Una cançó d’Ana Belén recreava el poder
salvífic i destructiu alhora de l’aigua: «Aguas que mueven molinos / son las mismas aguas que
pueden matar» (Planeta agua, del disc Ana en Río).
Està en l’ordre de les coses que sovint ens mostren eixos dos vessants. Una de
les moltes realitats d’eixa mena són els vots que es depositen en les urnes
electorals: amb ells es pot promoure la vida; amb ells es pot infligir la mort.
El 20 de gener d’enguany, Donald Trump prengué
possessió del càrrec de president dels Estats Units per segona vegada. L’havia
votat el 49,80% de l’electorat. Es tractà d’una majoria ajustada: el 48,32%
donà suport a la candidata demòcrata, Kamala Harris. Això, sobre una
participació global del 64,1%: més d’un terç de la població censada no acudí a
votar. Trump tornà al poder amb rancúnia no vetllada contra aquells que entrebancaren
la seua primera legislatura, la que a aquestes mateixes pàgines vaig relacionar
amb un esbojarrat aprenentatge (“Donald Trump, aprenent de bruixot”, Levante-EMV, 16/01/2021). Aquesta segona
legislatura està duent-se a terme sense pietat cap a propis i estranys, amb el
deliberat propòsit de bandejar qualsevol espai crític de resistència, des de la
judicatura fins a la Universitat (veure “Trump i Mazón, contra el coneixement”, Levante-EMV, 30/06/2025).
Tanmateix, la càrrega mortífera dels vots que
li han dut al poder s’està palesant ara. Amb l’encàrrec de dur a terme una
retallada financera en les institucions de l’Estat, Elon Musk encetà el procés
de desmantellament de diversos serveis; entre ells, l’Agència Estatunidenca per
al Desenvolupament Internacional (en les sigles en anglès, USAID). La major
part dels programes de la USAID han sigut tancats per exhauriment dels fondos a
l’abast. Segons una recerca de The New York Times duta a terme amb
funcionaris de l’agència que mantenen l’anonimat, sols els projectes en marxa
més urgents haurien sigut represos; i açò, a instàncies del secretari d’Estat,
Marco Rubio. Musk abandonà la seua tasca el 30 de maig; el dany però ja era
fet. Tot plegat, llavors seguien actius només 891 programes dels 6.256 que hi
havia el gener (“What remains of U.S.A.I.D.?”, The New York Times, 22/06/2025).
La revista científica The Lancet ha
publicat una estimació de les conseqüències d’eixe desmantellament (“Evaluating the impact of two decades of USAID interventions and projecting the effects ofdefunding [...]”, 30/06/2025). Eren molts els projectes que s’hi
finançaven: d’ajut a la infància, de suport sanitari, de seguretat alimentària,
d’acollida als refugiats... L’estudi, signat per investigadores i investigadors
d’Espanya, Estats Units, Brasil i Moçambic, projecta un escenari esborronador.
Si no es reverteix la deriva, d’ací al 2030 podrien morir al voltant de catorze
milions de persones en els països en vies de desenvolupament; d’elles, entre
quatre i cinc milions podrien ser nenes i nens menors de cinc anys.
Vet ací perquè la cimera de Nacions Unides
celebrada a Sevilla resulta transcendental. Cal trobar vies comunes per a
socórrer milions d’éssers humans que pateixen mals extrems. Es tracta de
pal·liar el deliri a què ha donat peu un allau de vots que, com en cascada, han
reviscolat un dels pitjors malsons del segle. Trump i els seus macips de
bruixot han desfermat forces gràvides de barbàrie: vots que poden matar.
__________
Article propi publicat al diari Levante (09/07/2025, p. 3). En la imatge, "Invasió" (2008), fotomuntatge de Martha Rosler de la sèrie Casa bonica: portant la guerra a la llar (Institut Valencià d'Art Modern). 
