No nos acostumbremos a la barbarie

 

 

Versió original en valencià

En el Instituto Valenciano de Arte Moderno (IVAM) se exponen valiosos fotomontajes de la artista estadounidense Martha Rosler. Uno de los más llamativos pertenece a la serie Casa hermosa: llevando la guerra al hogar. Se titula La cortina gris [he ilustrado con él la entrada previa]. Representa a una joven sofisticadamente vestida –al modo de una estrella clásica de Hollywood– que, con una gran sonrisa, descorre una cortina: detrás se puede ver una hilera de soldados, fuego, destrucción; en un rincón, una mujer harapienta y herida llora de rodillas. Los detalles nos permiten presentir la tragedia. La escena conmueve, produce pavor. Cuántas veces nuestro mundo deslumbrante oculta el sufrimiento de los últimos, de los olvidados.

Eurovisión se ha convertido en uno de los acontecimientos musicales globales más estimulantes. Todo contribuye a hacer de él un gran espectáculo: la conexión en directo de decenas de países, la osadía técnica de las puestas en escena, la ceremonia de las votaciones... Me encanta el desfile de lenguas, de registros culturales, en una competición incruenta y festiva que ha sustituido a las guerras cíclicas en nuestra vieja Europa. Me emociona desde el principio, cuando suena la maravillosa sintonía basada en el Te Deum de Marc-Antoine Charpentier.

Desde su primera edición, en 1956, el festival se ha consolidado como espacio de concordia y promoción de la tolerancia. Desde el 2022, su organizadora, la Unión Europea de Radiodifusión (UER), veta la participación de Rusia con un argumento: ante la invasión de Ucrania por parte del gobierno de Vladimir Putin, la televisión estatal rusa se ha convertido en una herramienta de propaganda y se ha coartado el libre periodismo. Cada año, la ausencia de Rusia nos recuerda que no estamos de acuerdo con el horror de muerte y sufrimiento desencadenado por su delirio imperialista. No es mucho, pero constituye un gesto simbólico grávido de dignidad. 

A raíz de un miserable ataque terrorista de la organización pro-palestina Hamás a Israel, el 2023, el gobierno de Benjamin Netanjahu inició una desproporcionada ofensiva a Gaza, ya devenida catástrofe humanitaria. Se trata de aniquilar a una población sincera y de deportar a sus supervivientes; no resulta desencaminado hablar de limpieza étnica y genocidio. Ante el cinismo de Donald Trump, que ha respaldado el proyecto de deportación, y ante la blanda reacción de muchos países, está siendo el gobierno de España, en la estela de la Corte penal internacional, el que encabeza la reclamación de justicia para Palestina. Esto nos honra como país.

Entre medias, Israel sigue participando en Eurovisión como si nada. Más aún: en las últimas dos ediciones, el televoto le ha beneficiado, dejándolo a un paso del galardón. He aquí el porqué: las tendencias que consideran el ataque a Gaza mera legítima defensa –y las críticas a Israel, expresión de antisemitismo– emplean el televoto como arma ideológica. Así, la presidenta de OK diario, cercano a VOX, hizo promoción explícita a favor de Israel; la vicesecretaria de educación del PP publicó un post donde afirmaba que "un año más" votaría por Israel "sin haber escuchado la canción".

Pues bien: al ver a las solistas israelitas que han interpretado los temas de las dos últimas ediciones, no puedo evitar el escalofrío. Pienso en el fotomontaje de Martha Rosler. El entorno futurista y las vestimentas sofisticadas, brillantes como nuevas, no pueden esconder los miles de cadáveres bajo los escombros, mujeres, niños y niñas, hombres, la mayor parte civiles, que han muerto a raíz de los bombardeos: ya más de 50.000 personas.

Frente al malestar creciente expresado en varios de los países participantes en Eurovisión –encabezados por España y Bélgica–, el director de la UER, Martin Green, ha afirmado en una carta abierta que se toma seriamente las quejas. Así que ha hecho revisar el procedimiento técnico del televoto y ha constatado que es del todo transparente. Sobre el tema de fondo, ninguna referencia. Recordemos que en el artículo 1.2.2 del reglamento del festival se explicita que "no se permiten letras, discursos o gestos de naturaleza política o equivalente".

Sin embargo, que Israel participe como si nada es un acto político. Esconderse tras los detalles técnicos es un acto político. Cerrar los ojos es un acto político. Se trata, eso sí, de una política indecente. Hará bien RTVE si prosigue su línea crítica, más aún: hará bien si no participa en el festival mientras lo haga Israel y prosiga la masacre en Gaza. Con ello, claro, no se conseguirá mucho. Las mujeres palestinas seguirán gritando al cielo mientras sus niños mueren en el miedo y la suciedad y esas otras mujeres –las estrellas de Israel– cantan envueltas de sofisticación y luz en el auditorio del festival. Pero no queremos acostumbrarnos. 

Hay que actuar a favor de las víctimas. La responsabilidad de los gobiernos es enorme; la historia les pedirá cuentas, como lo hizo a los criminales nazis que ahora imita el gobierno de Netanjahu. También nosotros podemos hacer gestos: por ejemplo, dejar de comprar productos de empresas de Israel (ver www.bdsmovement.net/es). Y, como mínimo, todas y todos tenemos la palabra para oponernos a esta locura.

No miremos a otro lado. No debemos acostumbrarnos a la barbarie.

__________

En la imagen, mensaje emitido por RTVE antes de la retransmisión del festival de Eurovisión, el pasado 17 de mayo.

No acostumem-nos a la barbàrie

 

Traducción de la entrada al castellano

Al l’Institut Valencià d’Art Modern s’exposen valuosos fotomuntatges de l’artista estatunidenca Martha Rosler. Un dels més cridaners pertany a la sèrie Casa bonica: portant la guerra a la llar. Es titula La cortina grisa [he il·lustrat amb ell l'entrada prèvia]. Representa una jove sofisticadament vestida –al mode d’una estrela clàssica de Hollywood– que amb un gran somriure descorre una cortina: darrere es pot veure una filera de soldats, foc, destrucció; a un racó, una dona esparracada i ferida plora en genolls. Els detalls ens permeten pressentir la tragèdia. L’escena commou, fa feredat. Quantes vegades el nostre món enlluernador amaga el patiment dels darrers, dels oblidats. 

Eurovisió s’ha convertit en un dels esdeveniments musicals globals més engrescadors. Tot contribueix a fer-ne un gran espectacle: la connexió en directe de desenes de països, l’agosarament tècnic de les posades en escena, la cerimònia de les votacions... M’encanta la desfilada de llengües, de registres culturals, en una competició incruenta i festiva que ha substituït les guerres cícliques a la nostra vella Europa. M’emociona des del principi, quan sona la meravellosa sintonia basada en el Te Deum de Marc-Antoine Charpentier.

Des de la seua primera edició, el 1956, el festival s’ha consolidat com a espai de concòrdia i promoció de la tolerància. Del 2022 ençà, la seua organitzadora, la Unió Europea de Radiodifusió (UER), hi veta la participació de Rússia amb un argument: front la invasió d’Ucraïna per part del govern de Vladímir Putin, la televisió estatal russa ha esdevingut eina de propaganda i s’ha coartat el periodisme lliure. Cada any, l’absència de Rússia ens recorda que no estem d’acord amb l'horror de mort i patiment desfermada pel seu deliri imperialista. No és molt, però constitueix un gest simbòlic gràvid de dignitat. 

Arran d’un miserable atac terrorista de l’organització pro-palestina Hamàs a Israel, el 2023, el govern de Benjamin Netanjahu encetà una desproporcionada ofensiva a Gaza ja esdevinguda catàstrofe humanitària. Es tracta d’anihilar una població sencera i deportar-ne els sobrevivents; no resulta foraviat parlar de neteja ètnica i genocidi. Front el cinisme de Donald Trump –que ha recolzat el projecte de deportació– i davant la tova reacció de molts països, està sent el govern d’Espanya, en el deixant de la Cort Penal internacional, a encapçalar la reclamació de justícia per a Palestina. Ço ens honra com a país.

En l’entremig, Israel segueix participant en Eurovisió com si no res. Més encara: en les darreres dues edicions, el televot l’ha beneficiat, tot deixant-lo a un pas del guardó. Vet ací perquè: les tendències que consideren l’atac a Gaza mera legítima defensa –i les crítiques a Israel, expressió d’antisemitisme– empren el televot com a arma ideològica. Així, la presidenta d’OK diario, proper a VOX, va fer-ne promoció explícita a favor d’Israel; la vice-secretària d’educació del PP publicà un post on afirmava que “un any més” votaria per Israel “sense haver-ne escoltat la cançó”. 

Doncs bé: en veure les solistes israelianes que han interpretat els temes de les dues darreres edicions, no puc evitar l’esgarrifança. Pense al fotomuntatge de Martha Rosler. L’entorn futurista i les sofisticades vestimentes, brillants com de trinca, no poden amagar els milers de cadàvers sota escombraries, dones, nens i homes, la major part civils, que han mort arran dels bombardejos: ja més de 50.000 persones. 

Front el malestar creixent expressat a diversos dels països participants en Eurovisió –encapçalats per Espanya i Bèlgica–, el director de la UER, Martin Green, ha afirmat en una carta oberta que es pren amb seriositat les queixes. Llavors ha fet revisar el procediment tècnic del televot i ha constatat que és del tot transparent. Al voltant del tema de fons, cap referència. Recordem que a l’article 1.2.2 del reglament del festival s’explicita que “no es permeten lletres, discursos o gestos de natura política o semblant”.

Tanmateix, que Israel hi participe com si no res és un acte polític. Amagar-se rere els detalls tècnics és un acte polític. Fer ulls clucs és un acte polític. Es tracta però d’una política indecent. Farà bé RTVE a prosseguir la seua línia crítica, més encara: farà bé a no participar en el festival mentre ho faça Israel i prosseguisca la massacre a Gaza. Amb això, clar, no s’aconseguirà molt. Les dones palestines seguiran cridant al cel mentre els seus infants moren en la por i la brutícia i eixes altres dones –les estreles d’Israel– canten envoltades de sofisticació i llum a l’auditori del festival. Però no volem acostumar-nos-hi. 

Cal actuar a favor de les víctimes. La responsabilitat dels governs és enorme; la història hi demanarà comptes, com ho feu als criminals nazis que ara imita el govern de Netanjahu. També nosaltres podem fer gestos: per exemple, deixar de comprar productes d’empreses israelianes (veure www.bdsmovement.net/es). I, si més no, totes i tots tenim la paraula per a oposar-nos a aquesta bogeria.

No mirem cap a altre lloc. Hom no ha d’acostumar-se a la barbàrie.

__________

En la imatge, missatge emès per RTVE abans de la retransmissió del festival d'Eurovisió, passat 17 de maig.

El sombrío espejismo de la guerra justa

 

  

Original en valencià

Un espejismo promete algo que no existe. En el desierto, es anuncio del agua de la que se tiene urgente necesidad. Pero se trata solo de una apariencia, de una visión halagadora que encubre el vacío. Nos engaña.

 

La guerra es espejismo del regreso. Se piensa que favorecerá la vuelta a una situación previa –existida de hecho o idealizada– que se desea ardientemente. Pero una vez estalla la guerra, ese paraíso no llega nunca. En la primera guerra mundial, los jóvenes del imperio austrohúngaro, inflamados de patriotismo, iban al frente pensando que en pocas semanas volverían a casa; en la segunda, Adolf Hitler maquinó una invasión relámpago que resolvería una delirante exigencia de espacio para la raza aria; el 24 de febrero de 2022, Vladímir Putin anunció a sus conciudadanos una operación estratégica que tardaría poco en tener éxito. Como dice Judith Holofernes en una de sus canciones, “No sé cómo se acaba una guerra, / sólo cómo se empieza”. Se siguen de ella hileras de muertos, poblaciones macilentas y exhaustas, daños ingentes, desesperanza.

La guerra es espejismo de la paz. En su obra Sobre la paz perpetua (1795), Immanuel Kant subrayó que una de las condiciones ineludibles para poner las bases de la paz se encuentra en el modo de hacer la guerra: las hostilidades no han de llegar a ser tales que imposibiliten la confianza mutua. Romper los acuerdos, maltratar a los prisioneros o humillar a las poblaciones vencidas siembra el germen de un nuevo conflicto. Así, las reparaciones exigidas a Alemania tras la primera guerra mundial abonaron el resentimiento de donde surgió el populismo nacionalsocialista. He aquí un ejemplo paradigmático de cómo los conflictos bélicos generan su descendencia a través del rencor de los vencidos; un rencor, sin embargo, difícilmente evitable.

 

La guerra es espejismo de una causa humanitaria. En el mejor de los casos, con ella se defiende la vida y la dignidad de personas queridas que, con razón, no se puede dejar en la estacada. Sin embargo, en el otro bando también hay personas –militares y civiles– que se han visto arrastradas a una situación de lucha. Las armas se descargan siempre sobre seres humanos que en su mayor parte no han decidido empezar el conflicto. Por ello son numerosos los relatos de militares que han visto con pavor las propias manos manchadas de sangre de inocentes. Las memorias de Ron Kovic a raíz de su participación en la guerra del Vietnam, llevadas al cine por Oliver Stone en Nacido el 4 de julio (1989), constituyen un botón de muestra de esa toma de conciencia.

Como sucede en los espejismos, en el caso de la guerra justa hay una franja intermedia. Algunas guerras responden a situaciones donde no reaccionar daría lugar a una injusticia aún más terrible. Hoy diríamos que se trata de los conflictos iniciados por potencias totalitarias que persiguen someter a sangre y fuego, hasta la aniquilación incluso, a determinadas poblaciones. Por ello existe una venerable doctrina, cultivada desde la Antigüedad y articulada en la Edad Media, sobre las condiciones que ha de cumplir la legítima defensa.

Como en otros asuntos, el metro de platino iridiado se halla en la obra de Tomás de Aquino. Son diversos los requisitos para que una guerra pueda venir considerada legítima: entre ellos, que se trate de una de defensa; que se desarrolle con probabilidad de éxito y como último recurso; que se empleen medios proporcionales; que termine tan pronto como sea posible restaurar la paz.

 

A esta luz, la invasión de Ucrania por el gobierno de Putin no puede ser considerada justa bajo ningún punto de vista. Se trata de un ataque desproporcionado, impulsado por un delirante sueño imperial según el cual Rusia estaría encabezando la lucha contra el perverso Occidente. Tampoco es justa la guerra desencadenada por el gobierno de Benjamin Netanjahu en Palestina. Aunque constituye una reacción a un execrable atentado terrorista de Hamás en el que murieron 850 israelíes, la desproporción de los medios empleados –que ya han costado la vida a más de 45 000 palestinos– le ha privado de legitimidad hace ya tiempo. En ambos casos, además, el encarnizamiento en la prosecución añade crueldad.

La doctrina mencionada permite moverse en el espacio de niebla entre la oscuridad y la luz. Con ella se ha buscado hacer cuentas con la realidad del mal en el mundo. De ahí que contraponer las políticas de defensa al pacifismo resulte superficial. Una guerra tal sirve para evitar males mayores –¿qué habría pasado si Hitler hubiese ganado la segunda guerra mundial?– y constituye, pues, un mal menor. Sin embargo, no es en sí misma un bien que haya de ser perseguido.

 

La reflexión teológica, en cuyo marco nació dicha doctrina, ofrece otras pistas. La vida de Jesús muestra una vara de medida diferente. Su respuesta a una pregunta de Poncio Pilato sirve como botón de muestra. Cínicamente interrogado sobre la inacción de los suyos –si él era rey, por qué sus soldados no venían a auxiliarlo–, Jesús respondió: “Mi reino no es de este mundo” (Jn 18, 36). El bien no se difunde imponiéndose por la fuerza. Es ajeno a la violencia; edifica y no destruye. El bien deseable por sí mismo es la paz. Y, por ello, “bienaventurados los que trabajan por la paz” (Mt 5, 9). Desde aquí se puede enlazar con la teología de la paz en san Francisco de Asís, Bartolomé de las Casas o Erasmo de Rotterdam y, en época más reciente, con autores como Dietrich Bonhoeffer, Carl Friedrich von Weizsäcker, Eberhard Jüngel y Jürgen Moltmann, o con el magisterio del Papa Francisco.

La paz no se construye por medio de la guerra. Las sociedades modernas han de crear las condiciones, sí, para defenderse en caso de ataque; las instancias políticas deben actuar de forma realista, sin escatimar recursos; si llega el caso, han de emplearlos de manera proporcionada y reparando en la población civil de todas las partes en conflicto. Socorrer a los seres queridos es honesto y valeroso: se trata entonces de una legítima defensa. No obstante, y a la misma vez, dicha defensa constituye el momento dialéctico de una realidad perversa, que hay que abordar en su raíz. Por sí misma, la guerra produce destrucción, pone obstáculos a la paz y conculca la dignidad humana. No existe la guerra justa: se trata sólo de un sombrío espejismo.

__________

Artículo propio publicado en la revista Cresol (enero-marzo de 2025, páginas 26-27). En la imagen, obra de Martha Rosler perteneciente a la serie Casa hermosa. Llevando la guerra al hogar (House Beautiful. Bringing the War Home, 1967-1972, Instituto Valenciano de Arte Moderno).

L'ombrívol miratge de la guerra justa

  

Traducción al castellano

Un miratge promet quelcom que no existeix. Al desert, és l’anunci de l’aigua de la qual hom té fretura urgent. Però constitueix una mera semblança, una visió afalagadora que amaga el buit. Ens enganya.

La guerra és miratge del retorn. Hom pensa que afavorirà la tornada d’una situació prèvia –existida o idealitzada– que desitja ardentment. Però un cop esclata, eixe paradís mai no arriba. En la primera guerra mundial els joves de l’imperi austrohongarès, abrandats de patriotisme, anaven al front tot pensant que en poques setmanes tornarien a casa; en la segona, Adolf Hitler maquinà una invasió llampec que resoldria una delirant exigència d’espai per a la raça ària; el 24 de febrer del 2022, Vladímir Putin anuncià als seus conciutadans una operació estratègica que trigaria poc a reeixir. Com diu Judith Holofernes en una seua cançó, “No sé com s’acaba una guerra, / només com s’enceta”. En deriven reguitzells de morts, poblacions esquifides i exhaustes, danys ingents, desesperança.

La guerra és miratge de la pau. En la seua obra Cap a la pau perpètua (1795), Immanuel Kant subratllà que una de les condicions ineludibles per a posar les bases de la pau es troba ja en el mode de fer la guerra: les hostilitats no han d’esdevenir tals que facen impossible la confiança mútua. El trencament dels acords, el maltractament dels presoners o la humiliació de les poblacions vençudes sembren el germen d’un nou conflicte. Així, les reparacions exigides a Alemanya rere la primera guerra mundial varen adobar el ressentiment d’on va sorgir el populisme nacionalsocialista. Heus ací un exemple paradigmàtic de com els conflictes bèl·lics generen la seua descendència mitjançant la rancúnia dels vençuts; una rancúnia però difícilment evitable.

La guerra és miratge d’una causa humanitària. En el millor dels casos, amb ella es defensa la vida i la dignitat de persones benvolgudes, que amb raó no es pot deixar en l’estacada. Tanmateix, a l’altre bàndol hi ha també persones –militars i civils– que s’han vist arrossegades a una situació de lluita. Les armes es descarreguen sempre sobre éssers humans que en la seua major part no han decidit encetar el conflicte. Per ço són nombrosos els relats de militars que han vist amb esglai les pròpies mans tacades de sang d’innocents. Les memòries de Ron Kovic arran de la seua participació en la guerra del Vietnam, dutes al cinema per Oliver Stone en Nascut el 4 de juliol (1989), constitueixen un botó de mostra d’eixa presa de consciència.

Com succeeix als miratges, en el cas de la guerra hi ha una franja intermèdia. Hi ha guerres que responen a situacions en què no reaccionar donaria lloc a una injustícia encara més esgarrifosa. A hores d’ara diríem que es tracta dels conflictes iniciats per potències totalitàries que persegueixen el sotmetiment de poblacions a sang i foc i fins i tot el seu anorreament. Per ço existeix una venerable doctrina, conreada des de l’Antiguitat i articulada en l’Edat mitjana, sobre les condiciones que ha de complir la legítima defensa.

Com en altres assumptes, el metre de platí irídic es troba a l’obra de Tomàs d’Aquino. Són diversos els requisits per a que una guerra puga venir considerada legítima: entre ells, tractar-se d’una de defensa; ser duta endavant amb probabilitat d’èxit i com a darrer recurs; emprar mitjans proporcionals; cloure’s tan aviat com siga possible restaurar la pau.

A aquesta llum, la invasió d’Ucraïna pel govern de Putin no pot ser considerada justa sota cap punt de vista. Es tracta d’un atac desproporcionat, impulsat per un esbojarrat somni imperial segons el qual Rússia estaria encapçalant la lluita contra el pervers Occident. Tampoc no és justa la guerra duta endavant pel govern de Benjamin Netanjahu a Palestina. Tot i constituir la reacció a un execrable atemptat terrorista de Hamàs on moriren 850 israelians, la desproporció dels mitjans emprats –que ja han costat la vida a més de 45 000 palestins– fa temps que n’ha llevat tota legitimitat. En ambdós casos, a més a més, l’acarnissament en la prossecució hi afegeix crueltat.

La doctrina esmentada permet moure’s en l’espai de boira entre la foscor i la llum. Amb ella s’ha pretès fer els comptes amb la realitat del mal en el món. D’ací que contraposar les polítiques de defensa al pacifisme resulti superficial. Una guerra tal serveix per a evitar mals majors –què hauria succeït si Hitler hagués guanyat?– i constitueix doncs un mal menor. Ara bé: no és en si mateixa un bé que haja de ser perseguit.

La reflexió teològica en el marc de la qual va néixer dita doctrina ofereix altres pistes. La vida de Jesús mostra una vara de mesura diversa. La seua resposta a una pregunta de Ponç Pilat serveix a tall de botó de mostra. Cínicament interrogat sobre la inacció dels seus –si ell era rei, per què els seus soldats no venien a auxiliar-lo–, Jesús respongué: “El meu regne no és dels d’aquest món” (Jn 18, 36). El bé no es difon imposant-se per la força. És aliè a la violència; edifica i no destrueix. El bé desitjable per si mateix és la pau. I, per ço, “benaurats els que treballen per la pau” (Mt 5, 9). Per ací es pot enllaçar amb la teologia de la pau en sant Francesc d’Assís, Bartolomé de Las Casas o Erasme de Rotterdam i, en època més recent, amb autors com ara Dietrich Bonhoeffer, Carl Friedrich von Weizsäcker, Eberhard Jüngel i Jürgen Moltmann o amb el magisteri del papa Francesc.

La pau no es construeix mitjançant la guerra. Les societats modernes han de crear, sí, les condicions per a defensar-se en cas d’atac; les instàncies polítiques han d’actuar de forma realista, sense escatimar-hi recursos; si hi arriba el cas, han d’emprar-los de mode proporcionat i parant esment a la població civil de totes les parts en conflicte. Socórrer els éssers estimats és honest i valerós: es tracta llavors d’una defensa legítima. Tanmateix, i alhora, dita defensa constitueix un moment dialèctic d’una realitat perversa, que cal abordar en les seves arrels. La guerra en si mateixa produeix destrucció, posa entrebancs a la pau i conculca la dignitat humana. No hi ha guerra justa: es tracta només d’un ombrívol miratge.

__________

Article propi publicat a la revista Cresol (gener-marz del 2025, pàgines 26-27). En la imatge, obra de Martha Rosler pertanyent a la sèrie Casa bonica. Portant la guerra a la llar (House Beautiful. Bringing the War Home, 1967-1972, Institut Valencià d'Art Modern).

València, Kaltlufttropfen, Staatsbürgerschaft: Manifest der Dankbarkeit

 

 

Original en castellano / traduzione all'italiano

València hat eine Regierung und eine Hymne. Die Regierung trägt einen alten und schönen Namen: Generalitat (Allgemeinheit). Seit dem Mittelalter verweist er auf die gemeinsame Sphäre: eine politische Sphäre, die von Prinzipien geprägt ist, die alle ihre Mitglieder betreffen und die zum Gemeinwohl zurückkehren müssen. Die Generalitat muss die Heimat aller sein.

Die Hymne fängt diesen Geist in schönen Versen ein: „Tots a una veu, / germans, vingau / Ja en el taller / i en el camp remoregen / càntics d’amor, / himnes de pau“ („Alle mit einer Stimme, / Brüder, kommt / Schon in der Werkstatt / und auf dem Feld erklingen / Gesänge der Liebe, / Hymnen des Friedens“). Die Sehnsucht nach Gemeinsamkeit wird zu Musik und führt zum Frieden: Nur der Frieden schafft die Rahmenbedingung, in der jeder einzelne Mensch in einer Gesellschaft so leben kann, wie er es für wert erachtet. Deshalb und trotz allem wird sich der Friede seinen Weg bahnen; und wir können behaupten, so Kant, dass dies mehr ist als eine tröstliche Träumerei.

Am ersten Wochenende nach der Katastrophe in València gehörte ich zu einer der Gruppen von Freiwilligen, die in dem betroffenen Gebiet tätig waren. Von der Generalitat einberufen, waren wir bereits gegen neun Uhr in einem der Dörfer. Die kurze Busfahrt – weniger als eine Viertelstunde – führte von der futuristischen Umgebung der Stadt der Künste und der Wissenschaften zu trostlosen Straßen, versunken im Schlamm und gespickt voll mit nutzlos gewordenen Gegenständen. Die Umleitung des Flusses Túria, die am Ende der 1960er Jahre vorgenommen worden war, bewirkte, dass die Hauptstadt eine reißende Sturzflut, die für ihre orkanartige Zerstörungskraft ungewöhnlich war, unbeschadet überstand. Die südlichen Dörfer jedoch trugen die Hauptlast an menschlichen und materiellen Verlusten.

Wir waren den ganzen Vormittag in einer Straße und hatten eine ganz einfache Aufgabe: Schlamm und Müll zu entfernen. Es war eine arbeitswillige Gruppe. Nach kurzer Orientierungslosigkeit nahm jeder seinen Platz ein: die einen mit Besen, die anderen mit Schaufeln oder Eimern; dann führte jeder seine Aufgabe in der Müllsammelkette aus. Es ist beeindruckend zu sehen, wie sich menschliche Gruppen selbst organisieren, in einer Art spontaner Anpassung, die in unserer biologisch-evolutionären Geschichte ihre Wurzeln hat.

Aber es war etwas anderes, das meine Aufmerksamkeit erregte. In der Gruppe gab es viele verschiedene Akzente, aus unterschiedlichen Regionen und Ländern.

Auf der Rückfahrt habe ich alle Teilnehmer nach ihrer Herkunft gefragt. Zu meiner Überraschung kam weniger als die Hälfte (27) aus València. Die übrigen 31 kamen aus anderen spanischen autonomen Gemeinschaften (4) und ebenso viele (27) aus anderen Ländern. Aus vielen Ländern. In alphabetischer Reihenfolge kamen sie aus Bolivien, Brasilien, Ecuador, Frankreich, Italien, Kolumbien, Mexiko, Österreich, Paraguay, dem Vereinigten Königreich, den Vereinigten Staaten, der Türkei, der Ukraine, Venezuela und Weißrussland. In diesem Bus – mit nur 58 Fahrgästen – saßen Menschen aus sechzehn Ländern: eine kleine UNO!

Auf dem Heimweg, in der Nähe des Wissenschaftsmuseums, unterhielt ich mich mit einer Familie kolumbianischer Herkunft, einer Mutter mit drei Kindern, die ebenfalls im Bus saß. Die Mutter kam vor zwanzig Jahren mit zwei Kindern hierher, die Tochter wurde hier geboren. Einer der Söhne sagte mir mit einem breiten Lächeln: „València ist unser Zuhause. Wir leben gerne hier. Wir wollen auf jede erdenkliche Weise helfen“.

Und so ist die Generalitat zu einem Ort geworden, an dem viele Menschen aus der Ferne willkommen sind. Zu denjenigen, an die der Hymnus heute gerichtet ist, gehören Menschen mit unterschiedlichen Akzenten, unterschiedlicher Hautfarbe und unterschiedlichem kulturellen Hintergrund. Und sie waren da und sammelten Schlamm von einer Straße auf, zu der sie wahrscheinlich nie mehr zurückkehren würden, und sie taten es, ohne etwas dafür zu bekommen: gratis et amore.

In einer Zeit schwerwiegender internationaler Konflikte, eines Rückschritts in der demokratischen Entwicklung in nicht wenigen Ländern, einer Stagnation im Kampf gegen die Armut und angesichts historischer Herausforderungen wie dem Klimawandel, gibt es vieles, was uns eint. Dieser Bus, der an einem Novembermorgen eine Handvoll Menschen zusammenbrachte, zeigt eine dauerhafte Veränderung in der Gestaltung unserer Gesellschaften. Ihre Botschaft erklingt mit einer Stimme in den unterschiedlichen und schönen Akzenten der Orte, an denen wir geboren wurden. Und dieser Artikel wird zu einem Manifest der Dankbarkeit.

__________

Dies ist die deutsche Fassung eines Artikels, der am 13. November in der spanischen Zeitung Levante veröffentlicht wurde. Der Autor dankt Valérie Lawitschka für die Überprüfung des Textes.

València: manifesto di gratitudine

 

 

Original en castellano / deutsche Übersetzung

València ha un governo e un inno. Il governo ha un nome antico e bello: Generalitat. Fin dal Medioevo, allude alla sfera comune: una sfera politica governata da principi che riguardano tutti i suoi membri e che devono tornare al loro bene. La Generalitat deve essere la casa di tutti.

L’inno cattura questo spirito in bellissimi versi: “Tots a una veu, / germans, vingau / Ja en el taller / i en el camp remoregen / càntics d’amor, / himnes de pau” (“Tutti a una voce, / fratelli, venite. / Già nell’officina / e in campagna risuonano / cantici d’amore, / inni di pace”). Eleva a musica il desiderio di comunanza e sottolinea l’aspirazione alla pace: soltanto la pace è la cornice in cui ogni persona può vivere in società nel modo la cui scelta ha motivi di valutare. Perciò, e nonostante tutto, la pace si farà strada. E possiamo affermare, sottolinea Kant, che questa è più di una fantasticheria consolatoria.

Il primo fine settimana dopo la catastrofe di València, facevo parte di uno dei gruppi di volontari che lavoravano nella zona colpita. Convocati dalla Generalitat, verso le nove eravamo già in uno dei villaggi. Il breve viaggio in autobus – meno di un quarto d’ora – aveva tracciato un percorso straziante dai dintorni futuristici della Città delle Arti e delle Scienze a strade desolate, disseminate di fango e oggetti inutili. La deviazione del fiume Túria, realizzata alla fine degli anni Sessanta, permise alla capitale di uscire indenne da un temporale furioso, insolito per la sua forza distruttiva simile a un uragano. Le città al sud dell’area metropolitana hanno sopportato il peso maggiore in termini di perdite umane e materiali.

Siamo stati lì tutta la mattina, in una unica strada, con un compito molto semplice: rimuovere fango e rifiuti. Era un gruppo volenteroso. Dopo un po’ di disorientamento, ogni membro ha presto preso il suo posto: alcuni con le scope, altri con le pale o i secchi per scaricare; poi, ognuno ha svolto il suo compito nella catena di raccolta dei rifiuti. È bello vedere come i gruppi umani si organizzano, in una sorta di adattamento al volo che affonda le sue radici nella nostra storia biologico-evolutiva.

Ma è stato un altro aspetto a catturare la mia attenzione. Nel gruppo c’erano molti accenti diversi, provenienti da regioni e latitudini diverse.

Durante il viaggio di ritorno, ho chiesto a tutti la loro origine. Con mia sorpresa ho costatato che meno della metà (27) proveniva da València. I restanti 31 provenivano da altre comunità autonome spagnole (4) e, in numero equivalente (27), da altri Paesi. Da molti Paesi. In ordine alfabetico, provenivano da Austria, Bielorussia, Bolivia, Brasile, Colombia, Ecuador, Francia, Italia, Messico, Paraguay, Regno Unito, Stati Uniti, Turchia, Ucraina e Venezuela. Su quell’autobus – appena 58 passeggeri – c’erano persone provenienti da sedici Paesi: una piccola ONU!

Già arrivati, vicino al Museo delle Scienze, ho chiacchierato con una famiglia di origine colombiana – madre e tre figli – che era anche sul pulmino. La madre era arrivata vent’anni fa con due figli; la figlia era nata qui. Uno dei figli mi ha detto, con un grande sorriso: “València è la nostra casa. Ci piace vivere qui. Vogliamo aiutare in ogni modo possibile”.

E così la Generalitat è arrivata ad abbracciare molti che vengono da lontano. I fratelli e le sorelle a cui si rivolge oggi l’inno sono persone con accenti diversi, con colori della pelle diversi, con retroterra culturali diversi. Ed eccoli lì, a raccogliere fango da una strada in cui probabilmente non torneranno mai più, e a farlo senza ricevere nulla in cambio: gratis et amore.

In un momento di gravi conflitti internazionali, di arretramento della salute democratica di non pochi Paesi, di stagnazione nella lotta contro la povertà e di fronte a sfide storiche come il cambiamento climatico, c’è molto che ci unisce. Quell’autobus, che ha riunito una manciata di persone in una mattina di novembre, mostra un cambiamento duraturo nella forma delle nostre società. Il suo messaggio, ad una sola voce, risuona nei diversi e begli accenti dei luoghi in cui siamo nati. E quest’articolo diventa un manifesto di gratitudine.

__________
Articulo pubblicato il 20 dicembre 2024 sulla rivista Confronti (Roma). Per la revisione della sua traduzione all’italiano, l’autore ringrazia vivamente Laura Pisa. L'originale apparse il 13 novembre sul quotidiano spagnolo Levante. Immagine: opera di Antonio Muñoz Degraín dipinta fra gli anni 1912 e 1913 e conservata nel Museo delle Belle Arti di València: "Amore di madre".

Utopia: eixa potent idea sense lloc

Traducción al castellano

Utopia és un lloc inexistent. La contracció del prefix grec ou, indicador de negativitat, deixa el substantiu topos (lloc) desarrelat de cap ubicació possible. Així ho concebé Thomas More quan encunyà el terme, el 1516, en llatí modern. En la literatura valenciana hi ha constància del seu ús ja durant el segle XIX. D’aleshores ençà ha esdevingut la xifra semàntica per a al·ludir a una societat ideal, que no es troba enlloc. I, tanmateix, les utopies es troben per tot arreu.

Les idees que han introduït novetats de progrés en la història eren inicialment utopies perquè apuntaven a horitzons inexistents i ambiciosos alhora. Ho era el projecte del frare Joan Gilabert Jofré, en una societat on les persones amb desequilibris psíquics venien desateses, quan endegà el primer hospital psiquiàtric d’Occident; la idea d’August H. Franke quan creà escoles a Halle per a acollir i educar milers d’infants orfes, obrint així el camí a la cura institucional i sistemàtica del jovent; la visió dels jesuïtes quan idearen les reduccions, en la regió del Riu de la Plata, on els indígenes conreaven formes d’autogestió comunitària que milloraven qualitativament la seva forma de vida; també ho era el somni solidari de Teresa de Calcuta quan començà a fer-se càrrec dels pàries a la Índia, arrossegant rere si un blanc seguici de dones i homes que transformarien el teixit social.

Quan una utopia troba el seu lloc, deixa de ser-ho. Llavors s’embruta amb les condicions empíriques: esdevé concreta, a vegades defectuosa, sempre limitada en la seva determinació. Tot i això, constitueix una realitat magnífica, que produeix esperança i invita a sumar-s’hi. La consciència utòpica, així ho pensà Ernst Bloch, és l’horitzó propi de l’ésser humà.

Hi ha utopies que –com al gravat de Francisco de Goya El somni de la raó produeix monstres– s’han tornat boges. Les anomenem distopies. La ficció dels segles XX i XXI, que hereta la implosió de la narrativa del progrés històric rere les guerres mundials, forneix exemples d’aquests somnis trets de polleguera. És distòpica la societat on tothom ve vigilat pel Gran Germà, tal i com es descriu a la novel·la de George Orwell 1989; l’obra de Margaret Atwood El conte de la serventa, que recrea la deriva cap a una societat on les dones fèrtils són emprades com a eines reproductores al servici de l’elit; o la sèrie televisiva L’home del castell, ideada per Frank Spotnitz a partir d’un relat de Philip K. Dick, on s’imagina com hauria sigut el món si Alemanya i Japó haguessin guanyat la segona guerra mundial.

Una mateixa ficció pot ser distòpica i utòpica alhora. En una Àustria enverinada per l’animadversió envers els jueus, Hugo Bettauer escrigué una novel·la –tot seguit esdevinguda film–, La ciutat sense jueus, on imaginava què succeiria si vinguessin expulsats: en seguia el col·lapse de la vida social i cultural; tothom acabava per adonar-se’n; el batlle de la ciutat els invitava a tornar-hi i es produïa la reconciliació. Bettauer fou assassinat el 1925 per un fanàtic nazi. El 2023, en un debat televisiu, una xiqueta preguntà a un líder del partit FPÖ, Gottfried Waldhäusl, què succeiria si els estrangers no haguessin sigut rebuts. Ell respongué: «Aleshores Viena seria encara Viena». El diari Der Standard publicà llavors una projecció estadística: si els estrangers se n’anessin, tant l’administració pública com els serveis de salut col·lapsarien. La vella Europa precisa treballadors. Tanmateix, el debat al voltant de la immigració ha assolit cotes d’acritud inèdites. El passat 1 de setembre, les eleccions regionals a Turíngia i Saxònia mostraren un ascens de l’extrema dreta desconegut del període d’entreguerres ençà.

Quina podria ser la utopia dels nostres dies? La resposta es declina en plural: n’hi ha moltes de possibles. Voldria referir-me’n ací a una: la utopia de la fraternitat cosmopolita.

En Cap a la pau perpètua (1795), Immanuel Kant aborda les condicions per a una pau duradora. Hi contempla pressupostos previs (articles preliminars) i condicions estables (definitius). El tercer article definitiu inclou que cap poble ha de poder ser envaït, comprat o desposseït per un altre. Kant era conscient que la pràctica colonialista conculca eixa condició. De fet, les formes de colonialisme s’han succeït tot passant des de la conquesta –com en els Imperis espanyol o portuguès– a la dependència econòmica, com ara en les Companyies britànica o neerlandesa de les Índies orientals. Rere la segona guerra mundial, mentre a Europa occidental s’hi assolia cotes de benestar inèdites i malgrat indicis de millora en la distribució global de la riquesa, l’escletxa entre els més rics i el més pobres no ha fet sinó acréixer-se. En no pocs indrets africans, americans i asiàtics això ha vingut acompanyat de guerres civils, radicalització fonamentalista i generalitzada corrupció política. Efecte col·lateral dels desequilibris econòmic, social i polític ha sigut l’onada migratòria a què assistim. Les escenes trasbalsadores viscudes al Mediterrani –pasteres que naufraguen al mar dels creuers de luxe– s’han fet acostumades.

És al Mediterrani que es juga simbòlicament la utopia de la fraternitat cosmopolita. Per ço mateix, aquest mar d’antiga memòria, culla de la civilització europea, pot esdevenir laboratori de noves utopies. Per a que l’horitzó ideal, però, cristal·litzi en realitats empíriques, limitades i efectives alhora, cal posar-hi peus. Aquests poden provenir de l’empenta de grups socials i han de ser recolzats pels Estats.

En tenim exemples engrescadors. Entre ells es troben les iniciatives de l’Institut Social del Treball a València, des de programes de formació adreçats a persones immigrants a cases d’acollida i projectes per a l’empoderament personal; el projecte Erasmus+ MEDITerraNeW, cofinançat per la Unió Europea, concebut com a plataforma d’intercanvi d’experiències al voltant de la migració i la inclusió social; o el projecte educatiu Living Peace International, que promou a les escoles la reflexió al voltant de la pau. La creixent receptivitat social cap al treball de les ONGs, el seu recolzament tributari per part dels Estats i la col·laboració amb els ajuntaments hi aporten senyals positius. La solidaritat és una dinàmica on tots guanyem: i és que el somni de la ciutat autàrquica, aïllada, és una distopia.

Deia el bisbe brasiler Hélder Câmara que un mode per a esperonar la imaginació solidària del jovent és regalar a cada nen, a cada nena, un mapamundi. Com són de grans el món i els seus reptes...! La utopia, a tall de clau del pensar, ens entrena per a allò millor: és eixa potent idea que crea realitats magnífiques. 

__________

Article propi publicat a la revista Cresol (octubre-desembre 2024, pp. 22-23). En la imatge, l'obra de Lucio Fontana Concetto spaziale. Attesa (Museu Reina Sofia, Madrid).

Utopía: esa potente idea sin lugar

Original en valencià

Utopía es un lugar inexistente. La contracción del prefijo griego ou, índice de negatividad, deja el sustantivo topos (lugar) desarraigado de cualquier ubicación posible. Así lo concibió Tomás Moro cuando acuñó el término, en 1516, en latín moderno. En la literatura valenciana hay constancia de su uso ya durante el siglo XIX. Desde entonces se ha convertido en indicador semántico para aludir a una sociedad ideal, que no se encuentra en ninguna parte. Y, sin embargo, las utopías se hallan por todos sitios.

Las ideas que han introducido novedades de progreso en la historia eran inicialmente utopías: apuntaban a horizontes inexistentes y, a la vez, ambiciosos. Lo era el proyecto del fraile Joan Gilabert Jofré, en una sociedad donde las personas se desatendía a las personas con desequilibrios psíquicos, cuando puso en marcha en Valencia el primer hospital psiquiátrico de Occidente; la idea de August H. Franke cuando creó escuelas en Halle para acoger y educar a miles de niños huérfanos, abriendo así el camino al cuidado institucional y sistemático de la juventud; la visión de los jesuitas cuando idearon las reducciones en la región del Río de la Plata, donde los indígenas cultivaban formas de autogestión comunitaria que mejoraban cualitativamente su forma de vida; también lo era el sueño solidario de Teresa de Calcuta cuando empezó a hacerse cargo de los parias en la India, arrastrando tras de sí a un blanco séquito de mujeres y hombres que transformarían el tejido social.

Cuando una utopía encuentra su lugar, deja de serlo. Entonces se ensucia con las condiciones empíricas: se vuelve concreta, a veces defectuosa, siempre limitada en su determinación. Y, con todo, constituye una realidad magnífica, que produce esperanza e invita a sumarse a ella. La conciencia utópica —así lo piensa Ernst Bloch— es el horizonte propio del ser humano.

Hay utopías que, como en el grabado de Francisco de Goya El sueño de la razón produce monstruos, se han vuelto locas. Las llamamos distopías. La ficción de los siglos XX y XXI, que hereda la implosión de la narrativa del progreso histórico tras las guerras mundiales, proporciona ejemplos de estos sueños sacados de quicio. Es distópica la sociedad donde todo el mundo viene vigilado por el Gran Hermano, tal y como se describe en la novela de George Orwell 1989; la obra de Margaret Atwood El cuento de la sirvienta, que recrea la deriva hacia una sociedad donde las mujeres fértiles vienen utilizadas como instrumentos reproductivos al servicio de la élite; o la serie televisiva El hombre en el castillo, ideada por Frank Spotnitz a partir de un relato de Philip K. Dick, donde se imagina cómo habría sido el mundo si Alemania y Japón hubiesen ganado la segunda guerra mundial.

Una misma ficción puede ser distópica y utópica a la vez. En una Austria envenenada por la animadversión hacia los judíos, Hugo Bettauer escribió una novela que en seguida fue llevada a la gran pantalla: La ciudad sin judíos. En ella imaginaba qué sucedería si fuesen expulsados: se seguía el colapso de la vida social y cultural; todo el mundo terminaba dándose cuenta; el alcalde de la ciudad los invitaba a volver y se producía la reconciliación. Bettauer fue asesinado en 1925 por un fanático nazi. En 2023, en un debate televisivo, una chica preguntó a un líder del partido FPÖ, Gottfried Waldhäusl, qué hubiese sucedido si los extranjeros no hubieran sido recibidos. El respondió: «Entonces Viena sería todavía Viena». El diario Der Standard publicó entonces una proyección estadística: si los extranjeros se fuesen, tanto la administración pública como los servicios de salud colapsarían. La vieja Europa precisa trabajadores. Sin embargo, el debate en torno a la inmigración ha alcanzado cotas de acritud inéditas. El pasado 1 de septiembre, las elecciones regionales en Turingia y Sajonia mostraron un ascenso de la extrema derecha desconocido desde el período de entreguerras. 

¿Cuál podría ser la utopía de nuestros días...? La respuesta se declina en plural: hay muchas posibles. Querría referirme aquí a una: la utopía de la fraternidad cosmopolita.

En Hacia la paz perpetua (1795), Immanuel Kant aborda las condiciones para una paz duradera. Contempla allí presupuestos previos (artículos preliminares) y condiciones estables (definitivos). El tercer artículo definitivo incluye que ningún pueblo ha de poder ser invadido, comprado o desposeído por otro. Kant era consciente de que la práctica colonialista conculca esa condición. De hecho, las formas de colonialismo se han sucedido pasando desde la conquista —como en los Imperios español y portugués— a la dependencia económica, como en las Compañías británica u holandesa de las Indias orientales. Tras la segunda guerra mundial, mientras en Europa occidental se lograba cotas de bienestar inéditas y a pesar de indicios de mejora en la distribución global de la riqueza, la brecha entre los más ricos y los más pobres no ha hecho sino acrecentarse. En no pocos lugares africanos, americanos y asiáticos, eso ha venido acompañado por guerras civiles, radicalización fundamentalista y generalizada corrupción política. Efecto colateral de los desequilibrios económico, social y político ha sido la ola migratoria a la que asistimos. Las escenas conmovedoras vividas en el Mediterráneo —pateras que naufragan en el mar de los cruceros de lujo— se han vuelto acostumbradas.

Es en el Mediterráneo donde se juega simbólicamente la utopía de la fraternidad cosmopolita. Por eso mismo, este mar de antigua memoria, cuna de la civilización europea, puede convertirse en laboratorio de nuevas utopías. Ahora bien: para que el horizonte ideal cristalice en realidades empíricas, limitadas y a la vez efectivas, hay que ponerle pies. Éstos pueden proceder del empuje de grupos sociales y han de ser apoyados por los Estados. 

Tenemos ejemplos estimulantes. Entre ellos se hallan las iniciativas del Instituto Social del Trabajo en Valencia, desde programas de formación dirigidos a personas inmigrantes a casas de acogida y proyectos para el empoderamiento personal; el proyecto Erasmus+ MEDITerraNeW, cofinanciado por la Unión Europea, concebido como plataforma de intercambio de experiencias en torno a la migración y la exclusión social; o el proyecto educativo Living Peace International, que promueve la reflexión en torno a la paz en las escuelas. La creciente receptividad social hacia el trabajo de las ONGs, su sostén tributario por parte de los Estados y la colaboración con los ayuntamientos aportan señales positivas. La solidaridad es una dinámica en la que todo el mundo gana: y es que el sueño de la ciudad autárquica, aislada, es una distopía.

Decía el obispo brasileño Hélder Câmara que un modo para espolear la imaginación solidaria de la juventud consiste en regalar a cada niño, a cada niña, un mapamundi. ¡Cómo son de grandes el mundo y sus retos...! La utopía, a modo de clave del pensar, nos entrena para lo mejor: es esa potente idea que crea realidades magníficas.

__________

Artículo propio publicado en la revista Cresol (octubre-diciembre de 2024, pp. 22-23). Imagen: obra de Lucio Fontana Concepto espacial. Espera (Museo Reina Sofía, Madrid).

DANA, ciudadanía: manifiesto de la gratitud

 

Traduzione all'italiano / deutsche Übersetzung

Valencia tiene un gobierno y un himno. El gobierno recibe un antiguo y bello nombre: Generalitat. Con él se alude, desde época medieval, al ámbito de lo común: una esfera política regida por principios que atañen a todos sus miembros y que han de revertir en bien suyo. La Generalitat ha de ser casa de todos, de todas.

El himno recoge ese espíritu en hermosos versos: “Tots a una veu, / germans, vingau. / Ja en el taller / i en el camp remoregen / càntics d’amor, / himnes de pau” (“Todos a una voz, / hermanos, venid. / Ya en el taller / y en el campo resuenan / cánticos de amor, / himnos de paz”). Eleva a música el anhelo de lo común y desemboca en la paz: sólo ella es el marco en que todas y cada una de las personas que integran una sociedad pueden vivir del modo que tienen razones para valorar. Por eso, y a pesar de todo, la paz se irá abriendo camino; y podemos afirmar, señala Kant, que esto es más que un reconfortante ensueño.

El primer fin de semana tras la catástrofe de Valencia formé parte de uno de los grupos de voluntarios que trabajaron en la zona afectada. Convocados por la Generalitat, en torno a las nueve nos hallábamos ya en uno de los pueblos. El breve viaje en autobús –menos de un cuarto de hora– trazaba un horripilante trayecto desde el entorno futurista de la Ciudad de las Artes y las Ciencias hasta calles desoladas, repletas de fango y enseres inservibles. La desviación del Turia, llevada a cabo a finales de los sesenta, permitió a la capital salir indemne de una DANA furiosa, insólita por su fuerza destructiva similar a la de un huracán. Los pueblos de la Horta Sud se llevaron la peor parte en pérdidas humanas y materiales.

Estuvimos toda la mañana, en una sola calle, con una tarea muy simple: quitar lodo y basura. Era un grupo voluntarioso. Tras un rato de desorientación, bien pronto cada miembro fue ocupando su lugar: algunos con escobas, otros con palas o descargando cubos; después, cada quien desempeñó su tarea en la cadena de recogida de basuras. Resulta hermoso asistir a cómo los grupos humanos van autoorganizándose, en una especie de ajuste sobre la marcha enraizado en nuestra historia biológico-evolutiva.

Pero fue otra cosa la que me llamó poderosamente la atención. En el grupo se percibían muchos acentos diferentes, de regiones y latitudes diversas.

Durante el viaje de regreso pregunté a cada uno/a su origen. Para sorpresa mía, y general, las personas procedentes de Valencia eran menos de la mitad (27). Las restantes 31 procedían de otras comunidades autónomas españolas (4) y, en un número equivalente (27), de otros países. De muchos países. En orden alfabético, se trataba de Austria, Bielorrusia, Bolivia, Brasil, Colombia, Ecuador, Estados Unidos, Francia, Italia, México, Paraguay, Reino Unido, Turquía, Ucrania y Venezuela. En ese autobús –apenas 58 pasajeros– viajaban personas procedentes de dieciséis países: ¡una ONU en pequeño!

Ya de camino a casa, junto al Museo de las Ciencias, charlé con una familia de origen colombiano –madre y tres hijos– que también iba en ese bus. La madre llegó hace veinte años con dos niños; la hija nació aquí. Uno de los hijos me comentó, con una gran sonrisa: “Valencia es nuestra casa. Nos encanta vivir aquí. Queremos ayudar en todo lo que haga falta”.

Y, así, la Generalitat ha terminado por abarcar a muchos y muchas que vienen de lejos. Los hermanos y las hermanas a quienes se dirige el himno incluyen hoy a personas de acentos distintos, de diferentes coloraturas de piel, de trasfondos culturales diversos. Y allí estaban, recogiendo barro de una calle a la que probablemente no volverán ya nunca, y haciéndolo sin recibir nada a cambio: gratis et amore.

En momentos de graves conflictos internacionales; de retroceso en la salud democrática de no pocos países; de estancamiento en la lucha contra la pobreza; y ante desafíos históricos como el cambio climático, es mucho lo que nos une. Ese autobús, que reunió a un puñado de personas durante una mañana de noviembre, muestra un cambio perdurable en la configuración de nuestras sociedades. Su mensaje, a una voz, resuena en los distintos y hermosos acentos de los lugares que nos vieron nacer. Y este artículo se convierte en un manifiesto de gratitud.

__________
Artículo propio publicado en el diario Levante (13/11/2024). En la imagen, obra de Antonio Muñoz Degraín pintada entre 1912 y 1913 y conservada en el Museo de Bellas Artes de Valencia: "Amor de madre".

Ultradreta: l'antítesi del trellat

El 28 de juliol del 1925 es publicà el primer volum de l’obra d’Adolf Hitler Mein Kampf (La meva lluita). Hi donava veu al descontent: a les elevades xifres d’atur i la inflació contribuïa la restitució de deutes de guerra arran del Tractat de Versalles. Hitler hi responia amb conceptes clars: culpabilització d’un grup ja estigmatitzat per les seves connexions amb l’elit financera (els jueus); injecció d’autoestima mitjançant una teoria que xifrava les fortaleses psico-biològiques en una raça (els aris); horitzó expansiu, per tal d’aconseguir espai vital, cap a altres territoris (els països de l’Est)... Tals conceptes implicaven receptes senzilles. La seva realització, a partir de la pujada al poder el 5 de març del 1933, dugué a anys d’optimisme: arran de les polítiques autàrquiques i de la producció d’armament, l’atur pràcticament desaparegué; la qualitat de vida de les famílies millorà a ulls vista; l’Imperi alemany s’expandia sense aturall.

Tanmateix, les solucions fàcils solen ser falsos amics. El fugisser progrés del III Reich es construí trepitjant milions de vides i conculcant drets humans. El 1945, les ciutats alemanyes mostraven un espectacle esfereïdor de runes sobre runes. No: les solucions ximples a problemes complexos sovint no resolen res.

La ultradreta europea és hereva de les arrels ideològiques del feixisme. Mutatis mutandis i malgrat diferències internes, les seves faccions mantenen postures coincidents: euro-escepticisme, que pot arribar fins a la proposta d’eixida i desintegració de la Unió europea, com ara en la Rassemblement National de Marine Le Pen a França [RN, Reagrupació Nacional] o en l’Alternative für Deutschland de Tino Chrupalla i Alice Weidel [AfD, Alternativa per a Alemanya]; assenyalament de la immigració com a arrel problemàtic, junt amb projectes –com en l’AfD– per a fer tornar fins i tot immigrants que ja han assolit la ciutadania; rebuig de la perspectiva macro –respecte dels problemes ecològics o les polítiques comunes de defensa– per a focalitzar allò que succeeix a les pròpies regions, com ara a la PVV de Geert Wilders als Països Baixos o a la FPÖ de Herbert Kickl a Àustria. Tot i això, les postures sobre la invasió d’Ucraïna per part del govern rus de Vladímir Putin difereixen: recolzada per RN, criticada per AfD. Més homogènia, en canvi, la simpatia envers Donald Trump, en qui es veuria reflectida la política autàrquica que hom desitja per als respectius països.

Passat 9 de juny, les eleccions al Parlament europeu han palesat la crescuda d’aquestes forces als principals països per població i PIB de la Unió: Alemanya, França, Itàlia, Espanya, Polònia. Cridanera resulta la pujada del vot entre els joves: al voltant d’un de cada quatre. A Espanya, a VOX li ha sorgit competència, amb una força el projecte concret de la qual s’ha d’enllestir encara i que ha fet campanya sobretot a les xarxes socials: Se acabó la fiesta (SALF). A França, tot això ha dut el president Emmanuel Macron a convocar eleccions anticipades, en una jugada d’efectes imprevisibles. És molt el que s’està debatent al voltant d’aquest terrabastall polític i del projecte de la ultradreta.

Al meu juí, de projecte assenyat no n’existeix cap. Hi ha, sí, un programa d’actuació: ideològicament més definit en el cas de RN o de AfD, menys articulat en el de VOX o fins i tot boirós en el de SALF. Nogensmenys, allò que hi traspua està teixit de solucions ximples; eixes que a llarg termini no solucionen res, sinó que ho compliquen tot.

Els euroescèptics obliden els enormes avantatges aportats per les polítiques comunes: com han permès redistribuir la riquesa a tot arreu de la UE, o donar suport a projectes científics i industrials capdavanters, o abordar l’emergència sanitària per COVID-19. Més encara: obliden que gràcies al projecte comú, incoat com a unió econòmica amb el Tractat de Roma (1957), un continent esquinçat per guerres caïnites ha arribat a viure en pau, amb una real connexió política, econòmica, social i vital entre les seves poblacions. D’altra banda, pretendre que cada Estat hauria de protegir-se renunciant a la moneda o a les polítiques comunes resulta foraviat: el somni de l’autarquia no pertany a la nostra època. Reduir les eines de supervisió política de l’economia constitueix altra tornada enrere; almenys, per a aquells que, a diferència de Javier Milei, no considerem que la justícia social sigui “aberrant”. Pretendre una defensa eficaç en solitari, front l’amenaça creixent d’un imperialisme reviscolat com el rus, no va enlloc; més encara, quan s’albira una possible tornada de Trump ala presidència estatunidenca.

La ultradreta es fa ressò d’insatisfaccions que ella mateixa exacerba. Sovint ho fa amb arguments demagògics; sempre, amb l’oblit d’allò que la democràcia i laUE han aportat al progrés i a la concòrdia. Vet ací perquè no s’encabeixen als mitjans de comunicació, on cal desplegar discursos oberts a la crítica. Llur lloc són les xarxes, mitjans de difusió capil·lars on troben l’humus als espais més esbiaixats. Catalitzen un malestar que no es correspon pas amb el nivell de vida que els països europeus han arribat a gaudir.

Ço no significa pas que no s’hagi de posar remei a problemes trasbalsadors, com ara l’accés a l’habitatge per part del jovent; les llistes d’espera al servei públic de salut; o les condicions sagnants del treball agrícola. Cal sumar-hi la nostra responsabilitat envers els països en vies de desenvolupament i la necessitat de compromisos eficaços a favor de la pau i per a combatre la pobresa a nivell global. Fer tot això, i fer-ho al mateix temps que s’afronta els desafiaments del canvi climàtic, de la intel·ligència artificial o del nou marc de treball, requereix solucions complexes, perspectiva de conjunt. Per assolir-les cal reflexionar a fons sobre la història, sobre el present i el futur.

L’extrema dreta no ofereix solucions complexes, adients a reptes globals. Reacciona a onades emocionals que aprofita a cop de missatge curt i colpidor. En les aigües procel·loses del món actual, la ultradreta es mou sense seny i sense aturall, com cagalló per sèquia.

Europa farà malament a lliurar-se a eixa exaltació emocional, a eixa mancança de trellat. Els precedents són massa esfereïdors com per a fer-hi ulls clucs. És ora que reaccionem. Podem fer-ho amb el vot, en les diverses convocatòries electorals. Podem fer-ho també, cadascú/na en el seu àmbit de responsabilitat, tot actuant des de la viva consciència que la pau requereix solucions complexes. Per a assolir-les cal respecte als drets de la Humanitat en cada ésser humà. Cal reflexió i sensibilitat. Cal trellat. 

__________

Article propi publicat a la revista Cresol (juliol-setembre 2024, pp. 10-11). En la imatge, ciutadans alemanys cerquen de fugir de Berlin en les darreries de la guerra endegada pel règim nazi. Font: BBC, "The fall of Nazi Berlin in pictures".