És urgent tornar al seny

La catalana és una preciosa llengua que a vegades desclou tresors amagats. Entre ells es troba el mot ‘seny’. El seu camp semàntic concerneix la comprensió de les coses. No es tracta pas d’una comprensió a l’ús, característica d’un intel·lecte conreat segons les coordinades de l’època i els costums, sinó d’una certa intemporal saviesa que fonamenta el consens al voltant de certes veritats evidents. El ‘seny’ recull doncs l’herència de l’escola escocesa del common sense, tot afegint-hi però un matís moral actiu: davant el sentit comú com a vessant més aviat receptiva i pragmàtica, el seny implica un enlairar-se per damunt de la percepció quotidiana i pot dur a assumir reptes més enllà d’allò que el sentit comú estaria disposat a acceptar.

Hi hagué un moment en què el procés de promoció d’una república independent catalana fou llegit com a expressió d’eixe seny que no és tan sols mer sentit comú sinó també aposta per reptes raonables. A hores d’ara però, el seny sembla haver-se esfumat. Escric aquestes línies envaït per una pregona inquietud. La mateixa que assalta els meus i les meves col·legues, amics i amigues, a Catalunya.

La conjuntura ofereix nombrosos exemples d’allò que no es deu fer. Pel que fa al Govern de la Generalitat: l’irresponsable recolzament –en ordre a mantenir l’aritmètica parlamentària– en minoritaris grups extrems; la promoció d’una propaganda simplista que sovint amaga dades i que molt té a veure amb la postveritat de l’era Trump; el menyspreu per les vies de la democràcia, que contemplen un itinerari legal per a possibilitar un referèndum pactat; la ruptura del diàleg amb gran part de la societat catalana, que ha expressat la seva opinió en un referèndum –el que va dur a aprovar la Constitució a Catalunya per majoria absoluta– i en totes les eleccions autonòmiques, incloses les del 2015 (en què els votants que van triar opcions no independentistes foren més de la meitat)... La suma d’aquests despropòsits ha produït nivells de precipitació i autoritarisme impropis d’un govern raonable.

D’altra banda –per part del Govern estatal– s’ha succeït una sèrie de malapteses arrossegades des de lluny: la manca d’intel·ligència política per a evitar revifar conflictes, com ara en el cas de la derogació de l’Estatut i en diversos desenvolupaments dels darrers set anys; la imperícia a l’hora de resoldre problemes sense secundar-hi estratègies alienes, com va succeir l’1 d’octubre davant la inseguretat generada per la inacció dels mossos d’esquadra, tot donant peu a inadmissibles estampes de violència que res tenen a veure amb la realitat social i que ens vergonyen; i, last but not least, una gravíssima manca d’imaginació per a projectar el futur i donar passes envers un millor marc institucional.

A tot això s’ha afegit, els dies immediatament posteriors al referèndum il·legal, la tossudesa institucional. Puigdemont no tan sols ha desoït la legalitat vigent –aprovada per majoria absoluta a Catalunya– sinó també la seva pròpia llei del referèndum, que li atribuïa validesa si i sols si comptava amb garanties legals (garanties no assolides, puix no hi hagué cens actualitzat ni observadors dels partits representats al Parlament català); desoeix la meitat del propi Parlament de Catalunya (contrària a la seva organització), els lletrats d’eixa mateixa cambra (que han demanat repetidament que es deturi el procés) i diversos dels socis fins ara adherits a les seves tesis (com ara l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau); desoeix la petició expressa dels Governs dels Països catalans –del País Valencià i de Balears– i l’exhortació explícita del Parlament Europeu a respectar les vies democràtiques. Desoeix gran part de la ciutadania catalana, que assisteix perplexa a aquesta escalada. No és pas el mode de constituir un Estat que garanteixi els seus drets als ciutadans. Així almenys ho veig jo, que defenso el dret a l’autodeterminació democràtica dels pobles.

La majoria de nosaltres –catalans, madrilenys, gallecs o andalusos que siguem– desitja viure en pau. No ens mereixem processos com aquest. La concòrdia entre els pobles no és renyida amb l’estima per la identitat cultural: ho experimento com a ciutadà progressista i espanyol, murcià de naixement, valencià d’adopció, que viu i treballa en la preciosa llengua valenciana i catalana. Eixa dicotomia és falsa i ens distreu dels veritables problemes del món. Crec sincerament que aquest tipus de conflictes exigeix de nosaltres anar més enllà d’eixe discurs, puix la seva estretor de mires constitueix l’origen mateix del problema.

Senyor Puigdemont, senyor Rajoy: cal deturar aquesta escalada. Malgrat les raons que els uns i els altres poden haver, i malgrat les errades comeses, cal recobrar la serenitat. Per damunt de tot és precís que tots i totes, ciutadans i ciutadanes, parlem i actuem com a persones responsables. Diversos indrets de la preciosa Catalunya han esdevingut aquests dies quelcom que mai no hauríem volgut veure: llocs poc amables per a viure-hi. Tanmateix no és pas la darrera paraula. El poble català és ple de persones de bona voluntat: són els nostres germans i les nostres germanes. Encara es pot deturar aquest despropòsit. És urgent tornar al seny.

__________

Article propi publicat al diari Levante (11/10/2017, p. 3). En la imatge: al·legoria de la pau, creació de Pablo Picasso (Museu Picasso, Buitrago del Lozoya).