mig per a actualitzar una institució la qual força es
troba en la seua capacitat de preservar el millor de si mateixa mitjançant el
canvi. Així ho ha fet en el passat; així hem de fer-ho en el present.
La música i la Universitat compartixen un esperit
que en aquesta vetllada ha esdevingut gojosament palpable. És l’esperit de la joventut sempre renovada en la recerca humana del saber. Gaudeamus igitur.
__________
En la imatge: detall del jardí de la Facultat de Filosofia i Ciències de l'Educació de la Universitat de València (fotografia pròpia).
No hay comentarios:
Publicar un comentario