La meua immersió en la gran literatura en català m'ha dut a una obra que de segur m'ha d'acompanyar ja sempre. En Incerta glòria, única novel·la de Joan Sales, es descobreixen resonàncies de Dostoievski o Kierkegaard —tan del meu gust!— que reverberen al llarg d'un extens monòleg; perquè monòlegs són les narracions dels protagonistes que ens parlen, tres joves catalans sorpresos per la guerra del 36 a Barcelona, les existències dels quals queden lligades per sempre als anys que van viure el somni d'una glòria (la del coratge, la innocència i l'heroisme) mai assolida i mai oblidada.
La uncertain glory of an april day del vers de Shakespeare serveix a Sales per a desenvolupar amb esment un fresc de vàlua literària i històrica. Vaig començar a llegir el llibre a València; n'he conclòs la lectura a les muntanyes del nord d'Andalusia. Llegint-hi he recordat la història del meu avi per part materna, al poble almeriens d'Albox: essent d'idees republicanes, un cop acabada la guerra fou denunciat anònimament i ficat al calabós; reconeguda la impostura del denunciant, van oferir-li l'oportunitat de conèixer-ne la identitat, cosa que ell va refusar. He recordat el germà del meu avi patern, seminarista a Almeria, mort en el transcurs del bombardejament de la ciutat per part del bàndol revoltat. Víctimes d'un costat i l'altre, foscor esglaiadora de la guerra!
I com és de veritable, de propera i a la vegada universal la història d'en Lluís i de la Trini, d'en Soleràs i d'en Cruells! La darrera part, El vent de la nit, és un afegit de la cinquena edició protagonitzat per un dels personatges en les darreries de la seua vida, trenta anys després de la fi de la guerra però envellit de molts més per la decepció. Com és d'entranyablement estremidor i humà aquest mossèn, que va combatre al front amb els rojos per a trobar-se finalment en terra de ningú!
¿Quantes vegades no haurem sentit al llarg dels segles que el "jour de gloire" era pròxim, que ja havia arribat i sempre sempre sempre ha resultat una matança bruta?
És el somni de la terra promesa i mai assolida, al què tanmateix no es pot renunciar sense perdre quelcom de decisiu. El cristianisme d'en Cruells és tan poc de convicció ideològica i tant de fe evangèlica —com a el pare Gallifa de la seua joventut, que ens fa albirar de llunyà l'estarec Zòsima del Germans Karamàzov—, és tan del Jesús vençut i amagat, que reeix a aproperar-nos una fe comunicada com ho fa una llum, d'home a home, de nàufrag a nàufrag. Esgarria la narració de la seua pèrdua existencial i el seu retrobament, estranger en aquest món que, a diferència d'aquell altre estranger —el Mersault de Camus—, tria estar-se'n al costat de les víctimes i no pas esdevindre llur botxí.
La Veritat és amor i en això la coneixereu sempre; no vulgueu res amb l'odi, que és el pare de la Mentida. Estimeu la pàtria i estimeu la llibertat, estimeu-les amb tot el cor i amb tota l'ànima; però us enganya tot aquell que us diu que per servir-les heu de recòrrer a l'odi. L'amor és la claror que ens ve de dalt; aquest món no seria més que un mal somni sense aquesta claror.
És una fe de la qual brolla esperança, font d'una glòria arrelada més enllà de totes les vanaglòries del món. Com no hauria d'acompanayar-me ja sempre aquesta història?
__________
Incerta glòria eixí l'any 1956 amb talls de la censura franquista; la versió definitiva, que arreplega i completa la reeixida edició francesa, és de 1970. Els fragments reproduïts es troben a les p. 255 i 347 (Edicions 62/La Caixa, Barcelona 1982). Imatge: "Milicianes el 1936", de la fotògrafa Gerda Taro (font: Wikipedia).
No hay comentarios:
Publicar un comentario