sábado, 26 de febrero de 2022

Putin a Ucraïna: com l'home del neolític

 









Traducció al castellà

El 2017, Itàlia participà al festival d’Eurovisió amb una cançó ben engrescadora: “Occidentali’s Karma”. La lletra feia la guitza a aquells que, tot i moure’s en la sofisticació digital, pensen amb esquemes primitius: “La intel·ligència ha passat de moda / respostes fàcils / dilemes inútils”. Junt amb Francesco Gabbani, l’autor i solista, a l’escenari hi pujava un gran mico, que s’hi posava a ballar vestit amb corbata de llacet: “Per a tots una hora d’ària, de glòria / la gentada crida un mantra / l’evolució ensopega / el mico nuet balla”. Tot molt modern: “Contemporani com l’home del neolític”.

En la vida hi ha molt d’estira i arronsa. Volem aconseguir coses, volem viure millor, volem reconeixement. Aspirar-hi fa part de l’estructura psicofísica de l’ésser humà i de l’existència política dels pobles. En els primers estadis de la filogènesi i de la història humanes, eixes pulsions es resolen només amb la força bruta: amb la submissió i, si es possible, l’extermini de l’altre. Signe d’evolució cultural i de maduresa personal és aspirar a substituir la violència per l’intercanvi de bens, per la persuasió argumental, per consensos on guanyi tothom. 

En la tensió Rússia-Ucraïna hi ha, és clar, interessos en joc: de tipus econòmic, polític, geoestratègic, cultural. La ubicació i riquesa natural d’Ucraïna –del carbó i el petroli al gas– en feren l’objecte del desig de Napoleó i Hitler. De l’esclat de la Unió Soviètica ençà, dita tensió ha conegut diverses fases: la independència d’Ucraïna (1991); el seu acostament a l’òrbita de la Unió Europea i de l’OTAN i la tornada enrere arran de les represàlies econòmiques russes (2013); l’annexió de la regió de Crimea a Rússia rere dubtós referèndum (2014); els disturbis a la regió prorussa del Donbass i la treva signada a Minsk (2015); i, des del 2021, l’enviament massiu de tropes russes a la frontera junt amb la intensificació de ciberatacs. El passat dia 21, Rússia reconegué l’autonomia de les províncies de Donetsk i Luhansk.

Fins a aquesta setmana, les reiterades crides d’alerta de Joe Biden tot anunciant la imminent invasió podien semblar adreçades a calfar l’ambient a propi benefici polític. Els fets han mostrat que es tractava d’una estratègia d’exposició: tot publicant la informació secreta que el Pentàgon tenia a l’abast, es desemmascarava els propòsits del Kremlin. 

I així hem arribat a les sis del matí de dijous. Vladímir Putin escenifica el seu moment de glòria: la seva ària. El text que interpreta no té deixalla. Al discurs, retransmès mitjançant totes les cadenes estatals russes, Putin es refà a exemples d’ús de la força en el món posterior a la desintegració de la URSS –com ara les actuacions internacionals a Iraq, Líbia o Síria– per a desembocar en un diagnòstic de “degradació i degeneració” del món occidental, una amenaça que posa en paral·lel a la invasió nazi, per a la qual la Unió Soviètica no es va preparar: “No cometrem aquest error una segona vegada”. 

L’analogia sembla freudianament reveladora; sobretot si la invasió –més enllà de pretendre la desmilitarització– duu a eixamplar l’espai vital de Rússia. Amb raó ha dit Josep Borrell que “es tracta d’una de les hores més fosques per a Europa des de la segona Guerra mundial”. No hem de fer ulls cecs a les greus errades en l’ús de la força que s’han esdevingut en les darreres dècades per part d’actors occidentals; tampoc, al manteniment de la política de blocs en l’estratègia expansiva de l’OTAN. Tot això però no amaga que Putin ha fet una passa que podia haver substituït per les vies de la negociació. Es tracta d’una jugada sense trellat, amb cost de vides humanes i riscos impredictibles: una demostració de força sense seny.

Moltíssimes de les persones que han seguit el missatge de Putin se l’han escoltat perplexes, esgarrifades. El mico nuet balla. Tanmateix no és un mico, ni un bon grapat que hi balla al voltant. Els micos conreen llaços d’afecte i d’odi a vegades tendres, d’altres esborronadors; no posseeixen però eines conceptuals per a dur a terme abstraccions teòriques i decisions deliberades. No poden persuadir amb arguments, ni arribar a consensos en ordre a un bé superior. L’ésser humà, sí: fa part de la seva glòria; quan hi fracassa, és la seva tragèdia. Contemporani com l’home del neolític


__________
Article propi publicat al diari Levante (26/02/2022). En la imatge, un aspecte de la manifestació en suport a Ucraïna duta endavant el matí del 27 de febrer a la plaça de la Verge a València [fotografia pròpia].

No hay comentarios: