Al l’Institut Valencià d’Art Modern s’exposen valuosos fotomuntatges de l’artista estatunidenca Martha Rosler. Un dels més cridaners pertany a la sèrie Casa bonica: portant la guerra a la llar. Es titula La cortina grisa [he il·lustrat amb ell l'entrada prèvia]. Representa una jove sofisticadament vestida –al mode d’una estrela clàssica de Hollywood– que amb un gran somriure descorre una cortina: darrere es pot veure una filera de soldats, foc, destrucció; a un racó, una dona esparracada i ferida plora en genolls. Els detalls ens permeten pressentir la tragèdia. L’escena commou, fa feredat. Quantes vegades el nostre món enlluernador amaga el patiment dels darrers, dels oblidats.
Eurovisió s’ha convertit en un dels esdeveniments musicals globals més engrescadors. Tot contribueix a fer-ne un gran espectacle: la connexió en directe de desenes de països, l’agosarament tècnic de les posades en escena, la cerimònia de les votacions... M’encanta la desfilada de llengües, de registres culturals, en una competició incruenta i festiva que ha substituït les guerres cícliques a la nostra vella Europa. M’emociona des del principi, quan sona la meravellosa sintonia basada en el Te Deum de Marc-Antoine Charpentier.
Des de la seua primera edició, el 1956, el festival s’ha consolidat com a espai de concòrdia i promoció de la tolerància. Del 2022 ençà, la seua organitzadora, la Unió Europea de Radiodifusió (UER), hi veta la participació de Rússia amb un argument: front la invasió d’Ucraïna per part del govern de Vladímir Putin, la televisió estatal russa ha esdevingut eina de propaganda i s’ha coartat el periodisme lliure. Cada any, l’absència de Rússia ens recorda que no estem d’acord amb l'horror de mort i patiment desfermada pel seu deliri imperialista. No és molt, però constitueix un gest simbòlic gràvid de dignitat.
Arran d’un miserable atac terrorista de l’organització pro-palestina Hamàs a Israel, el 2023, el govern de Benjamin Netanjahu encetà una desproporcionada ofensiva a Gaza ja esdevinguda catàstrofe humanitària. Es tracta d’anihilar una població sencera i deportar-ne els sobrevivents; no resulta foraviat parlar de neteja ètnica i genocidi. Front el cinisme de Donald Trump –que ha recolzat el projecte de deportació– i davant la tova reacció de molts països, està sent el govern d’Espanya, en el deixant de la Cort Penal internacional, a encapçalar la reclamació de justícia per a Palestina. Ço ens honra com a país.
En l’entremig, Israel segueix participant en Eurovisió com si no res. Més encara: en les darreres dues edicions, el televot l’ha beneficiat, tot deixant-lo a un pas del guardó. Vet ací perquè: les tendències que consideren l’atac a Gaza mera legítima defensa –i les crítiques a Israel, expressió d’antisemitisme– empren el televot com a arma ideològica. Així, la presidenta d’OK diario, proper a VOX, va fer-ne promoció explícita a favor d’Israel; la vice-secretària d’educació del PP publicà un post on afirmava que “un any més” votaria per Israel “sense haver-ne escoltat la cançó”.
Doncs bé: en veure les solistes israelianes que han interpretat els temes de les dues darreres edicions, no puc evitar l’esgarrifança. Pense al fotomuntatge de Martha Rosler. L’entorn futurista i les sofisticades vestimentes, brillants com de trinca, no poden amagar els milers de cadàvers sota escombraries, dones, nens i homes, la major part civils, que han mort arran dels bombardejos: ja més de 50.000 persones.
Front el malestar creixent expressat a diversos dels països participants en Eurovisió –encapçalats per Espanya i Bèlgica–, el director de la UER, Martin Green, ha afirmat en una carta oberta que es pren amb seriositat les queixes. Llavors ha fet revisar el procediment tècnic del televot i ha constatat que és del tot transparent. Al voltant del tema de fons, cap referència. Recordem que a l’article 1.2.2 del reglament del festival s’explicita que “no es permeten lletres, discursos o gestos de natura política o semblant”.
Tanmateix, que Israel hi participe com si no res és un acte polític. Amagar-se rere els detalls tècnics és un acte polític. Fer ulls clucs és un acte polític. Es tracta però d’una política indecent. Farà bé RTVE a prosseguir la seua línia crítica, més encara: farà bé a no participar en el festival mentre ho faça Israel i prosseguisca la massacre a Gaza. Amb això, clar, no s’aconseguirà molt. Les dones palestines seguiran cridant al cel mentre els seus infants moren en la por i la brutícia i eixes altres dones –les estreles d’Israel– canten envoltades de sofisticació i llum a l’auditori del festival. Però no volem acostumar-nos-hi.
Cal actuar a favor de les víctimes. La responsabilitat dels governs és enorme; la història hi demanarà comptes, com ho feu als criminals nazis que ara imita el govern de Netanjahu. També nosaltres podem fer gestos: per exemple, deixar de comprar productes d’empreses israelianes (veure www.bdsmovement.net/es). I, si més no, totes i tots tenim la paraula per a oposar-nos a aquesta bogeria.
No mirem cap a altre lloc. Hom no ha d’acostumar-se a la barbàrie.
__________
En la imatge, missatge emès per RTVE abans de la retransmissió del festival d'Eurovisió, passat 17 de maig.
No hay comentarios:
Publicar un comentario