Sóc un dels valencians –en el meu cas, d’adopció– que van seguir
l’emocionant informatiu non stop amb
el que va concloure la ranera de la seua agonia. Pensava jo en setembre, quan
m’incorporí al claustre de la Universitat de València, que Canal 9 hauria sigut
el meu aliat en l’aprenentatge de la formosa llengua valenciana; no podia
imaginar que solament arribaria a temps d’assistir a la seua execució.
La indignitat que envolupa l’esdeveniment presenta tres facetes. La més
visible, el comportament de la Generalitat. La seua decisió no ha sigut
precedida per un estudi detallat i públic de les previsions econòmiques lligades
als escenaris possibles; en particular, de les relacionades amb el manteniment
d’una plantilla reduïda i salaris inferiors, tenint en compte els compromissos
ja adquirits i el cost associat al tancament. Tractant-se d’un òrgan tan
significatiu per la difusió del patrimoni cultural, realitzar i publicitar
eixes previsions constituia un mínim democràtic.
La segona indignitat s’amaga en la nit triada per la fosa en negre. Que
als treballadors els fora comunicat el procediment a les 03.03 h. i que una
hora després els liquidadors presentaren denúncia per usurpació d’instalacions
ofereix una imatge banditesca del modus
operandi governamental. És clar que així es va pretendre evitar que el
canal esdevinguera, arran dels fets consumats, una plataforma llibertària
encara més crítica del que havia sigut durant les darreres setmanes. I això ens
du a la tercera indignitat.
Diversos periodistes han demanat perdó per la manipulació a la que es
van sotmetre durant els anys de glòria del govern autonòmic; per això el darrer
protagonisme de l’accident de metro o de la instrumentalització de la visita
papal per part de la xarxa Gürtel. Sembla
senzill deduir que, si no s’hagués produït l’efecte dòmino desencadenat per la darrera
contractació, haurien seguit prestant-se a aqueixa ingerència.
Aquestes tres coordenades defineixen la magnitud de l’oprobi i susciten
sengles interrogants. No existien solucions practicables, preferibles a
destruir el que va ser construit? De ser així, era precís recòrrer a un
procediment tan deplorable? I finalment: haviem d’arribar a aquest extrem per a
gaudir d’una efímera primavera expressiva? És necessari que la urpa de la crisi ens fereixi en les nostres
carns per a que anteposem la veritat i la justícia al nostre propi interés?
__________
En l'imatge: moment d'una gravació emesa a Canal 9 (font: flickr.com).
No hay comentarios:
Publicar un comentario