Ultradreta: l'antítesi del trellat

El 28 de juliol del 1925 es publicà el primer volum de l’obra d’Adolf Hitler Mein Kampf (La meva lluita). Hi donava veu al descontent: a les elevades xifres d’atur i la inflació contribuïa la restitució de deutes de guerra arran del Tractat de Versalles. Hitler hi responia amb conceptes clars: culpabilització d’un grup ja estigmatitzat per les seves connexions amb l’elit financera (els jueus); injecció d’autoestima mitjançant una teoria que xifrava les fortaleses psico-biològiques en una raça (els aris); horitzó expansiu, per tal d’aconseguir espai vital, cap a altres territoris (els països de l’Est)... Tals conceptes implicaven receptes senzilles. La seva realització, a partir de la pujada al poder el 5 de març del 1933, dugué a anys d’optimisme: arran de les polítiques autàrquiques i de la producció d’armament, l’atur pràcticament desaparegué; la qualitat de vida de les famílies millorà a ulls vista; l’Imperi alemany s’expandia sense aturall.

Tanmateix, les solucions fàcils solen ser falsos amics. El fugisser progrés del III Reich es construí trepitjant milions de vides i conculcant drets humans. El 1945, les ciutats alemanyes mostraven un espectacle esfereïdor de runes sobre runes. No: les solucions ximples a problemes complexos sovint no resolen res.

La ultradreta europea és hereva de les arrels ideològiques del feixisme. Mutatis mutandis i malgrat diferències internes, les seves faccions mantenen postures coincidents: euro-escepticisme, que pot arribar fins a la proposta d’eixida i desintegració de la Unió europea, com ara en la Rassemblement National de Marine Le Pen a França [RN, Reagrupació Nacional] o en l’Alternative für Deutschland de Tino Chrupalla i Alice Weidel [AfD, Alternativa per a Alemanya]; assenyalament de la immigració com a arrel problemàtic, junt amb projectes –com en l’AfD– per a fer tornar fins i tot immigrants que ja han assolit la ciutadania; rebuig de la perspectiva macro –respecte dels problemes ecològics o les polítiques comunes de defensa– per a focalitzar allò que succeeix a les pròpies regions, com ara a la PVV de Geert Wilders als Països Baixos o a la FPÖ de Herbert Kickl a Àustria. Tot i això, les postures sobre la invasió d’Ucraïna per part del govern rus de Vladímir Putin difereixen: recolzada per RN, criticada per AfD. Més homogènia, en canvi, la simpatia envers Donald Trump, en qui es veuria reflectida la política autàrquica que hom desitja per als respectius països.

Passat 9 de juny, les eleccions al Parlament europeu han palesat la crescuda d’aquestes forces als principals països per població i PIB de la Unió: Alemanya, França, Itàlia, Espanya, Polònia. Cridanera resulta la pujada del vot entre els joves: al voltant d’un de cada quatre. A Espanya, a VOX li ha sorgit competència, amb una força el projecte concret de la qual s’ha d’enllestir encara i que ha fet campanya sobretot a les xarxes socials: Se acabó la fiesta (SALF). A França, tot això ha dut el president Emmanuel Macron a convocar eleccions anticipades, en una jugada d’efectes imprevisibles. És molt el que s’està debatent al voltant d’aquest terrabastall polític i del projecte de la ultradreta.

Al meu juí, de projecte assenyat no n’existeix cap. Hi ha, sí, un programa d’actuació: ideològicament més definit en el cas de RN o de AfD, menys articulat en el de VOX o fins i tot boirós en el de SALF. Nogensmenys, allò que hi traspua està teixit de solucions ximples; eixes que a llarg termini no solucionen res, sinó que ho compliquen tot.

Els euroescèptics obliden els enormes avantatges aportats per les polítiques comunes: com han permès redistribuir la riquesa a tot arreu de la UE, o donar suport a projectes científics i industrials capdavanters, o abordar l’emergència sanitària per COVID-19. Més encara: obliden que gràcies al projecte comú, incoat com a unió econòmica amb el Tractat de Roma (1957), un continent esquinçat per guerres caïnites ha arribat a viure en pau, amb una real connexió política, econòmica, social i vital entre les seves poblacions. D’altra banda, pretendre que cada Estat hauria de protegir-se renunciant a la moneda o a les polítiques comunes resulta foraviat: el somni de l’autarquia no pertany a la nostra època. Reduir les eines de supervisió política de l’economia constitueix altra tornada enrere; almenys, per a aquells que, a diferència de Javier Milei, no considerem que la justícia social sigui “aberrant”. Pretendre una defensa eficaç en solitari, front l’amenaça creixent d’un imperialisme reviscolat com el rus, no va enlloc; més encara, quan s’albira una possible tornada de Trump ala presidència estatunidenca.

La ultradreta es fa ressò d’insatisfaccions que ella mateixa exacerba. Sovint ho fa amb arguments demagògics; sempre, amb l’oblit d’allò que la democràcia i laUE han aportat al progrés i a la concòrdia. Vet ací perquè no s’encabeixen als mitjans de comunicació, on cal desplegar discursos oberts a la crítica. Llur lloc són les xarxes, mitjans de difusió capil·lars on troben l’humus als espais més esbiaixats. Catalitzen un malestar que no es correspon pas amb el nivell de vida que els països europeus han arribat a gaudir.

Ço no significa pas que no s’hagi de posar remei a problemes trasbalsadors, com ara l’accés a l’habitatge per part del jovent; les llistes d’espera al servei públic de salut; o les condicions sagnants del treball agrícola. Cal sumar-hi la nostra responsabilitat envers els països en vies de desenvolupament i la necessitat de compromisos eficaços a favor de la pau i per a combatre la pobresa a nivell global. Fer tot això, i fer-ho al mateix temps que s’afronta els desafiaments del canvi climàtic, de la intel·ligència artificial o del nou marc de treball, requereix solucions complexes, perspectiva de conjunt. Per assolir-les cal reflexionar a fons sobre la història, sobre el present i el futur.

L’extrema dreta no ofereix solucions complexes, adients a reptes globals. Reacciona a onades emocionals que aprofita a cop de missatge curt i colpidor. En les aigües procel·loses del món actual, la ultradreta es mou sense seny i sense aturall, com cagalló per sèquia.

Europa farà malament a lliurar-se a eixa exaltació emocional, a eixa mancança de trellat. Els precedents són massa esfereïdors com per a fer-hi ulls clucs. És ora que reaccionem. Podem fer-ho amb el vot, en les diverses convocatòries electorals. Podem fer-ho també, cadascú/na en el seu àmbit de responsabilitat, tot actuant des de la viva consciència que la pau requereix solucions complexes. Per a assolir-les cal respecte als drets de la Humanitat en cada ésser humà. Cal reflexió i sensibilitat. Cal trellat. 

__________

Article propi publicat a la revista Cresol (juliol-setembre 2024, pp. 10-11). En la imatge, ciutadans alemanys cerquen de fugir de Berlin en les darreries de la guerra endegada pel règim nazi. Font: BBC, "The fall of Nazi Berlin in pictures".

Has de cambiar tu vida

Permítanme empezar refiriéndome a otro autor cuyo apellido comienza por K. Se cumplen cien años desde que falleció Franz Kafka. En El País, Monika Zgustova ha aludido al modo en que anticipó los desarrollos más sombríos del siglo XX: “En su obra, Kafka había descrito con lucidez y precisión el funcionamiento de la arbitrariedad, una de las características de los totalitarismos” (“¿Por qué somos kafkianos?”, 23/12/2023). Hoy son muchas las señales que nos llevan a barruntar escenarios kafkianos, en Europa y otros lugares.

Pero este año celebramos también otro aniversario. El 22 de abril de 1724 nacía en Königsberg uno de los filósofos cuya existencia supone un antes y un después en la historia de las ideas: Immanuel Kant.

Cuando se aborda el estudio de un pensador, vale la pena identificar lo que le preocupa y le mueve. Es como encontrar la quilla de la nave. Desde su juventud, Kant constató la disparidad de las escuelas filosóficas y la dificultad a la hora de lograr puntos de encuentro. En el segundo prólogo a la Crítica de la razón pura aludió a la metafísica, entonces reina de las disciplinas filosóficas, como “campo de batalla”. Hallar el espacio común donde entenderse resulte posible: he aquí el motor de la filosofía desde sus orígenes griegos. Kant prolonga esa herencia, fundadora de nuestra civilización.

Durante este año, a lo ancho y largo de todo el planeta se celebran conferencias, jornadas y congresos. La sociedad kantiana más antigua del mundo, la Kant-Gesellschaft, decidió celebrar también ahora su congreso internacional. El lugar, evidente de suyo: Königsberg. Los colegas de Rusia, liderados por Nina Dmitrieva, se pusieron manos a la obra; alentado por la promesa de visibilidad en la comunidad científica, el gobierno ruso aportó financiación ingente.

A raíz de la invasión de Ucrania, varios miembros de la Junta directiva de la Kant-Gesellschaft manifestamos nuestros reparos. Y es que Königsberg se llama hoy Kaliningrad y es el puerto ruso más militarizado. No imaginábamos que la guerra se prolongaría tanto, pero ya asistíamos al éxodo de millones de personas. Mi oposición fue en línea de principio: no debíamos mantener el congreso en un marco que conculca lo esencial de la obra kantiana. Finalmente, se optó por trasladar la sede a Bonn. En España habrá multitud de actos y dos grandes citas internacionales, en Santiago de Compostela y Valencia. La página web kant2024.org permite recorrer una línea del tiempo jalonada por eventos previstos en todo el mundo.

Desde la criminal invasión de Ucrania por el gobierno de Vladimir Putin hasta la inhumana respuesta de Benjamin Netanjahu al terrorismo asesino de Hamás, pasando por el auge populista en Alemania, Austria, Hungría, Italia, Polonia o España, los escenarios kafkianos se multiplican. Pensemos en el surrealista ascenso de Javier Milei en Argentina o la amenaza del regreso de Donald Trump en Estados Unidos, aún más inquietante por su connivencia con las tendencias antidemocráticas de los regímenes ruso y chino. El aire de familia con el caldo de cultivo que aupó los fascismos al poder, hace ahora un siglo, resulta espeluznante. 

“Sería ingenuo reducir unos procesos sociales tan complejos a una cuestión del mal contra el bien”, escribía Amanda Mauri en estas páginas. Desarticular el discurso del repliegue tribal “no pasa por librar una guerra de superficies, sino por subvertir la lógica en la que este se apoya para existir” (“La marca del profeta ultra”, 6/2/2024). Justamente aquí, a la vista de los desafíos que nos incumben, Kant tiene mucho que decirnos.

Su obra teórica, que hace hincapié en las condiciones universales posibilitadoras del conocimiento intersubjetivo; su filosofía práctica, presidida por la autonomía y la dignidad humanas; su estética, animada por el libre juego de las facultades: en todos estos ámbitos se hallan estimulantes acicates para el pensamiento actual. El motor, un ideal político: y es que el corazón palpitante de su obra reside en la filosofía de la paz. Kant es suficientemente realista para percibir que muchos intereses conspiran en contra. Por eso aporta propuestas concretas, cuya influencia ha sido y es inmensa en aras de una sociedad multicultural y cosmopolita.

Hoy, como ayer, es preciso volver a Kant. Quienes aprecian sus ideas serán espoleados a pensar más allá. Para un kantiano heterodoxo como yo, se trata de un compañero de viaje: un amigo que, como un lecho duro –la imagen viene de Friedrich Nietzsche–, mantiene viva la inquietud del pensar. Quienes se adhieren a otras concepciones hallarán en él un interlocutor honesto. No se trata de ser kantianos, sino de dejarnos interpelar por Kant.

Hay unos versos de Rainer Maria Rilke que giran en torno a un hermoso busto antiguo. Al contemplarlo, el poeta percibe que tanta belleza le llama a ensanchar su horizonte, a crecer. El poema se titula Has de cambiar tu vida. Una figura como la de Immanuel Kant nos exhorta a renovarnos, a hacernos dignos de lo bueno y mejor. Vale la pena celebrar su tricentenario. 

__________

Artículo propio publicado en el diario El País (19/04/2023). En la imagen, retrato de Kant pintado por Johann Gottlieb Becker en 1768 y convervado en el Schiller-Nationalmuseum de Marbach am Neckar.

Putin a Ucraïna: com l'home del neolític

 

Traducció al castellà

El 2017, Itàlia participà al festival d’Eurovisió amb una cançó ben engrescadora: “Occidentali’s Karma”. La lletra feia la guitza a aquells que, tot i moure’s en la sofisticació digital, pensen amb esquemes primitius: “La intel·ligència ha passat de moda / respostes fàcils / dilemes inútils”. Junt amb Francesco Gabbani, l’autor i solista, a l’escenari hi pujava un gran mico, que s’hi posava a ballar vestit amb corbata de llacet: “Per a tots una hora d’ària, de glòria / la gentada crida un mantra / l’evolució ensopega / el mico nuet balla”. Tot molt modern: “Contemporani com l’home del neolític”.

En la vida hi ha molt d’estira i arronsa. Volem aconseguir coses, volem viure millor, volem reconeixement. Aspirar-hi fa part de l’estructura psicofísica de l’ésser humà i de l’existència política dels pobles. En els primers estadis de la filogènesi i de la història humanes, eixes pulsions es resolen només amb la força bruta: amb la submissió i, si es possible, l’extermini de l’altre. Signe d’evolució cultural i de maduresa personal és aspirar a substituir la violència per l’intercanvi de bens, per la persuasió argumental, per consensos on guanyi tothom. 

En la tensió Rússia-Ucraïna hi ha, és clar, interessos en joc: de tipus econòmic, polític, geoestratègic, cultural. La ubicació i riquesa natural d’Ucraïna –del carbó i el petroli al gas– en feren l’objecte del desig de Napoleó i Hitler. De l’esclat de la Unió Soviètica ençà, dita tensió ha conegut diverses fases: la independència d’Ucraïna (1991); el seu acostament a l’òrbita de la Unió Europea i de l’OTAN i la tornada enrere arran de les represàlies econòmiques russes (2013); l’annexió de la regió de Crimea a Rússia rere dubtós referèndum (2014); els disturbis a la regió prorussa del Donbass i la treva signada a Minsk (2015); i, des del 2021, l’enviament massiu de tropes russes a la frontera junt amb la intensificació de ciberatacs. El passat dia 21, Rússia reconegué l’autonomia de les províncies de Donetsk i Luhansk.

Fins a aquesta setmana, les reiterades crides d’alerta de Joe Biden tot anunciant la imminent invasió podien semblar adreçades a calfar l’ambient a propi benefici polític. Els fets han mostrat que es tractava d’una estratègia d’exposició: tot publicant la informació secreta que el Pentàgon tenia a l’abast, es desemmascarava els propòsits del Kremlin. 

I així hem arribat a les sis del matí de dijous. Vladímir Putin escenifica el seu moment de glòria: la seva ària. El text que interpreta no té deixalla. Al discurs, retransmès mitjançant totes les cadenes estatals russes, Putin es refà a exemples d’ús de la força en el món posterior a la desintegració de la URSS –com ara les actuacions internacionals a Iraq, Líbia o Síria– per a desembocar en un diagnòstic de “degradació i degeneració” del món occidental, una amenaça que posa en paral·lel a la invasió nazi, per a la qual la Unió Soviètica no es va preparar: “No cometrem aquest error una segona vegada”. 

L’analogia sembla freudianament reveladora; sobretot si la invasió –més enllà de pretendre la desmilitarització– duu a eixamplar l’espai vital de Rússia. Amb raó ha dit Josep Borrell que “es tracta d’una de les hores més fosques per a Europa des de la segona Guerra mundial”. No hem de fer ulls cecs a les greus errades en l’ús de la força que s’han esdevingut en les darreres dècades per part d’actors occidentals; tampoc, al manteniment de la política de blocs en l’estratègia expansiva de l’OTAN. Tot això però no amaga que Putin ha fet una passa que podia haver substituït per les vies de la negociació. Es tracta d’una jugada sense trellat, amb cost de vides humanes i riscos impredictibles: una demostració de força sense seny.

Moltíssimes de les persones que han seguit el missatge de Putin se l’han escoltat perplexes, esgarrifades. El mico nuet balla. Tanmateix no és un mico, ni un bon grapat que hi balla al voltant. Els micos conreen llaços d’afecte i d’odi a vegades tendres, d’altres esborronadors; no posseeixen però eines conceptuals per a dur a terme abstraccions teòriques i decisions deliberades. No poden persuadir amb arguments, ni arribar a consensos en ordre a un bé superior. L’ésser humà, sí: fa part de la seva glòria; quan hi fracassa, és la seva tragèdia. Contemporani com l’home del neolític. 

__________

Article propi publicat al diari Levante (26/02/2022). En la imatge, un aspecte de la manifestació en suport a Ucraïna duta endavant el matí del 27 de febrer a la plaça de la Verge a València [fotografia pròpia].

Putin en Ucrania: como el hombre del neolítico

Versió original en valencià

En 2017, Italia participó en el festival de Eurovisión con una canción muy estimulante: “Occidentali’s Karma”. La letra ponía el dedo en el ojo de aquellos que, aun moviéndose en la sofisticación digital, piensan con esquemas primitivos: “La inteligencia ha pasado de moda / respuestas fáciles / dilemas inútiles”. Junto con Francesco Gabbani, el autor y solista, subía al escenario un gran mono, que se ponía a bailar vestido con pajarita: “Para todos una hora de aria, de gloria / la multitud grita un mantra / la evolución tropieza / el mono desnudo baila”. Todo muy moderno: “Contemporáneo como el hombre del neolítico”.

En la vida hay mucho de tira y afloja. Queremos conseguir cosas, queremos vivir mejor, queremos reconocimiento. Aspirar a ello forma parte de la estructura psicofísica del ser humano y de la existencia política de los pueblos. En los primeros estadios de la filogénesis y de la historia humanas, esas pulsiones se resuelven sólo con la fuerza bruta: con el sometimiento y, si es posible, el exterminio del otro. Signo de evolución cultural y madurez personal es aspirar a sustituir la violencia por el intercambio de bienes, por la persuasión argumental, por consensos donde gane todo el mundo.

En la tensión Rusia-Ucrania hay, naturalmente, intereses en juego: de tipo económico, político, geoestratégico, cultural. La ubicación y riqueza natural de Ucrania –del carbón y el petróleo al gas– hicieron de ella objeto del deseo de Napoleón y Hitler. A partir del estallido de la Unión Soviética, esa tensión ha conocido varias fases: la independencia de Ucrania (1991); su aproximación a la órbita de la Unión Europea y la OTAN y la vuelta atrás a raíz de las represalias económicas rusas (2013); la anexión de la región de Crimea a Rusia tras un dudoso referéndum (2014); los disturbios en la región prorrusa del Donbás y la tregua firmada en Minsk (2015); y, desde 2021, el envío masivo de tropas rusas a la frontera junto con la intensificación de los ciberataques. El pasado día 21, Rusia reconoció la autonomía de las provincias de Donetsk y Lugansk.

Hasta esta semana, podía parecer que las reiteradas alertas de Joe Biden anunciando la inminente invasión buscaban caldear el ambiente con miras al propio beneficio político. Los hechos han mostrado que se trataba de una estrategia de exposición: publicando la información secreta que tenía al alcance, el Pentágono desenmascaraba los propósitos del Kremlin.

Y así hemos llegado a las seis de la mañana del jueves. Vladimir Putin escenifica su momento de gloria: su aria. El libreto que interpreta no tiene desperdicio. En el discurso, retransmitido por todas las cadenas estatales rusas, Putin se remite a ejemplos de uso de la fuerza en el mundo posterior a la desintegración de la URSS –como las actuaciones internacionales en Irak, Libia o Siria– para desembocar en un diagnóstico de “degradación y degeneración” del mundo occidental, una amenaza que pone en paralelo a la invasión nazi, para la que la Unión Soviética no se había preparado: “No cometeremos este error una segunda vez”.

La analogía parece freudianamente reveladora; sobre todo, si la invasión –más allá de pretender la desmilitarización– lleva a ensanchar el espacio vital de Rusia. Con razón ha dicho Josep Borrell que nos encontramos en “las horas más oscuras desde la segunda Guerra mundial”. No hemos de cerrar los ojos a los graves errores en el uso de la fuerza que han tenido lugar en las últimas décadas por parte de actores occidentales; tampoco, al mantenimiento de la política de bloques en la estrategia expansiva de la OTAN. Sin embargo, todo ello no oculta que Putin ha dado un paso que podía haber sustituido por las vías de la negociación. Se trata de una jugada sin fuste, con coste de vidas humanas y riesgos impredecibles: una demostración de fuerza sin cordura. 

Muchísimas de las personas que han seguido el mensaje de Putin lo han escuchado perplejas, horrorizadas. El mono desnudo baila. Ahora bien, no es un mono, ni un buen puñado de ellos que baila en torno. Los monos cultivan lazos de afecto y de odio que a veces son tiernos y otras ponen los pelos de punta; pero no poseen las herramientas conceptuales para llevar a cabo abstracciones teóricas y decisiones deliberadas. No pueden persuadir con argumentos, ni llegar a consensos en orden a un bien superior. El ser humano, sí: forma parte de su gloria; cuando fracasa, es su tragedia. Contemporáneo como el hombre del neolítico. 

__________

Traducción de un artículo propio publicado en el diario Levante (26/02/2022). En la imagen, un aspecto de la manifestación en apoyo a Ucrania celebrada por la mañana del 27 de febrero en la plaza de la Virgen de Valencia [fotografía propia].

Per què hi ha negacionistes?

 

Traducción al castellano

La persona amb qui parlava m’era coneguda d’un grapat d’anys ençà. És afable i encantadora. L’altre dia encetàrem conversa sobre les vacunes. Vaig adonar-me que no se’n refiava, li semblaven perilloses; s’havia vacunat només per a beneficiar-se del passaport COVID. 

Al meu precedent article al Levante-EMV (“Vacunació i llibertat”) vaig abordar els arguments del negacionisme. Com sol succeir-nos quan treballem amb idees, pensí que amb refutar-los n’hi havia prou per a convèncer. La conversa de l’altre dia va fer-me reflexionar. 

– Els experts reblen l’eficàcia de la vacuna, deia jo. – Muchos especialistas están en contra, deia el meu interlocutor. – Eixos pretesos especialistes són pocs; sovint no són pas experts. – Los que defienden las vacunas son voceros de los políticos. – A un país com el nostre, els polítics no censuren les dades sanitàries. – La gente se muere igual con las dos dosis. – En introduir-se la vacuna, les morts per coronavirus a les residències d’ancians cessaren. – Los ancianos no se morían por eso. – Els països amb baixos nivells de vacunació decreten nous confinaments. – La gente sale en tromba exigiendo la libertad de no vacunarse. – Sense vacuna, contagiar-se pot tenir efectes molt greus, amb la consegüent pressió hospitalària. – En países como Estados Unidos, con Trump, todo ha ido bien, etc.

En dir-li que estava mal informat sobre les vacunes: tú tienes tu información, yo tengo la mía. No llegeix cap diari, no escolta cap radio ni veu televisió. S’informa només a les xarxes socials. 

Un punt crucial. Els mitjans de comunicació posseeixen eines de control; allò que s’hi publica no és infal·lible, però ha passat filtres de qualitat. Substituir-los per declaracions sense filtre no té trellat. He constatat com vídeos pretesament informatius circulen per grups de whatsapp. Una vegada vaig prendre’m el temps d’analitzar-ne un, “The big reset”. Tots i cadascun dels seus arguments estaven refutats per autoritats en genètica i virologia, a més de pels efectes de la vacuna. Vaig exposar-lo al grup. L’endemà, la persona que l’hi havia remès va mantenir la seva opinió... com si sentís ploure. 

Per al negacionista, allò fonamental és que ningú no li imposi res. Una cridanera escissió: d’una banda, pretén de ser absolutament lliure; d’altra, pensa que la societat li està absolutament obligada. Vol rebre tots els beneficis que la col·lectivitat possibilita; eixa mateixa col·lectivitat que ell, sovint per por, posa en perill. 

Front eixe capteniment, el passaport COVID em sembla una mesura encertada: molts negacionistes es vacunen; si més no, per interès propi. Quan llur percentatge és elevat, la vacunació obligatòria esdevé mesura de salut pública: altrament tenen lloc morts evitables, es fa trontollar el sistema hospitalari i s’arrisca nous confinaments, socialment i econòmica destructius. 

I tanmateix, hi roman un problema. El negacionista s’adhereix a visions individualistes, que bandegen el reconeixement dels deures envers l’altre; així, la societat s’afebleix front la demagògia. Els feixismes han aprofitat eixa feblesa. Per ço el negacionisme és el símptoma, disfressat d’aspiració a la llibertat, d’un perill per a la democràcia. 

__________
Article propi publicat al diari Levante (30/12/2021). En la imatge, un cartell en el marc de la campanya de vacunació a la Comunitat valenciana.

¿Por qué hay negacionistas?

  

Versió original en valencià

Conozco desde hace varios años a la persona con quien hablaba. Es afable, encantadora. El otro día empezamos a hablar sobre las vacunas. Percibí que no se fiaba de ellas, le parecían peligrosas; se había vacunado sólo para beneficiarse del pasaporte COVID.

En mi artículo precedente en el diario Levante (“Vacunación y libertad”) abordé los argumentos del negacionismo. Como suele sucedernos a quienes trabajamos con ideas, pensé que con refutarlos bastaba para convencer. La conversación del otro día me hizo reflexionar.

– Los expertos sostienen que la vacuna es eficaz, decía yo. – Muchos especialistas están en contra, decía mi interlocutor. – Esos pretendidos especialistas son pocos; a menudo, no son expertos en absoluto. – Los que defienden las vacunas son voceros de los políticos. – En un país como el nuestro, los políticos no censuran los datos sanitarios. – La gente se muere igual con las dos dosis. – A raíz de la introducción de la vacuna, cesaron las muertes por coronavirus en las residencias de ancianos. – Los ancianos no se morían por eso. – Los países con bajos niveles de vacunación decretan nuevos confinamientos. – La gente sale en tromba exigiendo la libertad de no vacunarse. – Sin vacuna, contagiarse puede tener efectos muy graves, con la consiguiente presión hospitalaria. – En países como Estados Unidos, con Trump, todo ha ido bien, etc. 

Cuando le dije que estaba mal informado sobre las vacunas: tú tienes tu información, yo tengo la mía. No lee diario alguno, no escucha la radio ni ve la televisión. Se informa sólo por medio de las redes sociales.

Un punto crucial. Los medios de comunicación cuentan con instrumentos de control; lo que se publica en ellos no es infalible, pero ha pasado por filtros de calidad. No tiene sentido sustituirlos por declaraciones sin filtro. He constatado cómo por los grupos de whatsapp circulan vídeos pretendidamente informativos. En una ocasión me tomé el tiempo de analizar uno, “The big reset”: todos y cada uno de sus argumentos estaban refutados por autoridades en genética y virología, además de por los efectos de la vacuna. Lo expuse en el grupo. Al día siguiente, la persona que había publicado el vídeo mantenía su opinión… como si oyera llover.

 

Para el negacionista, lo fundamental es que no le impongan nada. Una escisión llamativa: por un lado, pretende ser absolutamente libre; por otro, piensa que la sociedad le está absolutamente obligada. Quiere recibir todos los beneficios que posibilita la colectividad; esa misma colectividad que él, a menudo por miedo, pone en peligro. 

Ante esa actitud, el pasaporte COVID me parece una medida acertada: muchos negacionistas se vacunan, aunque sea por propio interés. Cuando su porcentaje es elevado, la vacunación obligatoria deviene mesura de salud pública: en caso contrario, tienen lugar muertes evitables, se hace tambalear el sistema hospitalario y se arriesga nuevos confinamientos, social y económicamente destructivos. 

Y, sin embargo, persiste un problema. El negacionista se adhiere a visiones individualistas, que ponen al margen el reconocimiento de los deberes hacia el otro; así, la sociedad se debilita ante la demagogia. Los fascismos han aprovechado esa debilidad. Por ello, el negacionismo es el síntoma, disfrazado de aspiración a la libertad, de un peligro para la democracia. 

__________

Traducción de un artículo propio publicado en el diario Levante (30/12/2021). En la imagen, uno de los carteles colocados en un punto de vacunación en Valencia capital [foto propia tomada el 06.06.2021.]

Vacunació i llibertat

Traducción al castellano

La llibertat es dóna sempre dins de condicionaments: sociològics, biològics, biogràfics i de tota mena. Hi ha molts modes de viure-la i també d’entrebancar-la. En l’experiència humana, viure lliurement implica també tenir davant la possibilitat existencial del mal. Es pot discutir si triar de fet pel mal és una opció que pot acréixer la llibertat o si més aviat –així ho penso– la pot minvar fins al punt d’emmetzinar-la, de fer-la impossible. Es tracta de temes ben engrescadors, objecte de debats filosòfics amb pregones conseqüències pràctiques.

Una conseqüència del mode d’entendre la llibertat la podem observar a hores d’ara, en el marc de restriccions establert arran de la pandèmia per COVID-19. No poques persones s’han manifestat a tot arreu contra la vacunació, al·legant la pròpia llibertat. El percentatge en sembla proporcional al tarannà polític de les societats: així, a països amb forta presència d’opcions liberals, com ara Àustria i el Regne Unit, un grup poblacional no majoritari però tampoc desdenyable ha rebutjat vacunar-se; n’ha seguit, en paral·lel al minvament de les restriccions socials, l’augment exponencial dels contagis, que ha dut a noves mesures restrictives (la més dura, fins ara, el nou confinament a Àustria). 

Al nostre país el percentatge de negacionistes, o de persones segons les quals no vacunar-se constitueix un signe de llibertat, és sensiblement menor. Nogensmenys, han fet sentir la seva veu. Fa pocs dies, a un diari valencià es publicava un significatiu article d’opinió, signat per l’advocat Alejandro Álvarez: “Estoy vacunado, pero...” (Las provincias, 04/12/2021, p. 29). El text no té deixalla. 

En la primera passa argumental, l’autor posa en peu d’igualtat la vacunació amb l’objecció de consciència (com ara en l’actuació de metges i farmacèutics davant la possibilitat dels procediments abortius). Una i altra estarien arrelades a la llibertat de consciència. Dita objecció no entrebancaria el bé comú: “El hecho de que una persona o un grupo de personas se oponga no impide ni bloquea aquello que la norma pretende”. Front la possible objecció que ço sigui així de fet, recorda que “vivir en comunidad implica un peligro/riesgo en sí (y ya lo decía Locke): estamos a expensas de que una persona con SIDA o tuberculosis contagie a otro; o de que un fumador pasivo enferme por el tabaco de otros”. 

Es tracta, rebla, de “poder decidir sobre algo tan íntimo como la negación o aceptación a que alguien inocule un cultivo extraño en el propio cuerpo”. N’extrau un corol·lari d’alta volada: mitjançant mesures restrictives, com ara impedir l’accés a espais públics tancats quan no es té el passaport COVID, “estamos actuando igual que en los peores regímenes”, eixos on s’imposa un poder totalitari. “Por todo esto”, clou, “yo –que estoy vacunado– defenderé la libertad de aquellos que no quieren vacunarse”.

L’argumentació gira doncs al voltant de la garantia d’opcions: si vull ser lliure, també ho he de ser per a no vacunar-me. Tanmateix allò mollar, al meu juí, rau a la qualitat moral de l’acció. No vacunar-se, seria un acte neutral? No implicaria cap mal a la comunitat? Podria venir equiparat a una objecció de consciència que no posés en perill béns fonamentals...?

Al meu parer, la resposta és negativa. Disposem d’evidències científiques a bastament sobre la transmissió del virus. No vacunar-se i pretendre accedir alhora a espais públics tancats sí impedeix i bloqueja allò que la norma pretén (combatre una malaltia destructiva per a la salut, l’economia i la lliure realització de les persones). Recórrer a l’afirmació que viure en societat ja implica un risc és, ras i curt, una fal·làcia. Parem esment als exemples: per a que una persona amb VIH contagiï a una altra cal contacte sanguini o sexual sense protecció; per a que algú emmalalteixi a causa d’un fumador calen condicions de convivència. En canvi, que una persona no infectada per COVID es contagiï a un espai públic no implica coneixement ni voluntarietat, ans al contrari: hi ha anat tot confiant en la bona voluntat de qui hi és al costat. 

Potser existeixi una forma no fal·laç de defensar la compatibilitat entre la no vacunació i la salut pública. Ser responsable implica fer-se càrrec de les conseqüències dels propis actes. Com que l’acte de no vacunar-se adoba la propagació del virus, la persona en qüestió hauria d’abstenir-se durant la pandèmia d’anar a espais públics tancats, on el fet de llevar-se la mascareta i parlar impliqués un risc. No crec que fos suficient, però almenys seria coherent. 

Tanmateix, el fet que les restriccions associades al passaport COVID hagin aixecat polseguera entre els negacionistes –i entre aquells que no ho son però se’n senten concernits, com ara l’autor de l’esmentat article– palesa que eixes persones no estan disposades a acceptar-les. És a dir: no volen renunciar a determinats beneficis que la societat els ofereix, tot i que estan posant en risc la mateixa societat de què volen beneficiar-se. 

Rere un argument correcte –ser lliure implica la possibilitat de fer el mal– s’amaga, conscientment o inconscient, que hom recolza una acció, sostinguda en el temps, contrària al bé comú. I es fa contra les evidències científiques. Malgrat que hom podria minvar el risc, tot renunciant als actes de socialització en espais públics tancats, reclama el dret a participar-hi: un benefici sense responsabilitat. Ara bé: contribuir a la preservació d’una societat que possibilita la llibertat individual en el marc col·lectiu, això és un bé, fins i tot un deure de l’individu (i així ho defensa, entre tants altres, el propi Locke!).

Vacunar-se és un acte de ciutadania. Tots i totes podem caure en actes insolidaris i a vegades ho fem. Un mode d’ajudar-nos-hi és cridar-nos l’atenció, els uns als altres, quan això succeeix. Més enllà d’això, un Estat democràtic ha de cooperar a protegir els béns més preuats. Una mesura com el passaport COVID mena eixa direcció. Més encara: té un efecte formatiu. Ens mou a adonar-nos que tenim responsabilitats els uns envers els altres. Ens ajuda a reconèixer l’altre, a curar-nos-en. En fer-ho, la llibertat i el bé comú es donen la mà. 

__________
Article propi publicat al diari Levante (11/12/2021). En la imatge: centre "Nou Benicalap", un dels espais públics habilitats a València com a centres de vacunació COVID-19 [foto pròpia presa el 06.06.2021.]

Vacunación y libertad

 

Versió original en valencià

La libertad se da siempre dentro de condicionamientos: sociológicos, biológicos, biográficos y de toda índole. Hay muchas maneras de vivirla y también de ponerle la zancadilla. En la experiencia humana, vivir libremente implica también tener delante la posibilidad existencial del mal. Si puede discutir si elegir de hecho el mal es una opción que puede acrecentar la libertad o si más bien –así lo pienso– la puede menguar hasta el punto de envenenarla, de hacerla imposible. Se trata de temas estimulantes, objeto de debates filosóficos con profundas consecuencias prácticas.

Estos días, en el marco de restricciones establecidas a raíz de la pandemia por COVID-19, podemos observar una consecuencia del modo de entender la libertad. No pocas personas se han manifestado en muchos lugares contra la vacunación, alegando la propia libertad. El porcentaje me parece proporcional al talante político de las sociedades: así, en países con fuerte presencia de opciones liberales, como Austria y el Reino Unido, un grupo poblacional no mayoritario pero tampoco desdeñable ha rechazado vacunarse; a ello ha seguido, en paralelo a la disminución de las restricciones sociales, el aumento exponencial de los contagios, que ha llevado a nuevas medidas restrictivas (la más dura, hasta ahora, el nuevo confinamiento en Austria).

En nuestro país, el porcentaje de negacionistas, o de personas para las que no vacunarse constituye un signo de libertad, es sensiblemente menor. No obstante, han hecho sentir su voz. Hace pocos días, en un diario valenciano se publicaba un significativo artículo de opinión, firmado por el abogado Alejandro Álvarez: “Estoy vacunado, pero…” (Las provincias, 04/12/2021, p. 29). El texto no tiene desperdicio. 

En el primer paso argumental, el autor pone en pie de igualdad la vacunación con la objeción de conciencia (como, por ejemplo, en la actuación de médicos y farmacéuticos ante la posibilidad de procedimientos abortivos). Una y otra estarían enraizadas en la libertad de conciencia. Dicha objeción no impediría el bien común: “El hecho de que una persona o un grupo de personas se oponga no impide ni bloquea aquello que la norma pretende”. Ante la posible objeción de que eso no sea así de hecho, recuerda que “vivir en comunidad implica un peligro/riesgo en sí (y ya lo decía Locke): estamos a expensas de que una persona con SIDA o tuberculosis contagie a otro; o de que un fumador pasivo enferme por el tabaco de otros”.

Se trata, remacha, de “poder decidir sobre algo tan íntimo como la negación o aceptación a que alguien inocule un cultivo extraño en el propio cuerpo”. De ello extrae un corolario de altos vuelos: con medidas restrictivas como impedir el acceso a espacios públicos cerrados cuando no se tiene el pasaporte COVID, “estamos actuando igual que en los peores regímenes”, esos donde se impone un poder totalitario. “Por todo esto”, concluye, “yo –que estoy vacunado– defenderé la libertad de aquellos que no quieren vacunarse”.

La argumentación gira, pues, en torno a la garantía de opciones: si quiero ser libre, también he de serlo para no vacunarme. Sin embargo, lo mollar se halla, a mi juicio, en la calidad moral de la acción. No vacunarse, ¿sería un acto neutral? ¿No implicaría mal alguno para la comunidad? ¿Podría ser equiparado a una objeción de conciencia que no pusiese en peligro bienes fundamentales…?

A mi parecer, la respuesta es negativa. Disponemos de suficientes evidencias científicas sobre la transmisión del virus. No vacunarse y pretender acceder igualmente a espacios públicos cerrados sí impide y bloquea lo que la norma pretende (combatir una enfermedad destructiva para la salud, la economía y la libre realización de las personas). Recurrir a la afirmación de que vivir en sociedad ya implica un riesgo es, lisa y llanamente, una falacia. Fijémonos en los ejemplos: para que una persona con VIH contagie a otra hace falta contacto sanguíneo o sexual sin protección; para que alguien se enferme a causa de un fumador se precisa condiciones de convivencia. En cambio, que una persona no infectada por COVID se contagie en un espacio público no implica conocimiento ni voluntariedad, más bien al contrario: ha ido allí confiando en la buena voluntad de quien tiene al lado.

Quizá exista una forma no falaz de defender la compatibilidad entre la no vacunación y la salud pública. Ser responsable implica hacerse cargo de las consecuencias de los propios actos. Visto que el acto de no vacunarse abona la propagación del virus, la persona en cuestión habría de abstenerse durante la pandemia de ir a espacios públicos cerrados, donde el hecho de quitarse la mascarilla y hablar implicase un riesgo. No creo que fuese suficiente, pero al menos sería coherente. 

Sin embargo, el hecho de que las restricciones asociadas al pasaporte COVID hayan levantado polvareda entre los negacionistas –y entre aquéllos que no lo son pero se sienten concernidos, como el autor del citado artículo– pone en evidencia que dichas personas no están dispuestas a aceptarlas. Es decir: no quieren renunciar a determinados beneficios que la sociedad les ofrece, aun cuando están poniendo en riesgo la misma sociedad de la que quieren beneficiarse.

Tras un argumento correcto –ser libre implica la posibilidad de hacer el mal– se esconde, consciente o inconscientemente, que se está apoyando una acción, sostenida en el tiempo, contraria al bien común. Y se hace contra las evidencias científicas. A pesar de que se podría minimizar el riesgo, renunciando a los actos de socialización en espacios cerrados, se reclama el derecho a participar en ellos: un beneficio sin responsabilidad. Ahora bien: contribuir a la preservación de una sociedad que posibilita la libertad individual es un bien, incluso un deber del individuo (¡y así lo defiende, entre tantos otros, el propio Locke!).

Vacunarse es un acto de ciudadanía. Todos y todas podemos caer en actos insolidarios y a veces lo hacemos. Un modo de ayudarnos es llamarnos la atención, los unos a los otros, cuando eso sucede. Más allá de eso, un Estado democrático debe cooperar a proteger los bienes más preciados. Una medida como el pasaporte COVID sigue esa senda. Más aún: tiene un efecto formativo. Nos mueve a darnos cuenta de que tenemos responsabilidades hacia los demás. Nos ayuda a reconocer al otro, a cuidarlo. Al hacerlo, la libertad y el bien común se dan la mano. 

__________

Artículo propio publicado en el diario Levante (11/12/2021). En la imagen: el centro "Nou Benicalap", uno de los espacios públicos habilitados en Valencia como centros de vacunación COVID-19 [foto propia tomada el 06.06.2021.]

Jacinto Rivera de Rosales, el filósofo valiente

 

En la carrera de la vida importan mucho los compañeros de viaje. Al empezar nuestro recorrido académico, cuando es tanto lo que depende de la ayuda que se reciba, tuvimos la suerte de encontrar excelentes compañeros. Entre ellos se hallaba Jacinto Rivera de Rosales Chacón (Lorca, 1949-Madrid, 2021). Nos espoleó a salir de nosotros mismos, a exponer nuestras ideas, a realizar estancias de investigación en otros países: con la prudencia y el coraje de un padre, nos ayudó a crecer.

Su pensamiento hunde las raíces en la filosofía clásica alemana y busca superar las escisiones de la Modernidad. Seguidor de Kant en la centralidad que éste reconoce a la perspectiva trascendental y a la libertad, le corrige en aspectos relevantes. A veces lo hace desde Fichte, Hegel o Heidegger; otras, desde intuiciones originales. En este sentido, sus aportaciones sobre la subjetividad prerreflexiva y el cuerpo orgánico como a priori resultan cruciales. No tenía empacho en confrontarse con los grandes. 

Afrontaba deportivamente los retos. Ya su Tesis lo había sido: titulada La realidad en sí en Kant, fue dirigida por Oswaldo Market y defendida en 1987 en la Universidad Complutense de Madrid. Le valió el premio extraordinario de doctorado. Profesor ayudante en la UCM desde 1979, en 1989 ganó la titularidad en la UNED. Catedrático en 2008, de 2011 a 2015 decano de la Facultad, enseñó historia de la filosofía –de Descartes a Nietzsche– hasta su jubilación en 2019.

Entre sus libros destacan El conocimiento objetivo del mundo. Guía de lectura de la “Crítica de la razón pura” (1994), La “Crítica del juicio teleológico” y la corporalidad del sujeto (1998) y El punto de partida de la metafísica transcendental. Un estudio crítico de la obra kantiana (2011). Su Fichte (2015) fue traducido al francés y al italiano. Algunos de sus artículos abren perspectivas rompedoras; como botón de muestra, “Cuerpo y libertad. El experimento neurológico de Libet” (2016). 

Era un políglota: conocía bien las lenguas alemana, inglesa e italiana y llegó a dominar el francés hasta el punto de ser tomado por hablante nativo. Disfrutaba comunicando. 

A esa vocación comunicativa responde su actividad. En 2007 y junto con Teresa Oñate fundó el grupo de investigación “Ontología, Lenguaje y Hermenéutica”. Ese año, junto a Jorge de Carvalho, creó la Red Ibérica de Estudios Fichteanos. En 2012 fue elegido presidente de la Sociedad Fichteana internacional. Desde 2019 participaba en un proyecto sobre la hegeliana Ciencia de la lógica. En 2020 respaldó la creación del Grupo de Estudios Schellingianos. En 2021 se incorporó, en su fundación, al centro internacional “Kant-València”.

En 2010, durante un congreso en Pisa, gestó la Sociedad de Estudios Kantianos en Lengua Española (SEKLE). A lo largo de su presidencia de la SEKLE demostró un talante constructivo y una apertura a la escucha que se revelaron esenciales a la hora de fortalecer una sociedad hoy vital y pujante. Para los que tuvimos la suerte de colaborar con él, ser testigos de ese talante y esa apertura ha supuesto una enseñanza valiosa. 

Tenía espíritu poético. Sus poemas se hallan recogidos en La luz de la jornada (2000). Hoy nos conmueven especialmente algunos de sus versos: 

    Deshecha la palabra y la figura
    queda sólo el gesto del silencio. 
    Mas siempre quedará, aun en cenizas, 
    todo el amor y el mar que siempre llevo.

Nos dejó en la madrugada del 15 de octubre, recién cumplidos 72 años.

En carta dirigida a Agnes von Funk, Immanuel Kant le transmitía sus condolencias por el fallecimiento de su hijo Johann Friedrich. Desplegaba una semblanza del joven: “Era de ánimo manso y sosegado, afable y modesto con cada uno, bondadoso y tendente a querer el bien de todos… Jamás ha afligido a nadie en modo alguno, excepto con su muerte”. Estas palabras se pueden aplicar a Jacinto Rivera de Rosales, siempre joven de espíritu. Nunca nos afligiste en nada, Jacinto: sólo con esta partida tuya. Y es que ¡has hecho tanto bien…!

__________

Artículo de Óscar Cubo y Pedro Jesús Teruel publicado el 16 de octubre de 2021 en el sito web del diario El país y recogido en la versión impresa el 22 de octubre (p. 51).

Trump, aprenent de bruixot

 

Traducción al castellano

En l’encisador film de Disney Fantasia, l’aprenent de bruixot fa servir un conjur per a donar vida a una escombra. Aquesta comença a vessar aigua per a netejar la cambra. El problema és que ja no sap deturar-la: l’escombra segueix i segueix; es multiplica en un treball febril, sense control. El que s’havia endegat com a joc innocent esdevé un malson. L’ensenyança del film –i de la composició de Paul Dukas, i del poema de Goethe a què s’inspira– era transparent: sabater, a les teves sabates. 

A les pàgines d’aquest mateix diari vaig referir-me al resultat de les eleccions presidencials del 2016 als Estats Units com a un despropòsit (“Donald Trump, de espejismo a error”, Levante, 10/11/2016, p. 3). Eixa errada s’ha palesat en diversos fronts de la vida pública: del desmantellament del ja precari Estat del benestar a la conversió dels immigrants en bocs expiatoris dels mals del país; de la humiliació d’Estats veïns, com ara Mèxic, a la desconnexió dels tradicionals aliats europeus; de la negació del desafiament ecològic a la negligència en la reacció a la pandèmia per COVID-19. Tanmateix, tal vegada és la convivència, la concòrdia i la pau social, la que més ha acusat el cop. Dimecres n’hem tingut un tast. 

Trump mateixa havia reconegut que no és bon perdedor. Des d’abans de les eleccions ja ataüllava irregularitats en el recompte de vots, sospita que va enarborar –de la nit electoral ençà– com a causa nacional. Poc importà que els tribunals no en trobessin cap prova, ni tampoc que membres assenyalats del propi partit es neguessin a recolzar les seves acusacions (entre ells, el cap dels republicans al senat, Mitch McConnell). La conversa telefònica –revelada pel Washington Post– en què Trump pressionava al secretari de l’Estat de Georgia, el republicà Rad Braffensperger, per a que trobés els 11.780 vots que mancaven per a recuperar la majoria en eixe Estat ha sigut potser l’operació més cridanera d’aquest declivi, d’aquest enfonsament. Fins a dimecres.

ESBRINAR LES VARIABLES que donaren ocasió a la presa del poder per part de Trump serà l’objecte d’una reflexió historiogràfica i política per a la qual no disposem encara de suficient perspectiva. Tanmateix, en sabem ja no poc. El llibre recentment publicat per la neboda de Trump, Sempre massa i mai suficient. Com la meva família creà l’home més perillós del món, en revela una part del vessant psicològic. Mary L. Trump, psicòloga clínica, caracteritza el seu oncle com a narcisista, manipulador, intolerant i sociòpata, i n’hi exposa frustracions familiars i maniobres adaptatives que hi haurien contribuït. 

Eixe perfil té els seus precedents polítics en la història recent. La segona i la tercera dècada del segle XX foren escenari de l’emergència de personatges amb capteniments semblants. En contextos erosionats per la crisi econòmica, la inflació, l’atur i la feblesa de les institucions republicanes –mals reblats per les conseqüències geopolítiques del Tractat de Versalles–, tots ells es consideraven salvadors de la pàtria. Establir paral·lelismes entre eixe període i aquest comporta el risc de lliscar cap a la historiografia de traç gruixut. I tot i això, el mode en què menyspreaven la legalitat, la seva convicció de trobar-se per damunt del marc ètic de tota la resta, no deixa de caracteritzar un tipus humà en què Trump –les seves obres– pot emmirallar-se. 

L’errada trumpiana no hauria sigut possible sense la xarxa propagandística que ha permès l’ensinistrament de milers d’americans. Els anys vint i trenta, a Europa, per a dur endavant eixe procés calgué rosegar les institucions –periodístiques, educatives, polítiques– des de dins, en un desenvolupament al llarg d’anys. A Trump li han calgut de menys. A fer-li el servei hi han sigut les xarxes socials, en l’aspecte més fosc i perillós de la seva plural i sovint admirable realitat: les notícies falses (fake news). Amb la seva actual potència, aquest conjur és nou; en desconeixem encara l’abast, les possibles realitzacions. Comencem però a tenir-ne mostres.

L'ASSALT DE CENTENARS D'EXTREMISTES al Capitoli –el noble edifici neoclàssic que allotja la cambra de representants i el senat– és la dansa macabra endegada pel conjur populista. La insòlita reacció de Joe Biden, que va avençar-se als indolents tuïts de Trump, dóna veu a la ciutadania. “Les escenes de caos al Capitoli no reflecteixen una Amèrica vertadera”, ha dit, “no representen qui som. El que estem veient és un grapat d’extremistes dedicats a la il·legalitat”. Importa molt que els estatunidencs que creuen als millors ideals americans facin sentir la seva veu. Com importa també que els líders europeus en prenguin nota. No només a efectes de política externa, sinó també i sobretot pel que fa a l’ascens i la caiguda dels espantalls del populisme. 

Per això, quan dimecres 6 de gener els extremistes s’han acostat al congrés, plens d’ira, per a blasmar la certificació oficial de la victòria electoral de Joe Biden; quan eixos fanàtics han fet a miques les finestres del palau i hi han penetrat, davant la –prudent i necessària– relativa inactivitat de les forces d’ordre; quan s’hi han fet forts, desafiant el personal del congrés, passejant-hi la supèrbia i la ignorància; quan tot això ha succeït, i Donald Trump ha enviat un parell de tuïts i ha enregistrat un vídeo d’un minut tot demanant-los d’anar-se’n; en eixe moment, aquest ha cercat de fer el que l’aprenent de bruixot ja no pot pas. Un cop pronunciat el conjur, l’escombra comença a moure’s.

Trump ha convocat espectres que dansen amb vida pròpia. El seu temptatiu de deturar-los ni tan sols sembla creïble. No pot aturar-los. No vol fer-ho. Va ser ell a insuflar-los vida; ha sigut ell a convocar els seus seguidors a una gran manifestació a Washington contra el que encara considera frau electoral. Eixes forces encarnen les pulsions més fosques de la seva psique. Els fets del Capitoli constitueixen per a Trump un doble mirall: d’allò que ha desfermat en la història col·lectiva i d’allò que emergeix dels seus propis deliris. Uns deliris que s’estima: “Torneu a casa”, ha dit als assaltants del congrés, “us estimem, sou molt especials”, “sé com us sentiu, però torneu a casa, i torneu-vos-en en pau”.

La democràcia no pot estar en pau si es troba a mercè d’eixos deliris, per molt que el seu creador se’ls estimi. No pot viure amb les mentides de què es nodreixen. N’hi ha prou d’aprenents de bruixot.

__________
Reproducció d'un article propi publicat al diari Levante (16/01/2021, p. 13). En la imatge, una escena de la pel·lícula de Walt Disney Fantasia (Estats Units, 1940), pujada amb llicència Creative Commons.

Trump, aprendiz de brujo

 

Versió original en valencià

En la cautivadora película de Disney Fantasía, el aprendiz de brujo emplea un conjuro para dar vida a una escoba. Ésta empieza a verter agua para limpiar la habitación. El problema es que ya no sabe cómo pararla: la escoba sigue y sigue; se multiplica en un trabajo febril, sin freno. Lo que había empezado como un juego inocente se convierte en una pesadilla. La enseñanza de la película –y de la composición de Paul Dukas, y del poema de Goethe en el que se inspira– era transparente: zapatero, a tus zapatos. 

En las páginas de este mismo diario me referí al resultado de las elecciones presidenciales de 2016 en Estados Unidos como un despropósito (“Donald Trump, de espejismo a error”, Levante, 10/11/2016, p. 3). Ese error se ha evidenciado en distintos frentes de la vida pública: desde el desmantelamiento del ya precario Estado del bienestar a la conversión de los inmigrantes en chivos expiatorios de los males del país; desde la humillación de Estados vecinos como México a la desconexión respecto de los tradicionales aliados europeos; de la negación del desafío ecológico a la negligencia en la reacción a la pandemia por COVID-19. Con todo, quizá sean la convivencia, la concordia y la paz social las que más hayan acusado el golpe. El miércoles 6 de enero tuvimos una prueba de ello. 

Trump mismo había reconocido que no es buen perdedor. Desde antes de las elecciones ya vislumbraba irregularidades en el recuento de votos, sospecha que fue enarbolando, a partir de la noche electoral, como causa nacional. Poco importó que los tribunales no hallasen prueba alguna de ese pretendido fraude, ni tampoco que miembros señalados del propio partido se negasen a apoyar sus acusaciones (entre ellos, el jefe de los republicanos en el senado, Mitch McConnell). La conversación telefónica –revelada por el Washington Post– en la que Trump presionaba al secretario del Estado de Georgia, el republicano Rad Braffensperger, para que encontrase los 11.780 votos que faltaban en orden a recuperar la mayoría en ese Estado, ha sido quizá la operación más llamativa de este declive, de este hundimiento. Hasta el miércoles 6 de enero.

DESENTRAÑAR LAS VARIABLES que dieron pie a la toma del poder por parte de Trump será objeto de una reflexión historiográfica y política para la cual no disponemos aún de perspectiva. Sin embargo, ya sabemos algo. El libro publicado por la sobrina de Trump, Siempre demasiado y nunca suficiente. Cómo mi familia creó al hombre más peligroso del mundo, revela una parte de la vertiente psicológica del asunto. Mary L. Trump, psicóloga clínica, caracteriza a su tío como narcisista, manipulador, intolerante y sociópata, y expone frustraciones familiares y maniobras adaptativas que habrían contribuido a todo ello. 

Ese perfil tiene sus precedentes políticos en la historia reciente. La segunda y la tercera década del siglo XX fueron escenario de la emergencia de personajes con comportamientos parecidos. En contextos erosionados por la crisis económica, la inflación, el paro y la debilidad de las instituciones republicanas –males remachados por las consecuencias geopolíticas del Tratado de Versalles–, todos ellos se consideraban salvadores de la patria. Establecer paralelismos entre ese período y el presente conlleva el riesgo de deslizarse hacia la historiografía de trazo grueso. Y aun así, el modo en que despreciaban la legalidad y su convicción de estar por encima del marco ético válido para los demás no deja de caracterizar un tipo humano en el que Trump –sus obras– puede verse reflejado. 

El error trumpiano no hubiera sido posible sin la red propagandística que ha permitido el adoctrinamiento de miles de estadounidenses. Durante los años veinte y treinta, en Europa, para llevar a cabo ese proceso hizo falta corroer las instituciones –periodísticas, educativas, políticas– desde dentro, en un desarrollo que tuvo lugar a lo largo de años. A Trump le han hecho falta menos. Se lo han posibilitado las redes sociales, en el aspecto más oscuro y peligroso de su plural y a menudo admirable realidad: las noticias falsas (fake news). Con su actual potencia, este conjuro es nuevo; todavía desconocemos su alcance, sus realizaciones posibles. Pero empezamos a tener muestras.

EL ASALTO DE CENTENARES DE EXTREMISTAS al Capitolio –el noble edificio neoclásico que aloja la cámara de representantes y el senado– es la danza macabra puesta en marcha por el conjuro populista. La insólita reacció de Joe Biden, que se adelantó a los indolentes tuits de Trump, da voz a la ciudadanía. “Las escenas de caos en el Capitolio no reflejan una América verdadera”, ha dicho, “no representan lo que somos. Lo que estamos viendo es un puñado de extremistas dedicados a la ilegalidad”. Importa mucho que los estadounidenses que creen en los mejores ideales americanos hagan escuchar su voz. Como también importa que los líderes europeos tomen nota; no sólo a efectos de política externa, sino también, y sobre todo, en lo relativo al ascenso y a la caída de los espantajos del populismo.

Por eso, cuando el miércoles 6 de enero los extremistas se han acercado al congreso, llenos de ira, para censurar la certificación oficial de la victoria electoral de Joe Biden; cuando esos fanáticos han roto en pedazos las ventanas del edificio y han penetrado en él, ante la –prudente y necesaria– relativa inactividad de las fuerzas del orden; cuando se han hecho fuertes, desafiando al personal del congreso, paseando su soberbia y su ignorancia; cuando todo eso ha sucedido, y Donald Trump ha enviado un par de tuits y ha grabado un vídeo de un minuto pidiéndoles que se fueran; en ese momento, Trump ha intentado hacer lo que el aprendiz de brujo ya no puede. Una vez pronunciado el conjuro, la escoba empieza a moverse.

Trump ha convocado a espectros que danzan con vida propia. Su intento de frenarlos ni siquiera parece creíble. No puede pararlos. No quiere hacerlo. Fue él quien les insufló vida; ha sido el quien ha convocado a sus seguidores a una gran manifestación en Washington contra lo que todavía considera un fraude electoral. Esas fuerzas encarnan las pulsiones más oscuras de su psique. Los hechos del Capitolio son para Trump un doble espejo: de lo que ha desencadenado en la historia colectiva y de lo que emerge de sus propios delirios. Unos delirios que ama: “Volved a casa”, ha dicho a los asaltantes del congreso, “os queremos, sois muy especiales”, “sé cómo os sentís, pero volved a casa, y marchaos en paz”.

La democracia no puede estar en paz si se halla a merced de esos delirios, por mucho que su creador los ame. No puede vivir con las mentiras de que se nutren. Ya basta de aprendices de brujo.

__________

Traducción de un artículo propio publicado en el diario Levante (16/01/2021, p. 13). En la imagen, una escena del film de Walt Disney Fantasía (Estados Unidos, 1940), publicada con licencia Creative Commons.

Paraules en grec

En castellà

Jo em trobava a Itàlia. Hi acabava de cloure la primera redacció d’un llibre al voltant de dos hereus del mon grec antic: Hipàtia d’Alexandria i Sinesi de Cirene. A Hipàtia, les recreacions literàries i cinematogràfiques la retraten morint en plenitud de vida i bellesa, tot i que no fou així; en canvi, el seu deixeble Sinesi morí jove i fort, quan tenia encara tant per a donar. 

Fou llavors que vaig parlar amb ell per primera vegada. Va ser una videotrucada breu i, per a mi, poc significativa. Jo em postulava a una plaça a la Universitat CEU Cardenal Herrera, en el seu campus d’Elx, i eixa conversa feia part del procés de selecció de candidat/a. Amb prou feines aquella imatge pixel·lada hauria pogut traslladar-me quelcom del que estàvem cridats a viure junts els anys propvinents. 

Aquella Universitat i aquell campus esdevingueren ma casa des de setembre del 2011 i per tres anys. Ell era llavors el màxim responsable acadèmic del campus d’Elx. Ben aviat vaig adonar-me que no es tractava pas d’un mer gestor. Lluny d’ocupar-se sobretot de qüestions de viabilitat i funcionament –que també– li interessava el trellat de les coses, el sentit de la docència, de la recerca, de les relacions humanes; sense eixe trellat, allò primer tampoc no es dóna o esdevé poc eficaç. Així que compaginava el càrrec de vicerector amb la tasca docent i una recerca que mai li deixà: l’encreuament, a distància de segles, entre Aristòtil i Max Scheler sobre el rerefons de la cartografia axiològica. 

La sensibilitat cap als valors, llurs projeccions en l’àmbit de l’existència i els matisos que cal fer servir per a entendre’ls a fons li importaven. Miqueta a miqueta vaig adonar-me que tot allò –la seva tasca institucional, el seu treball docent, la seva recerca, la vida familiar que jo albirava rere el que coneixia de primera mà– tenien la unitat pròpia d’allò que brolla de la vida. Que tot això era la seva vida.


En l’educació, docent i discent miren junts envers quelcom que va més enllà d’ells. Eixe horitzó abasta tota l’existència: no concerneix només continguts teòrics, que donen peu a l’erudició, ni destreses pràctiques, que capaciten en l’ordre d’allò pragmàtic. Tampoc no es tracta només d’una qüestió de simpatia, de proximitat emocional. Tot això hi és, sí, aixoplugat, però l’educació implica, per damunt de tot, el creixement espiritual. Amb allò “espiritual” s’entén ací la configuració de la subjectivitat no ja com a mera xarxa psíquica –de modes de percebre i sentir, d’expressar-se, d’interactuar amb el món– sinó com a centre autoconscient que es desplega en potencialitats tendencialment lliures, en contacte viu amb horitzons intel·lectuals i morals copsats en llur estructura essencial. 

Per això l’educació no és tan sols un afer de l’intel·lecte, ni de les capacitats tècniques, ni de les emocions: és un afer espiritual. I per això la seva clau es troba en la implicació personal. En dita implicació, l’educador camina amb un pas d’avantatge –de donació–, la qual cosa es palesa amb més claredat quant més menut és l’educand. Per la seva banda, eixa predisposició al treball espiritual es tradueix en un requisit pregon i abastador: la vocació docent. 

L’educació reeixirà si és duta endavant en el si d’un compromís guiat per la vocació. Allò millor dels models educatius més tradicionals o més innovadors només aconseguirà sortejar els seus Escil·la i Caribdis –el desinterès, la desafecció o la manca d’un aprenentatge significatiu, d’una banda; la feblesa conceptual, la hiperactivitat o la desorientació formativa, d’altra– si llurs propostes són dutes a terme des del grau de compromís que sols la vocació pot proporcionar i mantenir. És la vocació a crear el marc de confiança en què l’alumne pot donar espai al treball i pot donar-se. Doncs bé, eixe compromís té la seva arrel en l’amor actiu. 

«L'essència del procés formatiu rau en un acte espiritual, en l’amor a l’altre, ja que, com he assenyalat, la Bildung [formació] exigeix un procés de descobriment de l’ordo amoris real i ideal de l’alumne, de qui és i de qui pot arribar a ser, de quina és la seva realitat i cap a on es projecta. Només des d’eixa condició prèvia es poden donar unes relacions pregones de simpatia (...). Com ben bé assenyalà Scheler, només la simpatia fundada en l’amor és sòlida.»

I per això mateix,

«l'educació, en el sentit pregon del terme, no és pas possible sense persones i sense amor, sense una imatge del projecte personal de l’alumne en l’esperit del mestre, sense una aposta per l’alumne, sense un compromís previ amb el destí de l’altre, sense un compromís amb la persona. Clar que l’educació escolar té aspectes tècnics, té àmbits específics de saber i estratègies pedagògiques més o menys encertades; tanmateix, tots aquests elements es fan fonedissos si no són presidits per un context formatiu, si no són presidits per l’educació de la persona i no del jo psíquic.»

Aquestes idees són les seves, i les d’una tradició arrelada a Scheler. Foren desplegades en el marc d’una conferència que precedí la projecció del film d’Arthur Penn The miracle worker, emocionant recreació del tracte entre la nena sordcega Helen Keller i la mestressa que li obrí la comprensió del món. Ço s’esdevingué al Centre de congressos “Ciutat d’Elx”, en el marc d’un cicle que organitzí al voltant d’un reguitzell de problemes antropològics i de llur tractament en el cine. 

Vaig convidar-lo per a que s'acostés al film sobre Helen Keller i Anne Sullivan... i no podia pas imaginar-me que la temàtica faria tant per ell, fins al punt que la connectaria orgànicament amb els fils conductors del seu pensament. Eixa contribució donà peu a un brillant capítol de llibre, en un volum col·lectiu que aplegà filòsofs amics i perspectives engrescadores. D’ell provenen les cites reproduïdes adés.


Fa gairebé set anys que vaig traslladar-me al cap i casal, per a incorporar-me a la Universitat de València. La Universitat CEU Cardenal Herrera i els seus benvolguts habitants no han deixat però d’acompanyar-me. Vet ací que m’arriba la notícia del seu traspàs... i amb ella un allau de missatges, de condols mutus, que testimonien la perplexitat, el lloc que ell ocupava en els nostres cors i que ja no deixarà mai d’ocupar-hi, puix som part del seu destí. 

Ets mort, César, quan tenies encara tant per a donar. A tu se t’apliquen les paraules amb què Homer va glossar a la Ilíada el traspàs d’Hèctor: «L’ànima volà dels membres i davallà a l’Orc, tot plorant la seva sort, puix deixava un cos vigorós i jove». Paraules en grec que traspuen dol i estima. Com t’haurien agradat eixos mots a tu, que t’estimaves tant la cultura grega i la seva llengua! I tanmateix, per què en parlo en passat...? Tu vius, César: jo crec que segueixis viu en les mans de Déu, que no deixa caure en el no-res les seves creatures; i vius en la guspira encesa en la nostra memòria.

__________
César Casimiro Elena va faltar el 20 de maig. Les cites traduïdes provenen de les pàgines 43 i 45-46 del seu capítol “El papel de la inserción lingüística en el proceso de construcción personal” al col·lectiu Cerebro, mente, cuerpo, persona. Antropología cinematográfica (CEU Ediciones, Madrid 2012, pp. 29-50). En la imatge, una escena del film d’Arthur Penn The miracle worker (1962), distribuït al nostre país com El miracle d’Anna Sullivan.