miércoles, 10 de diciembre de 2014

La música i l'esperit de la Universitat

















Hi ha ocasions en les quals, ho sentim ben bé, no hem de passar al costat de la bellesa sense fer-ho notar. No donar-ne cap notícia seria una mena d’arrogància, de desdeny envers allò que ens ha sigut donat sense cap mèrit. El darrer 15 d’octubre va tindre lloc al Palau de la Música el concert d’obertura de l’any acadèmic. L’orquestra filharmònica de la Universitat de València, dirigida per Hilari Garcia Gázquez, va interpretar un repertori exquisidament triat al voltant d’una idea: la variació. En un petit assaig que acompanyava el programa i recolzant-se en cites de Schönberg i Schopenhauer, Hilari Garcia va referir-se a la variació –mutatis mutandis– com a el mode de repetició, mai igual a si mateixa, que constituïx el teixit tant de la música com de l'existència. Al voltant d’aquest fil conductor es van executar una sèrie de peces, des de l’estrena d’una obra del jove compositor valencià José M. Fayos a la Guia d’orquestra per a joves de Benjamin Britten i la quarta Simfonia de Johannes Brahms.

És l’orquestra filharmònica de la UV una formació composta per 80 joves, la major part estudiants, que es reunixen dues vegades a la setmana per a assajar. I quin meravellós exemple ens donen! Una orquestra és un calidoscopi de diversitat que es reflectix no tan sols en les diferències fisiognòmiques sinó també i sobretot en la materialitat dels instruments i en els registres sonors. No és fàcil posar-se d’acord en la vida. Aquests joves ens permeten assistir a un experiment –mai igual a si mateix, sempre renovat en cada concert– de concòrdia en la diversitat. Gràcies al seu esforç, a la seua disciplina i entrega emergix una unitat que no és homogènia sinó plural, una harmonia que no és plana sinó rica i enriquidora. 

Aquest assumpte –la unitat en la pluralitat que esdevé visible en un concert– té multitud de projeccions existencials. Potser la més cridanera en aquests dies siga la política. ¡Com es serviria comptar amb polítics que en lloc de fer insistència sobre allò que ens dividix saberen emprar-ne les potencialitats per a construir una realitat plural i alhora convergent, més forta gràcies a les diferències! La problemàtica del separatisme català, i de la seua (absència de) resposta institucional estatal, té molt a veure amb aquesta manca d’imaginació per a ajuntar i construir. Però d’això vull ocupar-me’n en un proper article. Hui els meus pensaments tornen a la Universitat, a allò que a la Universitat es fa i que n’hi és el motiu de l’existència.

Sovint desitge que la nostra activitat docent i investigadora s’assemble al tipus de treball que es fa a una orquestra. És clar que l’aprenentatge i sobretot la recerca té una dimensió individual; més encara, és en la solitud de la reflexió, del treball intel·lectual ben conduït en primera persona, dels temps en diàleg amb si mateix i amb els resultats de la recerca realitzada pels altres que s’aconseguix una part considerable, sinó la més fructífera, de la pròpia inspiració i creativitat. Sense aquesta solitud fecunda, la curiositat intel·lectual esdevé tafaneria i el coneixement profund es canvia per un xarrar superficial que, com deia Heidegger, no és més que un viure acríticament instal·lats en un impersonal “es fa”, “es pensa”, “es diu”... Ara bé, no és menys cert que perquè el diàleg siga enriquidor cal comptar amb un interlocutor crític, capaç d’obrir-hi perspectives noves i encoratjadores. Cadascú de nosaltres duu una sèrie de dons per al món. Cadascú pot contribuir al drama de l'existència –Whitman dixit– amb un vers de la seua collita. Per això l’actitud d’aquell que vull arribar a saber quelcom és l’obertura d’esperit.

La Universitat –una Universitat que no siga mera anella dels engranatges de producció neocapitalista– és el lloc per excel·lència d’aquesta obertura d’esperit. Però per a que puga desenvolupar eficaçment aquesta seua tasca cal treballar en eixa mena d’unitat no uniforme, de diversitat no centrífuga que es fa visible en una bona orquestra. Aleshores esdevé –parafrasejant l’expressió musical– una Universitat ben temprada, capaç de produir concòrdia en la diferència; una concòrdia que no és impostura perquè no tan sols respecta la pluralitat sinó que en fa la clau de la pròpia força.

La fortuna va voler que durant el concert al Palau estiguera assegut al costat de l’autor de l’obra que va ser estrenada (Sull’ombra di un ricercare). És la seua una exigent recreació del ricercare renaixentista i doncs una mena de variació recolzada en l’estratègia del contrapunt. Variacions i retorns a un passat que ja no és el mateix perquè és viscut a la llum del present: Purcell rellegit per Britten, Bach revisitat per Brahms. “Oh, si jo sabera el camí de tornada!”: és la vella cançó alemanya, gràvida d’enyorances, que Brahms va fer servir pel primer moviment de la seua Simfonia núm. 4. Camins de tornada que ens reporten un passat que fa llum sobre el present i ens ajuda a crear el futur.

La Universitat es l’encreuament d’aquests camins, l’escenari d’un diàleg que cada vegada ha d’esdevindre més plural i enriquidor. Les corrents de renovació pedagògica, amb les quals no poques persones hi estan compromeses, apunten a aquest espai d’intercanvi –veritable comunitat d’aprenentatge– com a mig per a actualitzar una institució la qual força es troba en la seua capacitat de preservar el millor de si mateixa mitjançant el canvi. Així ho ha fet en el passat; així hem de fer-ho en el present.

La música i la Universitat compartixen un esperit que en aquesta vetllada ha esdevingut gojosament palpable. És l’esperit de la joventut sempre renovada en la recerca humana del saber. Gaudeamus igitur.

__________
En la imatge: detall del jardí de la Facultat de Filosofia i Ciències de l'Educació de la Universitat de València (fotografia pròpia).