sábado, 5 de septiembre de 2026

La ciudad sin judíos

 








Article original en valencià

¿Qué pasaría si los extranjeros se fueran…? En 2023, en un debate televisivo, una chica preguntó al líder del partido austríaco FPÖ, Gottfried Waldhäusl, qué sucedería si los extranjeros abandonasen la capital del país. Él respondió: «Entonces Viena sería aún Viena». Siguió una oleada de indignación. El diario Der Standard publicó una proyección estadística: sin la población de origen extranjero, tanto la administración pública como los servicios de salud colapsarían. A raíz del proceso de regularización de medio millón de inmigrantes en España, el presidente Pedro Sánchez lo planteó, el pasado 30 de junio, en términos análogos: si los extranjeros que trabajan se fuesen, en torno a 2050 el PIB se habría reducido un 19%.

Este experimento mental no es nuevo. Con un escenario similar aparece en la novela de Hugo Bettauer La ciudad sin judíos (1922). Las autoridades de un lugar imaginario llamado Utopía deciden expulsar a la población de origen judío. Recordemos la larga trayectoria del prejuicio antisemita, enraizado tanto en difamaciones de índole cultural como en prácticas usureras desde la Edad Media y agudizado por la heterogénea inserción de los grupos de población judía en las regiones europeas. Se trata de un asunto complejo, de múltiples aristas, caldo de cultivo de un cliché presente incluso en textos del judío Karl Marx. Breslauer se atrevió a imaginar qué sucedería si se quitase de la ecuación el pretendido problema. En la novela, resultaba la implosión de la vida económica y cultural de la ciudad. A él le esperaba un final trágico: moriría asesinado a tiros por un miembro del partido nacionalsocialista.

El director de cine Hans Karl Breslauer llevó la novela a la gran pantalla en formato mudo y clave expresionista. Estrenada el 25 de julio de 1924 en Viena, la película enfatiza el final: las autoridades de Utopía acaban por llamar a los vecinos exiliados y pedirles que vuelvan. Se cierra con un canto a la reconciliación: «¡Mi querido judío!», exclama el alcalde de la ciudad cuando acoge al primero de los que regresan. Demasiado dulce para el racismo nazi. La última exhibición tuvo lugar en el Teatro Carré de Ámsterdam, en 1933, como acción de protesta contra el nazismo. El film desapareció.

En 1991 se encontró una copia, muy fragmentada, en el Museo Holandés del Cine. En 2015 apareció una completa en un mercado de viejo de París. Comenzó entonces un proceso que conduciría a la primera restauración cinematográfica financiada por crowfunding. Gracias a tal esfuerzo colectivo, el film fue reestrenado el 21 de marzo de 2018 en el Metro-Kino-Theater de Viena. La Filmoteca austríaca programó una exposición memorable en torno al acontecimiento. Tuve ocasión de visitarla. Conmovía comprobar cómo ambas obras, novela y film, trataban con imaginativa compasión lo que ya devenía espantosa realidad. Nueve años tras el primer estreno, con el ascenso nazi al poder, los judíos empezarían a ser expulsados: primero, de la administración; después, de la ciudadanía; finalmente, de la misma vida.

Cuando la xenofobia envenena las redes; cuando se vincula falsamente inmigración con delincuencia; cuando se amenaza con privar de ciudadanía a los extranjeros; cuando muchos cierran los ojos a la riqueza humana, económica y cultural de los recién llegados, ver La ciudad sin judíos es un acto de resistencia. En nuestra ciudad se estrena el 8 de septiembre, a las 18:15 h., en la Facultad de Filosofía y Ciencias de la Educación de la Universidad de Valencia. Será en el marco del congreso internacional «Raíces filosóficas del nacionalsocialismo».

______
Artículo propio publicado en el diario Levante
, Valencia, 21 de agosto de 2026, p. 3. En la imagen, un fotograma de la versión cinematográfica de La ciudad sin judíos

La ciutat sense jueus

 








Traducción al castellano

Què passaria si els estrangers se n’anaren...? El 2023, en un debat televisiu, una xiqueta preguntà a un líder del partit austríac FPÖ, Gottfried Waldhäusl, què succeiria si els estrangers abandonaren la capital del país. Ell respongué: «Aleshores Viena seria encara Viena». Hi seguí una onada d’indignació. El diari Der Standard publicà una projecció estadística: sense la població d’origen estranger, tant l’administració pública com els serveis de salut col·lapsarien. Arran del procés de regularització de mig milions d’immigrants a Espanya, el president Pedro Sánchez ho plantejà, passat 30 de juny, en termes anàlegs: si els estrangers que hi treballen se n’anaren, al voltant del 2050 el PIB del país s’hauria reduït d’un 19%.

Aquest experiment mental no és gens nou. Amb un escenari semblant, apareix a la novel·la d’Hugo Bettauer La ciutat sense jueus (Die Stadt ohne Juden, 1922). Les autoritats d’un indret imaginari cridat Utopia decideixen expulsar la població jueva. Recordem la llarga trajectòria del prejudici antisemita, arrelat tant a difamacions d’arrel cultural com a pràctiques usuràries de l’Edat mitjana ençà i aguditzat per l’heterogènia inserció dels grups de població jueva en les regions europees. Es tracta d’un assumpte complex, de múltiples arestes, que conreà un clixé present fins i tot a textos del jueu Karl Marx. Breslauer va tenir l’agosarament d’imaginar que succeiria si hom llevara de l’equació el pretès problema. En la novel·la, en resultava la implosió de la vida econòmica i cultural de la ciutat. A ell mateix li esperava un final tràgic: moriria assassinat a trets per un membre del partit nacionalsocialista.

El director de cinema Hans Karl Breslauer portà la novel·la a la gran pantalla en format mut i clau expressionista. El film, estrenat el 25 de juliol del 1924 a Viena, n’emfasitza el final: les autoritats d’Utopia acaben per cridar els veïns exiliats i pregar-los de tornar-hi. La cloenda és un cant a la reconciliació: «Meu benvolgut jueu!», exclama el batle de la ciutat en acollir el primer dels jueus que hi tornen. Massa sucre per al racisme nazi. La darrera exhibició fou al Theater Carré d’Àmsterdam, el 1933, com a acció de protesta contra el nazisme. El film desaparegué.

L’any 1991 se’n trobà una còpia, prou fragmentada, al Nederlands Filmmuseum. El 2015 n’aparegué una de completa a un mercat de vell de París. S’encetà llavors un procés que duria a la primera restauració cinematogràfica finançada per crowdfunding. Gràcies a eixe esforç col·lectiu, La ciutat sense jueus fou reestrenada el 21 de març del 2018 al Metro-Kino-Theater de Viena. La Filmoteca austríaca programà una exposició memorable al voltant de l’estrena. Vaig tenir ocasió de visitar-la. Trasbalsava comprovar com ambdues obres, la novel·la i el film, tractaven amb imaginativa compassió el que ja havia esdevingut esglaiadora realitat. Nou anys després de la primera estrena, amb la pujada al poder del nazisme, els jueus començarien a ser expulsats: primer, de l’administració; després, de la ciutadania; finalment, de la vida mateixa.

Quan el discurs xenòfob enverina les xarxes; quan s’estableix falsament el vincle entre immigració i delinqüència; quan s’amenaça amb privar de la ciutadania als estrangers; quan molts tanquen els ulls a la riquesa humana, econòmica i cultural dels nouvinguts, veure La ciutat sense jueus és un acte de resistència. A la nostra ciutat s’estrena el 8 de setembre, a les 18:15 h., en la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació de la Universitat de València. Serà en el marc del congrés internacional «Arrels filosòfiques del nacionalsocialisme».

______
Article propi publicat al diari Levante
, València, 21 d'agost del 2026, p. 3. Imatge: fotograma del film La ciutat sense jueus