L'ombrívol miratge de la guerra justa

  

Traducción al castellano (próxima publicación)

Un miratge promet quelcom que no existeix. Al desert, és l’anunci de l’aigua de la qual hom té fretura urgent. Però constitueix una mera semblança, una visió afalagadora que amaga el buit. Ens enganya.

La guerra és miratge del retorn. Hom pensa que afavorirà la tornada d’una situació prèvia –existida o idealitzada– que desitja ardentment. Però un cop esclata, eixe paradís mai no arriba. En la primera guerra mundial els joves de l’imperi austrohongarès, abrandats de patriotisme, anaven al front tot pensant que en poques setmanes tornarien a casa; en la segona, Adolf Hitler maquinà una invasió llampec que resoldria una delirant exigència d’espai per a la raça ària; el 24 de febrer del 2022, Vladímir Putin anuncià als seus conciutadans una operació estratègica que trigaria poc a reeixir. Com diu Judith Holofernes en una seua cançó, “No sé com s’acaba una guerra, / només com s’enceta”. En deriven reguitzells de morts, poblacions esquifides i exhaustes, danys ingents, desesperança.

La guerra és miratge de la pau. En la seua obra Cap a la pau perpètua (1795), Immanuel Kant subratllà que una de les condicions ineludibles per a posar les bases de la pau es troba ja en el mode de fer la guerra: les hostilitats no han d’esdevenir tals que facen impossible la confiança mútua. El trencament dels acords, el maltractament dels presoners o la humiliació de les poblacions vençudes sembren el germen d’un nou conflicte. Així, les reparacions exigides a Alemanya rere la primera guerra mundial varen adobar el ressentiment d’on va sorgir el populisme nacionalsocialista. Heus ací un exemple paradigmàtic de com els conflictes bèl·lics generen la seua descendència mitjançant la rancúnia dels vençuts; una rancúnia però difícilment evitable.

La guerra és miratge d’una causa humanitària. En el millor dels casos, amb ella es defensa la vida i la dignitat de persones benvolgudes, que amb raó no es pot deixar en l’estacada. Tanmateix, a l’altre bàndol hi ha també persones –militars i civils– que s’han vist arrossegades a una situació de lluita. Les armes es descarreguen sempre sobre éssers humans que en la seua major part no han decidit encetar el conflicte. Per ço són nombrosos els relats de militars que han vist amb esglai les pròpies mans tacades de sang d’innocents. Les memòries de Ron Kovic arran de la seua participació en la guerra del Vietnam, dutes al cinema per Oliver Stone en Nascut el 4 de juliol (1989), constitueixen un botó de mostra d’eixa presa de consciència.

Com succeeix als miratges, en el cas de la guerra hi ha una franja intermèdia. Hi ha guerres que responen a situacions en què no reaccionar donaria lloc a una injustícia encara més esgarrifosa. A hores d’ara diríem que es tracta dels conflictes iniciats per potències totalitàries que persegueixen el sotmetiment de poblacions a sang i foc i fins i tot el seu anorreament. Per ço existeix una venerable doctrina, conreada des de l’Antiguitat i articulada en l’Edat mitjana, sobre les condiciones que ha de complir la legítima defensa.

Com en altres assumptes, el metre de platí irídic es troba a l’obra de Tomàs d’Aquino. Són diversos els requisits per a que una guerra puga venir considerada legítima: entre ells, tractar-se d’una de defensa; ser duta endavant amb probabilitat d’èxit i com a darrer recurs; emprar mitjans proporcionals; cloure’s tan aviat com siga possible restaurar la pau.

A aquesta llum, la invasió d’Ucraïna pel govern de Putin no pot ser considerada justa sota cap punt de vista. Es tracta d’un atac desproporcionat, impulsat per un esbojarrat somni imperial segons el qual Rússia estaria encapçalant la lluita contra el pervers Occident. Tampoc no és justa la guerra duta endavant pel govern de Benjamin Netanjahu a Palestina. Tot i constituir la reacció a un execrable atemptat terrorista de Hamàs on moriren 850 israelians, la desproporció dels mitjans emprats –que ja han costat la vida a més de 45 000 palestins– fa temps que n’ha llevat tota legitimitat. En ambdós casos, a més a més, l’acarnissament en la prossecució hi afegeix crueltat.

La doctrina esmentada permet moure’s en l’espai de boira entre la foscor i la llum. Amb ella s’ha pretès fer els comptes amb la realitat del mal en el món. D’ací que contraposar les polítiques de defensa al pacifisme resulti superficial. Una guerra tal serveix per a evitar mals majors –què hauria succeït si Hitler hagués guanyat?– i constitueix doncs un mal menor. Ara bé: no és en si mateixa un bé que haja de ser perseguit.

La reflexió teològica en el marc de la qual va néixer dita doctrina ofereix altres pistes. La vida de Jesús mostra una vara de mesura diversa. La seua resposta a una pregunta de Ponç Pilat serveix a tall de botó de mostra. Cínicament interrogat sobre la inacció dels seus –si ell era rei, per què els seus soldats no venien a auxiliar-lo–, Jesús respongué: “El meu regne no és dels d’aquest món” (Jn 18, 36). El bé no es difon imposant-se per la força. És aliè a la violència; edifica i no destrueix. El bé desitjable per si mateix és la pau. I, per ço, “benaurats els que treballen per la pau” (Mt 5, 9). Per ací es pot enllaçar amb la teologia de la pau en sant Francesc d’Assís, Bartolomé de Las Casas o Erasme de Rotterdam i, en època més recent, amb autors com ara Dietrich Bonhoeffer, Carl Friedrich von Weizsäcker, Eberhard Jüngel i Jürgen Moltmann o amb el magisteri del papa Francesc.

La pau no es construeix mitjançant la guerra. Les societats modernes han de crear, sí, les condicions per a defensar-se en cas d’atac; les instàncies polítiques han d’actuar de forma realista, sense escatimar-hi recursos; si hi arriba el cas, han d’emprar-los de mode proporcionat i parant esment a la població civil de totes les parts en conflicte. Socórrer els éssers estimats és honest i valerós: es tracta llavors d’una defensa legítima. Tanmateix, i alhora, dita defensa constitueix un moment dialèctic d’una realitat perversa, que cal abordar en les seves arrels. La guerra en si mateixa produeix destrucció, posa entrebancs a la pau i conculca la dignitat humana. No hi ha guerra justa: es tracta només d’un ombrívol miratge.

__________

Article propi publicat a la revista Cresol (gener-marz del 2025, pàgines 26-27). En la imatge, obra de Martha Rosler pertanyent a la sèrie Casa bonica. Portant la guerra a la llar (House Beautiful. Bringing the War Home, 1967-1972, Institut Valencià d'Art Modern).