Que els grans pensadors i les grans pensadores siguin encara actuals no s’ha de demostrar: senzillament, es mostra. Les inquietuds del nostre temps ens hi fan retornar; reflecteixen condicions d’existència sobre les quals han reflexionat amb cura. Sovint ens adonem que tenen molt per a dir-nos; llavors els sentim com a germans i germanes nostres.
Una sensació
semblant l’he experimentada arran de les discussions al voltant de la nova llei
laboral en Àustria. Fa setmanes que visc a la bella capital del Danubi,
escenari de significatives pàgines de la història recent de les idees i de
l’art: des de Sigmund Freud i Edmund Husserl al Cercle de Viena, des d’Otto
Wagner i Stefan Zweig a Gustav Klimt, des de Wolfang Amadé Mozart, Franz
Schubert i els Strauss a Anton Bruckner, Gustav Mahler o Arnold Schönberg. Per
a mi, que tinc la sort d’ocupar-me d’eixe tram fascinant de l’itinerari
intel·lectual europeu, és un goig ésser-hi. A poder dur-hi endavant una estada
d’investigació ha contribuït el suport de la Generalitat Valenciana, que manté
un generós programa d’ajut a la recerca.
Doncs bé, el
5 de juliol va produir-se un esdeveniment polític que m’ha cridat fortament
l’atenció.
L’actual formació
en el poder, el Partit Popular Austríac (Österreichische Volkspartei, ÖVP), havia
plantejat una proposta de llei sobre la durada de la jornada laboral. Fins ara,
dita jornada hi tenia un límit legal entre vuit i nou hores (40 setmanals); els
desplaçaments d’eixe límit eren fruit de convenis col·lectius, com els
existents a branques com ara la sanitària. Doncs bé, amb el suport dels partits
pròxims FPÖ i NEOS, el govern ha aconseguit pujar-ne el límit a dotze diàries
(60 setmanals).
Als debats
que he seguit pels mitjans de comunicació, el canvi es defensava així: es
tracta de donar més llibertat als treballadors, de manera que puguin aplegar
hores laborals en jornades més llargues i dedicar les altres –les que han
quedat alliberades– a allò que vulguin, des de l’oci a la conciliació familiar.
En aquest context, la ministra d’Assumptes Socials, Beate Hartinger-Klein, s’ha
remès a Marx: «La llibertat és un luxe que no tothom pot permetre’s», ha citat,
per a afirmar tot seguit que “amb la present flexibilització laboral, aquesta
llibertat és possible, a partir de l’1 de setembre, per a cada home i per a
cada dona”.
La cita però
no pertany a Karl Marx. Prové del canceller alemany Otto von Bismarck; així ho
ha posat de relleu Kurt Palm (Der
Standard, 14-15/07, p. 42). Ara bé: tot comptat i debatut, no crec que l’esmentada
equivocació sigui sols una errada que desqualifica; és més aviat un lapsus que traeix. I un de ben
interessant!
En diversos passatges,
Marx propugnà la restricció de l’horari laboral; recolzà així un moviment
social que miqueta a miqueta aniria aconseguint la jornada de vuit hores a
diversos Estats – un dels primers, l’any 1919, Espanya. Pel que fa a Marx, en subratllaria
dues argumentacions, arrelades respectivament als Manuscrits de París i a La
sagrada família. La primera és que la jornada sense límits contribueix a allò
que Marx anomenà “alienació” (Entfremdung)
per mitjà del treball, un fenomen arran del qual el treballador s’enfonsa en
una activitat que li embruteix, que li allunya dels seus companys i de la
natura mateixa, puix esdevé pura lluita per la supervivència. La segona
argumentació té a veure amb l’horitzó d’una existència digna: i és que del
temps lliure depèn la possibilitat d’una formació pròpiament humana. La
ministra no podia errar més el tret.
Que no es
tracta d’una ximple errada sinó d’un lapsus
té a veure amb el concepte de llibertat subjacent. Llibertat entesa com a mera
capacitat de triar: és bo tenir més opcions, doncs augmentem el marge d’hores
de treball. És clar que l’equip que ha decidit ço no ha tingut –o no ha volgut
tenir– en compte els desequilibris que una tal llei pot introduir: la
possibilitat d’acumular treball en les persones ja ocupades, tot induint una
mena de “selecció natural” que erosioni la cohesió social. N’hi ha més però. Aquesta
mentalitat obri la porta a que qui vulgui s’imposi jornades maratonianes amb objectius
igualment triats – per exemple, assolir un nivell superior de consum. En aquest
sentit, la nova llei afavoriria la llibertat per a tothom.
Vet ací un
indici de com el neocapitalisme s’infiltra en els modes d’auto-comprensió del
subjecte contemporani: fins al punt de posar al seu servei la mateixa
determinació personal. És el propi individu el que es posa al servei del
treball; és ell qui incorpora l’auto-explotació com a comando del seu súper-jo:
una inflexible regla interior, volguda i precisament per això més temible. Va
ser l’advertència de Herbert Marcuse a L’home
unidimensional o, en anys més recents, la de Byung-Chul Han a La societat del cansament.
El subjecte
contemporani fa seves les exigències de creixement del capitalisme, les accepta
de grat, hi col·labora gustós. N’hi brolla una societat polaritzada, on les
forces productives recorren a la farmacopea per a conviure amb els devastadors
efectes psíquics de l’auto-explotació; i on altres, enverinats per la subtil
propaganda del sistema, nodreixen el desig d’assolir el nivell de gaudi de bens
i servicis que eixa auto-explotació garanteix.
Que la
ministra d’Assumptes socials del govern austríac hagi parlat de llibertat en
aquest marc no deixa de ser revelador. Hi ha dits que porten més enllà de si
mateixos. Ja se n’adonà un il·lustre vienès d’adopció: fou al seu gabinet,
situat no lluny de l’avinguda –la Ringstraße– on s’alça el bell Parlament en
estil neoàtic. Freud escrigué allí el tractat, Psicopatologia de la vida quotidiana, on s’ocupà de l’origen i el
sentit de les errades lingüístiques que revelen continguts inconscients.
Big Brother is watching you. El gran germà et vigila: allò
esgarrifós és que no hi és fora, sinó dins. Du endavant el control més
esglaiador: la vigilància exercida pels diners dels que la llibertat es fa
serva. Tal i com adverteix Alfred Hitchcock, tot citant en William Shakespeare en
encetar el seu film més freudià: «La culpa no es troba a les nostres estrelles,
sinó en nosaltres mateixos».
__________
Article propi publicat al diari Levante (20/07/2018, p. 3). En la fotografia, que vaig prendre el 24 de juliol, l'estàtua que presideix la plaça del Parlament austríac. Esculpida segons dissenys de Theophil von Hansen, hi va ser col·locada entre el 1898 i el 1902. Representa a Pal·las Atenea: en la mitologia grega, deessa de la saviesa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario