L'escàndol de la pobresa i l'eixida hegeliana

El meu benvolgut Higinio Marín ha publicat recentment un article a aquestes pàgines: «El miedo obliga» (Levante-EMV, 07/09/2025). Ras i curt, i en les meues paraules, la seua tesi és que allò que no va assolir l’ètica ho aconseguirà la por: el primer món no posarà remei a l’escàndol de la pobresa per convenciment moral, sinó per a que no el fagociten les masses empobrides. Amb ‘pobresa’ em referisc ací no només a la fam i la manca de bens essencials per a la subsistència biològica; també a la misèria cultural i al desposseïment de drets. La tesi de Marín concerneix, entre altres, el fenomen migratori: serà per por a l’immigrant que els països benestants s’adonaran de debò que cal promoure el teixit polític i econòmic dels territoris d’eixida dels emigrants. Doncs «ante la inmigración no hay solución perdurable que no sea tambien una solución para todos: acabar con la pobreza que la causa».

           Es tracta d’una idea arrelada al pensament modern. Jo diria que en el rerefons n’hi ha almenys dos fils. Fou Immanuel Kant a assenyalar com fins i tot el vessant més fosc de la condició humana –no ja pa d’àngel, sinó fusta retorçuda– contribueix al progrés de la història. Ho fa per una astúcia de la raó entrellaçada amb la cerca de la pròpia subsistència: la supervivència de l’individu sols ve garantida si hom es troba a l’abric de l’hostilitat. Ací s’albira el paper de la por hobbessiana esmentada per Marín. Eixe fil ve radicalitzat en l’epopeia hegeliana de la història. Per a Georg W. F. Hegel, el moviment històric implica negació, contraposició, conflicte; és d’eixe engranatge dramàtic que emergeix una superació real i efectiva. La història no s’esdevé linealment sinó dialècticament.

           L’argument exposat per Marín sembla connectar amb ambdós fils. Faria part de la narrativa històrica, almenys ací i ara, que allò que la conscienciació moral no ha pogut assolir –doncs combatre l’escàndol de la pobresa a la seua arrel– vinga promogut per la por a l’immigrant.

           I, tanmateix, crec que eixa connexió és sols una semblança.

           Per a Kant, només hi ha progrés humà si l’acció brolla d’una intenció pròpiament ètica. Ara bé, posar remei a la misèria per conveniència no ve mogut per una tal intenció. Es podria objectar –i tinc raons per a creure que Marín no ho faria– que allò que interessa ara és la dialèctica històrica i no pas el seu tarannà moral. Nogensmenys, jo diria que eixe moviment narratiu –la promoció del tercer món arran de la por a l’immigrant– encobreix una dialèctica inoperant. El motiu és que no prové d’un fer-se càrrec d’allò real, d’un reconeixement de l’altre: és pura auto-referencialitat, aparença sense avanç real, onanisme trumpià. Es mou en la mera superfície. Per això, quan es diu: «Puede ser que la historia nos conduzca hacia donde no habríamos ido por nosotros mismos», em sembla que eixe «hacia donde» no assenyala un lloc de superació i progrés, sinó un mer trànsit cap a una involució: un miratge.

          La veritable dialèctica comporta fer-se càrrec d’allò altre, digerir-lo en la consciència històrica. La crisi migratòria és filla de la radicalització del marc neocapitalista i dels seus vicis estructurals. El capitalisme salvatge s’arrela a la dinàmica d’acumulació de bens i poder, a l’explotació de l’ésser humà i de la natura; per açò s’oposa a la vida, n’ofega la pluralitat i n’exhaureix les capacitats. Superar l’oposició entre vida i capitalisme extractiu vol dir anar cap a una cultura del reconeixement, de la mútua pertinença, la qual només es pot arrelar a la consciència que l’altre és un altre jo. Vol dir lluitar contra l’alienació, passar del jo al nosaltres. Sense eixa consciència de co-humanitat no hi ha veritable dialèctica ni progrés durador: a penes ha passat la por, cauen les màscares i es torna a allò previ.

          Tanmateix, altra manera de viure és possible. La història cobeja eixe cor dialèctic, mogut pel reconeixement de l’altre. Aquest bateja més fort: i és que el mou la sang de la humanitat sencera, sense exclusions de cap mena. El propi Marín l’ha posat en relleu a altres llocs. La condició humana té una arrel més pregona que la por.
 

Article propi publicat al diari Levante (23/09/2025, p. 4). En la imatge, fotomuntatge de Josep Renau conservat a l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM).