jueves, 24 de octubre de 2013

Sobre la vaga del 24 d'octubre



















Per hui ha sigut convocada una vaga general en l’àmbit educatiu del nostre país. Les polítiques de govern dels últims anys –des de les legislatures de Rodríguez Zapatero fins a l’actual de Rajoy Brey– s’han saldat amb una desigualtat social creixent i una bretxa cada vegada major entre les rendes altes i baixes; la inaudita proporció de treballadors que es troben en l’atur no fa més que agreujar-la. Entre les grans perdedores es troben l’educació i la ciència. Retallar encara la inversió pública pot redundar solament en perjuí dels estudiants i del cultiu de la investigació; així l’han considerat milers de científics i professors universitaris espanyols –entre els quals em trobe– que han firmat diversos manifestos.

La regulació de l’economia exclusivament per les lleis del mercat trenca la justícia social; i es que hi ha profundes necessitats humanes que no reben una resposta adequada des del mercat. La prioritat es troba al ser humà i a la seua realització personal. Considere doncs que la vaga de hui respon a una causa justa. I no obstant això dedique la jornada al treball. Heus ací les raons que em mouen a això.

La tasca educativa té característiques que la fan diversa d’altres treballs. En ella no es fabrica ferramentes ni tampoc no es ven productes. Pertany a eixe conjunt d’activitats que reverteixen directament en la cura de les persones. Succeeix el mateix en el cas de la sanitat o de l’assistència personal: es tracta de cuidar dels altres, i de fer-ho al llarg d’un procés –d’un camí– que requereix sol·licitud, posar-hi esment i un cert apartament del món. És per això que a la Universitat ens interessem pel món sense deixar que això que hi succeeix interrompi el que fem. Una miqueta d’això es reflecteix en l’antiga norma que encara hui impedeix a les forces d’ordre públic intervindre a la Universitat sense el permís del Rector. La Universitat, com a l’hospital, són llocs on es gesten realitats futures; cal respectar el seu temps.

Això no vull dir que res pugui pertorbar la tasca universitària. Poden donar-se circumstàncies d’autèntica excepció en las que continuar-la com si no passara res resultaria indigne. Pense per exemple en la gravíssima deriva que va dur al govern alemany en els anys trenta a una política bel·licista i xenòfoba que va desembocar en l’Holocaust i la segona Guerra mundial. En aquell moment històric van ser precisament els estudiants universitaris un dels bastions de la crítica interna contra el règim de Hitler.

La meua proposta és que fem una vaga que no duri un dia sinó tot l’any: és a dir, intensificant el nostre treball. Si volem fer un signe simbòlic, per què no fer-ho en sentit invers? La protesta es podria traduir en la convocatòria d’un dia lectiu extraordinari: per exemple, un dissabte. Treballant un dissabte –per descomptat, sense remuneració– no alteraríem el procés formatiu, sinó que mostraríem el nostre desacord fent precisament això que pot contribuir a regenerar la nostra societat: esforçant-nos per l’educació de les noves generacions.

És necessari que abordem seriosament i de debò la tasca que s’obri davant de nosaltres. Solament sobre eixa base –a partir de la reflexió assossegada i responsable– podrem millorar el futur. 

__________
En la imatge: fotografia de l'avinguda Blasco Ibáñez, amb el Rectorat de la Universitat de València a l'esquerra, presa el 06/09/2013. 

martes, 8 de octubre de 2013

El día de mañana



















Este blog ha sido testigo de los jalones que vertebran mi trayectoria universitaria. Nació hace casi seis años, al calor del entusiasmo de mis entonces compañeros de claustro. Leonarda García, Miguel Ángel Hernández y Ángel Cobacho habían creado en la red sus particulares cuadernos de bitácora, en los que plasmaban quehaceres e inquietudes. Quise yo asomarme también a ese balcón virtual; lo hice abriendo Persona, cuyo primer post apareció el 27 de noviembre de 2007 (“Mónadas con ventanas”). Éramos todos profesores e investigadores noveles en un claustro, el de la Universidad “San Antonio” de Murcia, que poco a poco se fue disgregando para sembrar de futuro otros lugares. Yo tuve la dicha de presenciar esa brillante eclosión y esa epopeya. Mi salida quedó rubricada por el relato del 19 de septiembre de 2009 (“El día de ayer”) y por tantas reacciones afectuosas que aún hoy me emociona releer.

El siguiente jalón fue recogido en un post del 13 de septiembre de 2010 (“El día de hoy”). Tras una larga y hermosa estancia investigadora en Italia me reincorporaba con gozo a la tarea universitaria en España. Fue gracias a mi querida Universidad CEU Cardenal Herrera, en la que me reencontré con amigos que ahora lo son todavía más y conocí a personas a las que aprecio y admiro; con todos ellos, y junto a tanta gente de bien, ha transcurrido mi existencia en Elche hasta julio. En la UCH hallé un claustro entusiasta, ahormado por la entrega y el trabajo bien hecho, y un bienhumorado enjambre de queridos estudiantes que con su ansia de saber me han edificado tanto: recordar a todos ellos es volver a hilar la trama de las vivencias que me constituyen y que ya nunca me dejarán.

Han pasado tres años desde entonces. Ante mí se despliega ahora un quehacer nuevo en una nueva ciudad. A principios de septiembre comencé mi andadura en el departamento de Filosofía de la Universitat de València. Hace un mes… y siento ya esta casa como mi hogar y a sus habitantes como a mis compañeros de viaje y mis camaradas. Nada de lo anterior se pierde: llevo a todos en el corazón, como se lleva la presencia entrañable del ser a quien amas. El día de mañana ha de ser siempre ya así, vivido por otros, bullicioso en su callado pálpito, habitado por aquellos con quienes he sido y soy. Día que se renueva, don inmerecido ante el que la única actitud adecuada es el agradecimiento.  

__________
En la imagen: fotografía de la avenida Blasco Ibáñez, donde se ubica la Facultad de Filosofía, tomada el 7 de septiembre de 2013, fecha de mi ingreso en el claustro de la Universitat de València.