domingo, 28 de enero de 2018

Un llampec d'incerta glòria


Fa tres anys que vaig llegir Incerta glòria per primera vegada. El fet d’haver-la descobert el dec a una recomanació de Joan Baptista Llinares que mai no podré agrair-li a bastament. La llegí amb fruïció, amb avidesa: hi descobrí un món complex, poderós, semblant al d’altres grans obres de la literatura universal –penso a la novel·la russa i en particular a Dostoievski– que apleguen alè èpic i penetració psicològica. La vaig devorar. Després he tornat a rellegir-la, sempre amb plaer renovat, sempre amb guany. 

Vaig atendre doncs expectant el moment de veure’n la versió que Agustí Villaronga acaba de filmar per a la gran pantalla. El repte era gairebé inabastable, puix a la grandària i complexitat de la trama s’hi afegeix un tarannà filosòfic amb prou feines traduïble a la narrativa fílmica. El director –junt amb Coral Cruz, també guionista– n’hi era conscient. I ha optat per una lectura que, al meu parer i malgrat tot el que hi deixa a banda, en fa una versió digna i fins i tot hi duu a terme un acte de justícia poètica. 


Amb Incerta glòria Joan Sales va escriure la novel·la de la seva vida. Soldat republicà durant la Guerra civil, exiliat a diversos països d’Amèrica central, autor llavors d’un poemari itinerant –Viatge d’un moribund–, en tornar a Barcelona va escriure’n una primera versió, més sintètica i dialogada, que anà enriquint al llarg de més d’una dècada. N’hi és el resultat una obra que a hores d’ara es publica com a dos volums, Incerta glòria i El vent de la nit. Sales dugué endavant en paral·lel una valuosa tasca com a traductor i editor; a ell es deu, per exemple, la traducció catalana d’Els germans Karamazov o la fundació d’allò que amb el pas del temps esdevindria El Club del Lector, mitjançant el qual van donar-se a conèixer al públic autors com ara Mercè Rodoreda. La vida d’en Sales ben mereix un film. Però això són figues d’altre paner. 

O pot ser no. La novel·la és el relat d’una desfeta i d’una esperança. Desfeta dels ideals de joventut, evaporats com la “incerta glòria d’un matí d’abril” –versos que manlleva de Shakespeare per a fer-ne un Leitmotiv– junt amb la innocència dels protagonistes. I nogensmenys, esperança de retrobar un lloc per a eixos ideals, purificats per mig d’una baixada als inferns: la que van viure en Lluís, la Trini, en Soleràs i en Cruells – sobretot en Cruells, que a l’infern de la guerra afegeix el de la seva pròpia crisi existencial, veritable fil conductor d’El vent de la nit. No s’entén una cosa sense l’altra, ni a la vida ni a la novel·la: és l’esperança a fer esglaiadora la desfeta dels ideals, és aquesta desfeta la que pot crear un espai no fictici per a una renascuda aspiració al bé. 

Villaronga sembla haver-se’n deturat a la vessant més fosca. Des de l’eficaç localització geogràfica i la reeixida fotografia en games d’ocre, verd i groc a la meritòria interpretació –admirable el quartet protagonista, amb dues dones (Núria Prims com a la Carlana i Bruna Cosí com a la Trini) que recamen els papers respectius amb interpretacions ajustades i àdhuc poderoses–, l’acurada posada en escena és al servei d’una història de passió que recolza els aspectes més dramàtics de la novel·la. El film esdevé una estremidora dissecció de l’ànima esquinçada i de l’instint de supervivència (“Matem-nos com bons germans”). Un instint representat de mode esgarrifosament paradigmàtic per la Carlana, la “dona aranya” la presència de la qual, sàviament reforçada pels guionistes, evita que la trama s’esfilagarsi dissolta en el virolat triangle afectiu dels altres protagonistes. 


Això però és una veritat a mitges. Per a mostrar-ne l’altra cara –l’esperança reguanyada fins i tot al bell mig de la incertesa i la fragilitat– calia donar veu al gran nàufrag, en Cruells. Llevar-lo de la nòmina de personatges constitueix una arriscada opció dels guionistes. És molt el que s’hi perd. Tanmateix incloure’l hauria esdevingut potser una missió impossible: primer en relació dialèctica amb en Soleràs i després en solitària enyorança, en Cruells encarna la vessant més filosòfica i la baixada als inferns que llega Incerta glòria amb El vent de la nit. Amb prou feines la narració cinematogràfica podria haver-se’n fet càrrec. El film queda doncs reduït a un dels fils argumentals, el de tarannà més afectiu, on es fa present el pes feixuc de la mala consciència. 

Però potser això sigui tan sols altra veritat a mitges. Malgrat l’escassa presència de la vessant més reflexiva d’en Soleràs, una cosa hi queda clara: la seva aspiració a una plenitud existencial que –ai– preveia fugissera com la llum que travessa un matí d’abril; eixe “llampec de glòria” que hauria de donar sentit a l’existència. La glòria que els seus coetanis cercaven al front de batalla i que havia de revelar-se’ls tan buida, tan vana. La que ell va perseguir debades.


Eixa glòria que al film –a diferència d’allò que succeeix a la novel·la– en Soleràs acaba per trobar. No desvetllaré res del final. Sí diré però que la llicència poètica amb què conclou el seu paper –una de les dues o tres de rellevants que es permeten els guionistes– constitueix una intel·ligent volta de femella al personatge que hi fa emergir quelcom de molt pregon i cabdal: s’hi duu a terme un acte de justícia poètica. I això fa d’aquesta Incerta glòria quelcom prou honest i sentit. 

Tot comptat i debatut, el film ofereix alhora una lectura imaginativa i una invitació a la lectura. Villaronga i el seu equip ens hi han prestat un servei preciós, tot proposant-nos de nou una història complexa: la nostra història com a país i com a nàufrags a una època d’incerteses. No és pas estrany que la novel·la hagi anant rebent una projecció internacional paral·lela a la seva traducció a les diverses llengües: i és que parla de nosaltres. També nosaltres hem d’enfonsar-nos en la desfeta, hem de baixar als inferns per a guanyar una esperança veritable. També la nostra és una història incerta que al bell mig de la fragilitat aspira al seu sentit i a la seva plenitud: al seu llampec de glòria.

__________
Article propi publicat al suplement cultural "Posdata" del diari Levante (02/09/2017, p. 6). En la imatge, una escena del film, amb Núria Prims en el paper de la Carlana. La nit del 28 de gener el film Incerta glòria, d'Agustí Villaronga, ha sigut el film que va rebre més guardons a la gala dels premis Gaudí concedits per l'Acadèmia del Cinema català.



No hay comentarios: