Putin a Ucraïna: com l'home del neolític

 

Traducció al castellà

El 2017, Itàlia participà al festival d’Eurovisió amb una cançó ben engrescadora: “Occidentali’s Karma”. La lletra feia la guitza a aquells que, tot i moure’s en la sofisticació digital, pensen amb esquemes primitius: “La intel·ligència ha passat de moda / respostes fàcils / dilemes inútils”. Junt amb Francesco Gabbani, l’autor i solista, a l’escenari hi pujava un gran mico, que s’hi posava a ballar vestit amb corbata de llacet: “Per a tots una hora d’ària, de glòria / la gentada crida un mantra / l’evolució ensopega / el mico nuet balla”. Tot molt modern: “Contemporani com l’home del neolític”.

En la vida hi ha molt d’estira i arronsa. Volem aconseguir coses, volem viure millor, volem reconeixement. Aspirar-hi fa part de l’estructura psicofísica de l’ésser humà i de l’existència política dels pobles. En els primers estadis de la filogènesi i de la història humanes, eixes pulsions es resolen només amb la força bruta: amb la submissió i, si es possible, l’extermini de l’altre. Signe d’evolució cultural i de maduresa personal és aspirar a substituir la violència per l’intercanvi de bens, per la persuasió argumental, per consensos on guanyi tothom. 

En la tensió Rússia-Ucraïna hi ha, és clar, interessos en joc: de tipus econòmic, polític, geoestratègic, cultural. La ubicació i riquesa natural d’Ucraïna –del carbó i el petroli al gas– en feren l’objecte del desig de Napoleó i Hitler. De l’esclat de la Unió Soviètica ençà, dita tensió ha conegut diverses fases: la independència d’Ucraïna (1991); el seu acostament a l’òrbita de la Unió Europea i de l’OTAN i la tornada enrere arran de les represàlies econòmiques russes (2013); l’annexió de la regió de Crimea a Rússia rere dubtós referèndum (2014); els disturbis a la regió prorussa del Donbass i la treva signada a Minsk (2015); i, des del 2021, l’enviament massiu de tropes russes a la frontera junt amb la intensificació de ciberatacs. El passat dia 21, Rússia reconegué l’autonomia de les províncies de Donetsk i Luhansk.

Fins a aquesta setmana, les reiterades crides d’alerta de Joe Biden tot anunciant la imminent invasió podien semblar adreçades a calfar l’ambient a propi benefici polític. Els fets han mostrat que es tractava d’una estratègia d’exposició: tot publicant la informació secreta que el Pentàgon tenia a l’abast, es desemmascarava els propòsits del Kremlin. 

I així hem arribat a les sis del matí de dijous. Vladímir Putin escenifica el seu moment de glòria: la seva ària. El text que interpreta no té deixalla. Al discurs, retransmès mitjançant totes les cadenes estatals russes, Putin es refà a exemples d’ús de la força en el món posterior a la desintegració de la URSS –com ara les actuacions internacionals a Iraq, Líbia o Síria– per a desembocar en un diagnòstic de “degradació i degeneració” del món occidental, una amenaça que posa en paral·lel a la invasió nazi, per a la qual la Unió Soviètica no es va preparar: “No cometrem aquest error una segona vegada”. 

L’analogia sembla freudianament reveladora; sobretot si la invasió –més enllà de pretendre la desmilitarització– duu a eixamplar l’espai vital de Rússia. Amb raó ha dit Josep Borrell que “es tracta d’una de les hores més fosques per a Europa des de la segona Guerra mundial”. No hem de fer ulls cecs a les greus errades en l’ús de la força que s’han esdevingut en les darreres dècades per part d’actors occidentals; tampoc, al manteniment de la política de blocs en l’estratègia expansiva de l’OTAN. Tot això però no amaga que Putin ha fet una passa que podia haver substituït per les vies de la negociació. Es tracta d’una jugada sense trellat, amb cost de vides humanes i riscos impredictibles: una demostració de força sense seny.

Moltíssimes de les persones que han seguit el missatge de Putin se l’han escoltat perplexes, esgarrifades. El mico nuet balla. Tanmateix no és un mico, ni un bon grapat que hi balla al voltant. Els micos conreen llaços d’afecte i d’odi a vegades tendres, d’altres esborronadors; no posseeixen però eines conceptuals per a dur a terme abstraccions teòriques i decisions deliberades. No poden persuadir amb arguments, ni arribar a consensos en ordre a un bé superior. L’ésser humà, sí: fa part de la seva glòria; quan hi fracassa, és la seva tragèdia. Contemporani com l’home del neolític. 

__________

Article propi publicat al diari Levante (26/02/2022). En la imatge, un aspecte de la manifestació en suport a Ucraïna duta endavant el matí del 27 de febrer a la plaça de la Verge a València [fotografia pròpia].

Putin en Ucrania: como el hombre del neolítico

Versió original en valencià

En 2017, Italia participó en el festival de Eurovisión con una canción muy estimulante: “Occidentali’s Karma”. La letra ponía el dedo en el ojo de aquellos que, aun moviéndose en la sofisticación digital, piensan con esquemas primitivos: “La inteligencia ha pasado de moda / respuestas fáciles / dilemas inútiles”. Junto con Francesco Gabbani, el autor y solista, subía al escenario un gran mono, que se ponía a bailar vestido con pajarita: “Para todos una hora de aria, de gloria / la multitud grita un mantra / la evolución tropieza / el mono desnudo baila”. Todo muy moderno: “Contemporáneo como el hombre del neolítico”.

En la vida hay mucho de tira y afloja. Queremos conseguir cosas, queremos vivir mejor, queremos reconocimiento. Aspirar a ello forma parte de la estructura psicofísica del ser humano y de la existencia política de los pueblos. En los primeros estadios de la filogénesis y de la historia humanas, esas pulsiones se resuelven sólo con la fuerza bruta: con el sometimiento y, si es posible, el exterminio del otro. Signo de evolución cultural y madurez personal es aspirar a sustituir la violencia por el intercambio de bienes, por la persuasión argumental, por consensos donde gane todo el mundo.

En la tensión Rusia-Ucrania hay, naturalmente, intereses en juego: de tipo económico, político, geoestratégico, cultural. La ubicación y riqueza natural de Ucrania –del carbón y el petróleo al gas– hicieron de ella objeto del deseo de Napoleón y Hitler. A partir del estallido de la Unión Soviética, esa tensión ha conocido varias fases: la independencia de Ucrania (1991); su aproximación a la órbita de la Unión Europea y la OTAN y la vuelta atrás a raíz de las represalias económicas rusas (2013); la anexión de la región de Crimea a Rusia tras un dudoso referéndum (2014); los disturbios en la región prorrusa del Donbás y la tregua firmada en Minsk (2015); y, desde 2021, el envío masivo de tropas rusas a la frontera junto con la intensificación de los ciberataques. El pasado día 21, Rusia reconoció la autonomía de las provincias de Donetsk y Lugansk.

Hasta esta semana, podía parecer que las reiteradas alertas de Joe Biden anunciando la inminente invasión buscaban caldear el ambiente con miras al propio beneficio político. Los hechos han mostrado que se trataba de una estrategia de exposición: publicando la información secreta que tenía al alcance, el Pentágono desenmascaraba los propósitos del Kremlin.

Y así hemos llegado a las seis de la mañana del jueves. Vladimir Putin escenifica su momento de gloria: su aria. El libreto que interpreta no tiene desperdicio. En el discurso, retransmitido por todas las cadenas estatales rusas, Putin se remite a ejemplos de uso de la fuerza en el mundo posterior a la desintegración de la URSS –como las actuaciones internacionales en Irak, Libia o Siria– para desembocar en un diagnóstico de “degradación y degeneración” del mundo occidental, una amenaza que pone en paralelo a la invasión nazi, para la que la Unión Soviética no se había preparado: “No cometeremos este error una segunda vez”.

La analogía parece freudianamente reveladora; sobre todo, si la invasión –más allá de pretender la desmilitarización– lleva a ensanchar el espacio vital de Rusia. Con razón ha dicho Josep Borrell que nos encontramos en “las horas más oscuras desde la segunda Guerra mundial”. No hemos de cerrar los ojos a los graves errores en el uso de la fuerza que han tenido lugar en las últimas décadas por parte de actores occidentales; tampoco, al mantenimiento de la política de bloques en la estrategia expansiva de la OTAN. Sin embargo, todo ello no oculta que Putin ha dado un paso que podía haber sustituido por las vías de la negociación. Se trata de una jugada sin fuste, con coste de vidas humanas y riesgos impredecibles: una demostración de fuerza sin cordura. 

Muchísimas de las personas que han seguido el mensaje de Putin lo han escuchado perplejas, horrorizadas. El mono desnudo baila. Ahora bien, no es un mono, ni un buen puñado de ellos que baila en torno. Los monos cultivan lazos de afecto y de odio que a veces son tiernos y otras ponen los pelos de punta; pero no poseen las herramientas conceptuales para llevar a cabo abstracciones teóricas y decisiones deliberadas. No pueden persuadir con argumentos, ni llegar a consensos en orden a un bien superior. El ser humano, sí: forma parte de su gloria; cuando fracasa, es su tragedia. Contemporáneo como el hombre del neolítico. 

__________

Traducción de un artículo propio publicado en el diario Levante (26/02/2022). En la imagen, un aspecto de la manifestación en apoyo a Ucrania celebrada por la mañana del 27 de febrero en la plaza de la Virgen de Valencia [fotografía propia].