miércoles, 11 de octubre de 2017

Es urgente recobrar la cordura













La catalana es una hermosa lengua que a veces desvela tesoros ocultos. Entre ellos se encuentra la palabra seny. Su campo semántico atañe a la comprensión de las cosas; no ya una comprensión al uso, característica de un intelecto cultivado según las coordenadas de la época y las costumbres, sino una cierta intemporal sabiduría que fundamenta el consenso en torno a verdades evidentes. El seny recoge, pues, la herencia de la escuela escocesa del common sense, añadiéndole un matiz moral activo: frente al sentido común, como vertiente más bien receptiva y pragmática, el seny implica un elevarse por encima de la percepción cotidiana y puede llevar a asumir retos más allá de lo que el sentido común estaría dispuesto a aceptar.
Hubo un momento en que el proceso de promoción de una república independiente catalana fue leído como expresión de ese seny que no es tan solo mero sentido común sino también apuesta por retos razonables. A día de hoy, sin embargo, el seny parece haberse esfumado. Escribo estas líneas invadido por una profunda inquietud. La misma que asalta a mis colegas, amigos y amigas, en Cataluña.

La coyuntura ofrece muchos ejemplos de lo que no se debe hacer. Por un lado –el del Gobierno de la Generalitat–, el irresponsable seguidismo, para mantener la aritmética del poder, de minoritarios grupos extremos; la promoción de una propaganda simplista, que a menudo falsea datos y mucho tiene que ver con la postverdad de la era Trump; el desprecio por los cauces democráticos, que contemplan una vía legal para posibilitar un referéndum pactado; la ruptura del diálogo con gran parte de la sociedad catalana, que ha expresado su opinión en un referéndum –el que llevó a aprobar la Constitución en Cataluña por mayoría absoluta– y en los comicios autonómicos, incluidos los de 2015 (en que los votantes favorables a opciones no independentistas fueron más de la mitad)... La suma de esos despropósitos ha producido niveles de precipitación y autoritarismo impropios de un gobierno razonable. 
Por otro lado –el del Gobierno estatal–, se ha dado una sucesión de torpezas que se arrastra desde lejos: la falta de inteligencia política para evitar reavivar problemas, como en el caso de la derogación del Estatut y en varios desarrollos de los últimos siete años; la impericia a la hora de resolver conflictos sin secundar estrategias ajenas, como sucedió el domingo, ante la inseguridad generada por la inacción de los mossos d'esquadra, posibilitando inadmisibles estampas violentas que nada tienen que ver con la realidad social y que nos indignan; y, last but not least, una gravísima carencia de imaginación para proyectar el futuro y dar pasos hacia un mejor marco institucional. 
A todo ello se ha añadido, en los días inmediatamente posteriores al referéndum ilegal, la tozudez institucional. Puigdemont ha desoído no sólo la legalidad vigente –refrendada por mayoría absoluta en Cataluña– sino también su propia ley del referéndum, que le atribuía validez si y sólo si contaba con garantías legales (no cumplidas, dado que no hubo ni censo actualizado ni observadores de los partidos representados en el Parlamento catalán); desoye a la mitad del propio Parlamento de Cataluña (contraria a su organización), a los letrados de esa misma cámara (que han pedido repetidas veces que se interrumpa el proceso), a varios de los socios hasta ahora adheridos a sus tesis (como la alcaldesa de Barcelona, Ada Colau); desoye la petición expresa de los Gobiernos de los Países catalanes –del País valenciano y de Baleares– y la exhortación explícita del Parlamento Europeo a respetar los cauces democráticos. Desoye a gran parte de la ciudadanía catalana, que asiste perpleja a esta escalada. No es manera de constituir un Estado que garantice sus derechos a los ciudadanos. Así, al menos, lo veo yo, que defiendo el derecho a la autodeterminación democrática de los pueblos. 

La mayoría de nosotros –catalanes, madrileños, gallegos o murcianos– desea vivir en paz. No nos merecemos procesos como éste. La concordia entre los pueblos no está reñida con el aprecio por la identidad cultural; lo experimento como ciudadano progresista y español, murciano de nacimiento y valenciano de adopción, que vive y trabaja en la hermosa lengua valenciana y catalana. Esa dicotomía es falsa y nos distrae de los verdaderos problemas del mundo. Creo que este tipo de conflictos requiere de nosotros ir más allá de ese discurso, ya que su estrechez de miras constituye el origen mismo del problema. 
Señor Puigdemont, señor Rajoy: es preciso frenar esta escalada. A pesar de las razones que puedan tener unos y otros, y a pesar de los errores cometidos, hay que volver a la serenidad. Por encima de todo es preciso que todos y todas, ciudadanos y ciudadanas, hablemos y actuemos como personas responsables. Varios lugares de la entrañable Cataluña se han convertido estos días en algo que nunca hubiéramos querido ver: en lugares poco amables para vivir. No obstante, no es la última palabra. El pueblo catalán está lleno de personas de buena voluntad: son nuestros hermanos y nuestras hermanas. Aún se puede parar este despropósito. Es urgente recobrar la cordura.

__________
Traducción castellana del artículo propio "És urgent tornar al seny", publicado en el diario Levante (11/10/2017, p. 3). En la imagen: alegoría de la paz, creación de Pablo Picasso (Museo Picasso, Buitrago del Lozoya).

És urgent tornar al seny













La catalana és una preciosa llengua que a vegades desclou tresors amagats. Entre ells es troba el mot ‘seny’. El seu camp semàntic concerneix la comprensió de les coses. No es tracta pas d’una comprensió a l’ús, característica d’un intel·lecte conreat segons les coordinades de l’època i els costums, sinó d’una certa intemporal saviesa que fonamenta el consens al voltant de certes veritats evidents. El ‘seny’ recull doncs l’herència de l’escola escocesa del common sense, tot afegint-hi però un matís moral actiu: davant el sentit comú com a vessant més aviat receptiva i pragmàtica, el seny implica un enlairar-se per damunt de la percepció quotidiana i pot dur a assumir reptes més enllà d’allò que el sentit comú estaria disposat a acceptar.
Hi hagué un moment en què el procés de promoció d’una república independent catalana fou llegit com a expressió d’eixe seny que no és tan sols mer sentit comú sinó també aposta per reptes raonables. A hores d’ara però, el seny sembla haver-se esfumat. Escric aquestes línies envaït per una pregona inquietud. La mateixa que assalta els meus i les meves col·legues, amics i amigues, a Catalunya.

La conjuntura ofereix nombrosos exemples d’allò que no es deu fer. Pel que fa al Govern de la Generalitat: l’irresponsable recolzament –en ordre a mantenir l’aritmètica parlamentària– en minoritaris grups extrems; la promoció d’una propaganda simplista que sovint amaga dades i que molt té a veure amb la postveritat de l’era Trump; el menyspreu per les vies de la democràcia, que contemplen un itinerari legal per a possibilitar un referèndum pactat; la ruptura del diàleg amb gran part de la societat catalana, que ha expressat la seva opinió en un referèndum –el que va dur a aprovar la Constitució a Catalunya per majoria absoluta– i en totes les eleccions autonòmiques, incloses les del 2015 (en què els votants que van triar opcions no independentistes foren més de la meitat)... La suma d’aquests despropòsits ha produït nivells de precipitació i autoritarisme impropis d’un govern raonable.
D’altra banda –per part del Govern estatal– s’ha succeït una sèrie de malapteses arrossegades des de lluny: la manca d’intel·ligència política per a evitar revifar conflictes, com ara en el cas de la derogació de l’Estatut i en diversos desenvolupaments dels darrers set anys; la imperícia a l’hora de resoldre problemes sense secundar-hi estratègies alienes, com va succeir l’1 d’octubre davant la inseguretat generada per la inacció dels mossos d’esquadra, tot donant peu a inadmissibles estampes de violència que res tenen a veure amb la realitat social i que ens vergonyen; i, last but not least, una gravíssima manca d’imaginació per a projectar el futur i donar passes envers un millor marc institucional.
A tot això s’ha afegit, els dies immediatament posteriors al referèndum il·legal, la tossudesa institucional. Puigdemont no tan sols ha desoït la legalitat vigent –aprovada per majoria absoluta a Catalunya– sinó també la seva pròpia llei del referèndum, que li atribuïa validesa si i sols si comptava amb garanties legals (garanties no assolides, puix no hi hagué cens actualitzat ni observadors dels partits representats al Parlament català); desoeix la meitat del propi Parlament de Catalunya (contrària a la seva organització), els lletrats d’eixa mateixa cambra (que han demanat repetidament que es deturi el procés) i diversos dels socis fins ara adherits a les seves tesis (com ara l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau); desoeix la petició expressa dels Governs dels Països catalans –del País Valencià i de Balears– i l’exhortació explícita del Parlament Europeu a respectar les vies democràtiques. Desoeix gran part de la ciutadania catalana, que assisteix perplexa a aquesta escalada. No és pas el mode de constituir un Estat que garanteixi els seus drets als ciutadans. Així almenys ho veig jo, que defenso el dret a l’autodeterminació democràtica dels pobles.

La majoria de nosaltres –catalans, madrilenys, gallecs o andalusos que siguem– desitja viure en pau. No ens mereixem processos com aquest. La concòrdia entre els pobles no és renyida amb l’estima per la identitat cultural: ho experimento com a ciutadà progressista i espanyol, murcià de naixement, valencià d’adopció, que viu i treballa en la preciosa llengua valenciana i catalana. Eixa dicotomia és falsa i ens distreu dels veritables problemes del món. Crec sincerament que aquest tipus de conflictes exigeix de nosaltres anar més enllà d’eixe discurs, puix la seva estretor de mires constitueix l’origen mateix del problema.
Senyor Puigdemont, senyor Rajoy: cal deturar aquesta escalada. Malgrat les raons que els uns i els altres poden haver, i malgrat les errades comeses, cal recobrar la serenitat. Per damunt de tot és precís que tots i totes, ciutadans i ciutadanes, parlem i actuem com a persones responsables. Diversos indrets de la preciosa Catalunya han esdevingut aquests dies quelcom que mai no hauríem volgut veure: llocs poc amables per a viure-hi. Tanmateix no és pas la darrera paraula. El poble català és ple de persones de bona voluntat: són els nostres germans i les nostres germanes. Encara es pot deturar aquest despropòsit. És urgent tornar al seny.

__________
Article propi publicat al diari Levante (11/10/2017, p. 3). En la imatge: al·legoria de la pau, creació de Pablo Picasso (Museu Picasso, Buitrago del Lozoya).