viernes, 22 de enero de 2021

Trump, aprenent de bruixot

 


En l’encisador film de Disney Fantasia, l’aprenent de bruixot fa servir un conjur per a donar vida a una escombra. Aquesta comença a vessar aigua per a netejar la cambra. El problema és que ja no sap deturar-la: l’escombra segueix i segueix; es multiplica en un treball febril, sense control. El que s’havia endegat com a joc innocent esdevé un malson. L’ensenyança del film –i de la composició de Paul Dukas, i del poema de Goethe a què s’inspira– era transparent: sabater, a les teves sabates. 
A les pàgines d’aquest mateix diari vaig referir-me al resultat de les eleccions presidencials del 2016 als Estats Units com a un despropòsit (“Donald Trump, de espejismo a error”, Levante, 10/11/2016, p. 3). Eixa errada s’ha palesat en diversos fronts de la vida pública: del desmantellament del ja precari Estat del benestar a la conversió dels immigrants en bocs expiatoris dels mals del país; de la humiliació d’Estats veïns, com ara Mèxic, a la desconnexió dels tradicionals aliats europeus; de la negació del desafiament ecològic a la negligència en la reacció a la pandèmia per COVID-19. Tanmateix, tal vegada és la convivència, la concòrdia i la pau social, la que més ha acusat el cop. Dimecres n’hem tingut un tast. 
Trump mateixa havia reconegut que no és bon perdedor. Des d’abans de les eleccions ja ataüllava irregularitats en el recompte de vots, sospita que va enarborar –de la nit electoral ençà– com a causa nacional. Poc importà que els tribunals no en trobessin cap prova, ni tampoc que membres assenyalats del propi partit es neguessin a recolzar les seves acusacions (entre ells, el cap dels republicans al senat, Mitch McConnell). La conversa telefònica –revelada pel Washington Post– en què Trump pressionava al secretari de l’Estat de Georgia, el republicà Rad Braffensperger, per a que trobés els 11.780 vots que mancaven per a recuperar la majoria en eixe Estat ha sigut potser l’operació més cridanera d’aquest declivi, d’aquest enfonsament. Fins a dimecres.

ESBRINAR LES VARIABLES que donaren ocasió a la presa del poder per part de Trump serà l’objecte d’una reflexió historiogràfica i política per a la qual no disposem encara de suficient perspectiva. Tanmateix, en sabem ja no poc. El llibre recentment publicat per la neboda de Trump, Sempre massa i mai suficient. Com la meva família creà l’home més perillós del món, en revela una part del vessant psicològic. Mary L. Trump, psicòloga clínica, caracteritza el seu oncle com a narcisista, manipulador, intolerant i sociòpata, i n’hi exposa frustracions familiars i maniobres adaptatives que hi haurien contribuït. 
Eixe perfil té els seus precedents polítics en la història recent. La segona i la tercera dècada del segle XX foren escenari de l’emergència de personatges amb capteniments semblants. En contextos erosionats per la crisi econòmica, la inflació, l’atur i la feblesa de les institucions republicanes –mals reblats per les conseqüències geopolítiques del Tractat de Versalles–, tots ells es consideraven salvadors de la pàtria. Establir paral·lelismes entre eixe període i aquest comporta el risc de lliscar cap a la historiografia de traç gruixut. I tot i això, el mode en què menyspreaven la legalitat, la seva convicció de trobar-se per damunt del marc ètic de tota la resta, no deixa de caracteritzar un tipus humà en què Trump –les seves obres– pot emmirallar-se. 
L’errada trumpiana no hauria sigut possible sense la xarxa propagandística que ha permès l’ensinistrament de milers d’americans. Els anys vint i trenta, a Europa, per a dur endavant eixe procés calgué rosegar les institucions –periodístiques, educatives, polítiques– des de dins, en un desenvolupament al llarg d’anys. A Trump li han calgut de menys. A fer-li el servei hi han sigut les xarxes socials, en l’aspecte més fosc i perillós de la seva plural i sovint admirable realitat: les notícies falses (fake news). Amb la seva actual potència, aquest conjur és nou; en desconeixem encara l’abast, les possibles realitzacions. Comencem però a tenir-ne mostres.

L'ASSALT DE CENTENARS D'EXTREMISTES al Capitoli –el noble edifici neoclàssic que allotja la cambra de representants i el senat– és la dansa macabra endegada pel conjur populista. La insòlita reacció de Joe Biden, que va avençar-se als indolents tuïts de Trump, dóna veu a la ciutadania. “Les escenes de caos al Capitoli no reflecteixen una Amèrica vertadera”, ha dit, “no representen qui som. El que estem veient és un grapat d’extremistes dedicats a la il·legalitat”. Importa molt que els estatunidencs que creuen als millors ideals americans facin sentir la seva veu. Com importa també que els líders europeus en prenguin nota. No només a efectes de política externa, sinó també i sobretot pel que fa a l’ascens i la caiguda dels espantalls del populisme. 
Per això, quan dimecres 6 de gener els extremistes s’han acostat al congrés, plens d’ira, per a blasmar la certificació oficial de la victòria electoral de Joe Biden; quan eixos fanàtics han fet a miques les finestres del palau i hi han penetrat, davant la –prudent i necessària– relativa inactivitat de les forces d’ordre; quan s’hi han fet forts, desafiant el personal del congrés, passejant-hi la supèrbia i la ignorància; quan tot això ha succeït, i Donald Trump ha enviat un parell de tuïts i ha enregistrat un vídeo d’un minut tot demanant-los d’anar-se’n; en eixe moment, aquest ha cercat de fer el que l’aprenent de bruixot ja no pot pas. Un cop pronunciat el conjur, l’escombra comença a moure’s.
Trump ha convocat espectres que dansen amb vida pròpia. El seu temptatiu de deturar-los ni tan sols sembla creïble. No pot aturar-los. No vol fer-ho. Va ser ell a insuflar-los vida; ha sigut ell a convocar els seus seguidors a una gran manifestació a Washington contra el que encara considera frau electoral. Eixes forces encarnen les pulsions més fosques de la seva psique. Els fets del Capitoli constitueixen per a Trump un doble mirall: d’allò que ha desfermat en la història col·lectiva i d’allò que emergeix dels seus propis deliris. Uns deliris que s’estima: “Torneu a casa”, ha dit als assaltants del congrés, “us estimem, sou molt especials”, “sé com us sentiu, però torneu a casa, i torneu-vos-en en pau”.
La democràcia no pot estar en pau si es troba a mercè d’eixos deliris, per molt que el seu creador se’ls estimi. No pot viure amb les mentides de què es nodreixen. N’hi ha prou d’aprenents de bruixot.

__________
Reproducció d'un article propi publicat al diari Levante (16/01/2021, p. 13). En la imatge, una escena de la pel·lícula de Walt Disney Fantasia (Estats Units, 1940), pujada amb llicència Creative Commons.

No hay comentarios: